Podria començar; desfogant-me amb cada un, però no ho faré, reparteixin els improperis com

Vostès vulguin

Cagat, figaflor, tita freda, peix bullit, poca traça, bajoca, carallot, tòtil, soca, fava, llondro, titella,

sòmines, pòtol, estaquirot, calçasses, talòs, dropo, advocat de secà, boques, aguanta espelmes,

animalot, babau, bocamoll, bufa gaites, cabassut,

Estan vostès amb això de l'odi que un no sap que és odi i que no.

Mirin vostès sóc "botiger" regentant un bar famós per els seus esmorzars i berenars; estic molt preocupat per si entre un Sr de Madrid o de l'ampla Espanya en el meu bar.

Veuran Vostès, si em demana un entrepà de “calamares”, li he de dir que no en tinc, si el vol de espetec o catalana ...; i com em demani una mediana” i li posi una mitjana d’aquí; pensarà que m'estic enfotent d’ell i que ho faig perquè li tinc mania i no és així, no, aquí hi ha altres costums altres formes; res contra ell.

I a la nit em desperto pensant que no se molt be això de l'odi, si aquest mesetari em denúncia.¿Que passarà?

L’odi per a mi es un sentiment profund i intens de repulsa cap a algú que provoca el desig de produir-li un dany o que li passi alguna desgràcia; no a la “mediana” no li posaré lleixiu, ni al entrepà de “calamares”.

Deia Nietzsche - "L'home de coneixement ha de ser capaç no només d'estimar als seus enemics, sinó també d'odiar als seus amics"; una cosa tan profund gairebé no ho entenc i per això, com bé bé no se que és l'odi; és allò de al no saber que és, entendre com vostès l'apliquen resulta el doble de difícil

Escoltin aquí els calamars són a la romana, no enmig de dos trossos de pa i a mes sense tomàquet oli i sal.

Això de la “mediana”, cafe amb llet; que vol que li digui, aquí “botellines” i aquestes coses no les entenem i això que sóc bilingüe; però no de costums i hàbits, o quan ho van explicar en EGB vaig estar malalt, o no venia en els llibres d'abans.

Si us plau tregim de sobre meu aquesta angoixa que tinc que no em deixa dormir; si poso a la pissarra del carrer, aquí no hi ha entrepans de “calamares” ni “medianas” cafè con leche; encara pitjor; serè com altres que sabent que eren guàrdies civils, van fer valer allò del Reservat el dret d’admissió; i crec que els va servir de poc; per acabar anant a declarar per delicte d'odi.

Si jo poso aquest rètol ja amb val?

O millor poso; aquí es parla català, francès, anglès, noruec i turc em val ?.

Afeixegui a tot això que molt be molt be, no se si davant d’un incident trucar als Mossos, a la Guardia Civil, o a la Policia Nacional; amb aquet neguit es difícil viure.

Y per tancar el cercle el meu fill va a col·legi al IES Palau: en aquest centre hi ha una quarantena de pares que són guàrdies civils.

D’aquestes famílies, només vuit han fet les denúncies.

Llegia al Llompart que escrivia:

“L’argument definitiu va ser fer la ucrònica de què hauria passat el 18 d’agost, l’endemà del 17A, a les aules catalanes. Vull pensar que també se n’hauria parlat. I vaig més enllà amb el paral·lelisme.

Què hauria passat a les escoles de Ripoll?

Se n’hauria parlat?

Els professors haurien donat la paraula als alumnes musulmans perquè opinessin? Això seria assenyalar-los?

I una volta més de cargol. Fer això seria delicte d’odi?”

Jo per boca del meu Jordi, quelcom puc explicar.

Aquets pares que han denunciat, els seus fills solien fer us del “El meu pare es guardia civil y......”, clar això aquí no feia por a ningú; i clar quin nen no va viure o veure lo succeït el dia 1O; o els nens son tontos; entenc perfectament que l’endemà, als que presumien de pare, tant el meu Jordi com la majoria els hi diguessin, millor foteu el camp d’aquí.

Ja ho escrivia el ABC no fa gaire entrevistant a guardies civils de Catalunya que deien que viure aquí es insuportable.

Em perdut el cervell; estàvem en els col·legís electorals el 1O tant tranquils i de cop, veiem uns escarabats, tots negres, amb filera acostant-se; nosaltres amb les mans amunt i qui si qui no; havíem llegit allò de la Jutge que no es permetia votar pro que no es passessin al impedir-ho; collons, si hagués dit a qualsevol preu; venen amb tanquetes, metralletes i bazokas,.

Nens mireu cap un altre canto: entenguin que ho van viure en primera persona i als mitjans a les xarxes socials; pro vostès volen que l’endemà vagin a col·legí muts a la gàbia?.

Aquí l’escola es mes; no es aprendre com els lloros, no això era quant nosaltres hi anàvem ja no; sense oblidar que la conya marinera al col·legi va començar amb el “a por ellos” continua amb el vaixell de dibujos animats; lo be que s'ho passaven el meu Jordi i els seus amics; els pobres fills dels guàrdia civils ja em diran; de “chulear” de pare a riure d'ells.

És clar acaba com acaba; Vostès repartint a tort i a dret i volen que els joves ni vegin ni sentin ni preguntin.

Ha de ser diferent allà a Madrid.

"Si la meva llengua materna fa tremolar els fonaments del teu Estat, és perquè has construït el teu Estat en una terra que no et pertany".

Que la Guàrdia Civil digui que Catalunya els recorda el País Basc en els anys 80 ha aconseguit que els perdi definitivament el poc respecte que em quedava

Per a ells som els seus enemics, una vegada mes.

Srs, veiem, tenen a 9 presos que des de fa ja temps no són presos polítics, són ostatges d'un Estat feixista; que preteneu usar-los de moneda de canvi contra Catalunya ?.

Nosaltres esperem a formar Govern, de bona fe; però clar anem a nomenar a Pepe; NO Pepe NO.

Val veiem, proposem a Antonio; NO Antonio NO.

Doncs farts anem a nomenar a qui li correspon segons les eleccions per vostè Sr M.Rajoy convocades - irregularment.

Som la gent que va assistir als actes a favor del referèndum tot l'estiu, i que vam anar a la Diada, i també als actes de la Campanya del Sí.
Som els que vam dormir als col•legis o que érem fora a les cinc de la matinada l'1 d'octubre, esperant, fent cua, protegint les urnes que la gent anònima acabàvem de portar.

Som els qui no ens vam moure dels col•legis en tot el dia, passés el que passés.

Som la gent que vam aturar el país el 3 d'octubre i el 8 de novembre.

Som la gent que érem al costat del Parlament el 10 d'octubre i el 27 d'octubre, amb tota la consciència que era l'hora de la llibertat de Catalunya.

Som la gent que ens hem mobilitzat pels presos polítics i els exiliats, que portem el llaç groc, que vam pujar a Brussel•les, que vam treballar sense defallir per la victòria del 21 de desembre.

Si M.Rajoy; som el poble; començarem a jugar i a divertir-nos. veurem com acull Europa la decisió del Tribunal Alemany; com les Nacions Unides la seva sordesa, com Bèlgica, com Suïssa etc etc

La qüestió no és si som suficients per començar a construir la República. La qüestió és que som masses com per no fer-ho.

No pateixin jo procuraré que quant proclamem la República tinguin un lloc casi a primera fila; Sr Rajoy, Sr Millo, Sr Llarena, convidin sisplau el Felip VI dia important per ell; amb Felip V vam perdre les llibertats i amb Felipe VI les recuperarem.

Amb català hi ha una expressió d'acord amb aquest moment "Bon vent i barca nova"

Primavera a la catalana.

El món ens mira més atent que mai.

Serenitat i estratègia.

Imparables, però no en desbandada. Indignats, però nervis de ferro.

S’accelera la victòria final!

Sr Rajoy, Sr Millo, Sr Llarena i altres males herbes.