Les putes urnes

“Dónde están las putas urnas?”

Aquesta frase, pronunciada per un policia espanyol mentre els seus companys destrossaven a cops de mall les portes, les finestres i els armaris de l’escola Nostra Llar de Sabadell –on havia de votar la presidenta Carme Forcadell–, resumeix perfectament allò que va ser l’1 d’octubre.

El dia en què els vots i les paperetes van xocar contra les porres i les bales de goma. El dia en què els desitjos de democràcia es van trobar davant del mur de la intolerància, per més que aquesta anés vestida de legalitat.

“¿Dónde están las putas urnas?” és la continuació d’un “¡A por ellos!” que va acabar mutant en un feridor “Que nos dejen actuar”.

És colpejar el desig majoritari de voler decidir lliurement el nostre futur amb tota la força de l’article 2 de la Constitució, aquell que parla de “la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.

De grat o per la força, però espanyols!

“¿Dónde están las putas urnas?” és la cara més bruta d’aquells que des de les seves poltrones van aprovar decrets per afavorir la fuga d’empreses a Catalunya.

D’aquells que van fer cas omís de les seves pròpies lleis per destituir i empresonar el govern legítim de Catalunya.

D’aquells que van fer de crossa imprescindible del 155 i que s’esglaien perquè la presó preventiva ja fa massa temps que dura.

“¿Dónde están las putas urnas?” és el resum d’allò que mai no hauríem d’haver escoltat ni a l’interior d’una escola ni enlloc.

És el blanc i negre del franquisme pul·lulant pels passadissos de les nostres escoles.

És afirmar sense vergonya que llançar avions de paper és violència i rebel·lió i, per contra, ferir més de mil persones “una actuació proporcionada”.

Perquè aquell 1 d’octubre, mentre els policies buscaven les “putes urnes” i destrossaven l’ull de Roger Español, Espanya va perdre Catalunya.

Perquè aquell 1 d’octubre que mai oblidarem va ser una moció de censura a un govern autoritari i corrupte, però sobretot, a un estat irreformable.

Jordi Creus