Voldran que oblideu l'1-O. No els deixeu


Ja tenim govern.
S’ha aixecat el 155 i una part del control econòmic. Pedro Sánchez és president a Espanya. El País ha nomenat una nova directora.
Diuen que aquests fets, que han passat en menys d’una setmana, són importants.
El temps dirà si han significat algun canvi.
Veurem si algú a l’Estat acaba arribant a la conclusió que l’exercici del dret a l’autodeterminació, votant, és l’únic camí per a Catalunya.
De moment res fa indicar que sigui així. De moment l’statu quo pot estar tranquil. "Allà" però també "aquí".
Això passava quan ha fet 8 mesos de les dues dates més importants en el devenir polític i social de Catalunya dels últims 40 anys: l’1 i el 3 d’octubre.
Dies que duraran anys, que diria en Jordi Borràs.
El referèndum (que ho va ser) i la comunió social en defensa dels drets i llibertats dels catalans, de les seves institucions van ser catàrquiques.
Els carrers seran sempre nostres.
De tots aquells que amb banderes de colors diversos van dir: Això no. Per aquí no passem. Som i hi serem.
Aquestes dues dates, reblades pel discurs del rei espanyol, no tenen marxa enrere.
Vam aprendre que quan la població s’organitza i empeny els representants polítics, tot és possible i senzill.
L’esperança es converteix en realitat.
Quan el catalans “fem coses” passen coses. 
El principal problema pels independentistes no és que "no s’apliqui el resultat del referèndum".
Ni s’ha aplicat ni s’aplicarà (en això tampoc sóc gaire optimista).
El principal “perill” és l’oblit del significat.
Sentirem els polítics parlar de l’1-O.
Però s’anirà desfent el seu contingut.
El voldran convertir en una lletania nostàlgica.
Allò que hagués pogut ser.
Un referent de l’”ui! Quasi!”.
Un nou motiu per recuperar la Catalunya queixosa però conformista.
La que ni tan sols pacta a la baixa sinó que ja rebaixa expectatives abans de confrontar l’adversari polític.
Com ja va passar amb l’estatut.
Com sempre des del 1978.
L’u d’octubre no va ser el referèndum que Catalunya es mereix. 
No sembla que votar mentre apallissen els teus conciutadans sigui la manera correcta d’exercir el teu dret democràtic. Hi ha d’haver un altre referèndum. Altres referèndums. Hi haurà més “uns d’octubre”.
Hi haurà més “tresos d’octubre”.
Exercits, una vegada més, sense permís i sense demanar perdó. Hi serem. I cada cop amb més gent.
Fa poc he comentat la mateixa afirmació a diversos dirigents polítics independentistes. Els deia: “Jo només em ficaria en política representativa si puc anar a buscar el meu fill a l’escola quasi cada tarda”.
Cella aixecada. Mirada entre burleta, descreguda i tendra. Com dient “Home, això no passarà perquè clar... ja saps.” Doncs no. No “sé”.
Si ni tan sols hem vingut a alterar això, què coi volem transformar?
M’hi nego. La política ha de servir per canviar-ho tot. La llibertat és la possibilitat de tenir-ho tot. I després ja discutirem. Ja calibrarem. Ja decidirem. 
I aquí anem.
Si els partits actuals no serveixen per canviar-ho tot, que canvïin ells o que desapareguin.
Si FER POLÍTICA (en majúscules) no implica tensar les costures de la legalitat per provocar avançar cap a una societat millor, canviem de polítics. 
Dels errors s’aprèn.
Que ens expliquin els errors comesos i continuem avançant.
No oblidem l’1-O però no el convertim en part del folklore.
Que bategui sempre.
Que brilli la transparència.
Que tothom entengui que la república no serà un acord “unànime”.
La democràcia no és posar-se d’acord en tot ni governar a gust de tothom.
La democràcia és preservar la possiblitat real que l’“altre” ho canvïi tot a fi de bé. 
Oriol de Balanzo

Comentarios

Entradas populares de este blog

Reflexiones de Mario Benedetti.( Sabios consejos de un hombre sabio) Si estás cerca (arriba o abajo) de los 60, tómate unos 10 minutos y léelo

El yugo y las flechas de la derecha

La lengua catalana