Visca Macià, mori Cambó

 Catalunya, en canvi, només compta amb la seva societat nacional i un autogovern feble, que no està imbuït d’una missió patriòtica com la comparteixen les institucions espanyoles.

Aquest crit proferit per les masses catalanes republicanes enfervorides dels anys 30 del segle passat, ben pocs van entendre que no feia presagiar res de bo, nacionalment parlant. Era un crit que esberlava pel mig la societat catalana i la comunitat catalanista del primer terç del segle XX.

L’estripava, sense que se n’adonessin molts dels qui el difonien, en benefici de l’Estat i de l’espanyolisme. Potser sense saber-ho, en nom de la lluita de classes estaven afavorint la destrucció de la catalanitat en conjunt i del catalanisme d’esquerres i la dissolució del de dretes.

Efectivament, pocs anys després d’aquell antagonisme visceral que enaltia Macià i blasmava Cambó, el govern de la Generalitat (amb presència majoritària d’ERC) restà arraulit per l’orgia revolucionària protagonitzada pel pistolerisme de la FAI i d’altres republicans exaltats, que cometé milers de crims i imposà les col·lectivitzacions per la força de les armes o mitjançant el decret signat per Tarradellas.

Ben segur que si Macià no s’hagués mort dos anys i mig abans(el desembre del 1933) les matances, els espolis i les col·lectivitzacions del 1936 o no s’haurien produït o haurien desembocat en un seguit de topades violentes, entre el republicanisme sensat socioliberal i el maximalista que predicava el comunisme llibertari i creia que unes bones dosis de terror afavoririen els seus propòsits. Alhora, el catalanisme conservador encarnat per la Lliga, que no havia promogut pas l’aixecament militar del juliol del 1936, fugia esparverat de Catalunya per salvar la pell i s’abraçava al franquistes, perquè hi veia l’únic remei per poder tornar sans i estalvis a la pàtria i recuperar els seus patrimonis espoliats.

Visca Macià i mori Cambó, menà al catalanisme d’esquerres a veure’s arrossegat pels que maldaven per una revolució llibertària i al catalanisme de dretes a veure’s arrossegat pel franquisme, que amalgamà falangistes, carlins i catòlics reaccionaris. Pel camí la catalanitat s’esfilagarsà completament, perquè si bé els dirigents de la Lliga pogueren tornar un cop derrotada la república, el vencedors suprimiren l’autogovern (que era de tots) encarnat en la Generalitat, postergaren el català i la cultura concomitant (que també pertanyia a tot el poble) i relegaren completament Catalunya, que passà a ser una simple regió sense cap capacitat per bastir una societat moderna, culta i pròspera.

L’empresariat català seguí guanyant-se la vida, però els catalanista hagué de renunciar al seu patriotisme cultural i resta desdibuixada com a classe dirigent aspirant a modernitzar la política econòmica de l’Estat.

A diferència de Largo Caballero i Gil Robles, cabdills de l’esquerra i la dreta espanyola dels anys 30 i dos polítics demagogs, totalitaris i partidaris de resoldre a patacades el profund antagonisme ideològic que els separava i que alhora nodrien amb el seu populisme per tal d’eixamplar-lo encara més, Macià i Cambó es podien haver arribat a entendre en una Catalunya i una Espanya menys polaritzades.

A diferència del socialisme revolucionari que predicava Largo Caballero i del filofeixisme ultra catòlic que conreava Gil Robles, Macià s’apropava més al republicanisme amb ànima social i tarannà liberal, que avui correspondria a una socialdemocràcia, i Cambó als principis d’una força liberal-conservadora actual.

Ni l’un ni l’altre, doncs, combregaven amb les pulsions totalitaristes i el maximalisme violent dels seus equivalents espanyols.

Ni l’un ni l’altre, tot i ser bens conscients de quins classes socials representaven, no volien promoure un conflicte social que conduís a l’anorreament de l’adversari en lloc d’establir-hi pactes per aconseguir una concertació d’interessos.

El problema és que ambdós (que havien compartit escó dins de Solidaritat Catalana uns anys i somiaven amb una Catalunya nacionalment plena) representaven unes ideologies i sobretot uns tarannàs més proclius als acords i la negociació que no pas a la confrontació agra i la batussa com a mitjà per resoldre disputes, però les coalicions a les quals s’integraren els seus partits, aviat serien víctimes d’un antagonisme visceral on els extremistes serien els qui marcarien la pauta i dinamitarien qualsevol mena d’entesa.

Aquests extremistes d’ambdós bàndols, que fins i tot compartien l’ensenya negra i roja i propugnaven la violència com a principal instrument revolucionari, no cal dir que odiaven la Catalunya políticament independent de Macià i la culturalment independent i econòmicament hegemònica (dins d’una Espanya modernitzada pels valors cívics del catalanisme) de Cambó.

En lloc d’això, primer la República espanyola no va fer sinó postergar la Generalitat tant com va poder i més tard el franquisme creà un estat autàrquic que empobrí econòmicament Catalunya i la desconnectà dels corrents europeus, a canvi que les seves empreses poguessin anar tirant sense competència però tampoc sense cap estímul ni capacitat per modernitzar-se.

Curiosament i malgrat aquest antecedent històric nefast, avui alguns representants d’ERC, acomboiats per altres dels Comuns i algun de la CUP conscients d ela seva irrellevància electoral, volen reeditar un nou Front Popular que brandi l’ensenya de l’antifeixisme. Volen excloure’n, per suposat, Junts, perquè en l’actual reedició del visca Macià i mori Cambó, Junts i allò que representen, esdevindrien el pol antagònic que aleshores encarnava la Lliga Catalanista.

Tot un seguit de dirigents d’ERC, de matriu neomarxista per als quals les nacions existeixen com a ens culturals però no poden ser un obstacle que els impedeixi assolir el veritable objectiu, que no és altre que la implantació d’una república socialista, pretenen bastir una coalició clarament escorada envers l’extrem ideològic.

L’assoliment d’una Catalunya independent no constitueix la seva prioritat perquè allò amb que combreguen és amb la lluita de classes. I només abanderarien un procés d’emancipació nacional, si poguessin liderar-lo per tal d’aixecar una república catalana socialista, després d’haver fracassat en l’intent, això sí, de bastir-ne una d’espanyola federal.

Al capdavall, la seva pretensió encaixa amb l’estratègia clàssica dels teòrics marxista-leninistes, per als quals els nacionalismes petitburgesos poden ser uns companys útils per desballestar, instrumentalment, imperis o esberlar estats plurinacionals on no sigui possible instaurar el socialisme a tots els seus territoris.

És a dir, estan d’acord amb servir-se del potencial rupturista del nacionalisme, que anomenen despectivament petit-burgès, però mai no han estat disposats a permetre que dirigeixi el procés d’emancipació i encara menys el nou estat.

En termes estratègics i ideològics la pretensió dels apologetes d’aquest antagonisme frontal entre el sobiranisme d’esquerra i el de dreta, que s’originaria si es constituís el nou Front popular que propugnen, és profundament errònia i podria resultar catastròfica per a l’esdevenidor nacional de Catalunya.

Primerament, perquè implicaria convertir ERC en una formació presonera del maximalisme d’extrema esquerra dels Comuns i la CUP, allunyant-se perillosament del carril central del centre esquerra socialdemòcrata, que hauria de combinar polítiques de redistribució socialistes amb altres de creació de riquesa i promoció del talent emprenedor més liberals. Ja se sap que en una coalició entre moderats i extremistes, els segons sempre acaben imposant-se perquè son monolítics i abrandats a l’hora de raonar i de debatre i mai no cedeixen.

Segonament, perquè obligaria a Junts a mantenir-se en la irrellevància (perquè no tindria amb qui pactar) al Parlament o a atansar-se al PP o, si creixés de valent com algunes enquestes pronostiquen, a Aliança Catalana. Tant en un cas com en l’altre, els demagogs filocomunistes, que van repetint que la dreta catalana voreja la xenofòbia i només agita l’estelada per encobrir els seus interessos de classe, xalarien i s’hi sucarien un pa. Ja fa temps que somien en un escenari així i, malgrat haver-hi empès a Junts, no pararien de dir que ells ja coneixien la veritable naturalesa de la dreta catalana, perquè, al capdavall, és com totes les dretes.

És a dir, malgrat que haurien contribuït decisivament a Junts a pactar amb l’extrema dreta, utilitzarien aquest fet per trencar-hi definitivament. En tercer lloc, la constitució d’aquest Front Popular certificaria que l’únic partit capacitat per governar la Generalitat durant anys i panys seria el PSC. Després d’haver-li atorgat una centralitat valuosa, restarien condemnat a fer-li de crossa per tal de garantir que aplica autèntiques polítiques d’esquerres.

Si entre un centre dreta liberal (com el que representa Junts) i un centre esquerra socialdemòcrata (com el que semblava que volia representar ERC) ja és difícil establir un govern de coalició o un pacte de legislatura, per tal que el president de la Generalitat sigui un independentista, entre un Front Popular i Junts esdevindria radicalment impossible. Els elements dels Comuns i de la CUP, només de parlar-ne, dinamitarien qualsevol intent d’apropament o de constitució d’un front nacional.

En darrer lloc, aquest Front Popular passaria a ser un actor secundari del nou guerracivilisme que s’ha instal·lat a Espanya, perquè a Madrid hauria de limitar-se a fer de peó del PSOE i no tindria cap marge de maniobra en el cas improbable que un govern del PP volgués fer alguna concessió a Catalunya. La radicalització social d’aquest Front Popular català, li impediria negociar res beneficiós nacionalment per a Catalunya amb la dreta espanyola, perquè sinó els seus fonaments ideològics (basats sobretot en l’antagonisme esquerra dreta i l’antifeixisme abrandat) s’esgrunarien de seguida. Evidentment aquesta subordinació al PSOE no impediria als socialistes seguir tancant pactes d’estat amb la dreta i preservant la Corona com a garant de la sagrada unitat d’Espanya.

En definitiva, si es basteix un front popular català, alhora que es barra el pas a un de nacional i patriòtic, qui hi sortirà guanyant de debò seran l’Estat i l’espanyolisme.

Espanya pot permetre’s polítiques de confrontació ideològica virulentes perquè compta amb una arquitectura institucional sòlida (la Monarquia, el TC, el TS i l’exèrcit) que vetlla per la seva cohesió i la seva identitat nacional i garanteix que la sang no arribarà pas al riu. Catalunya, en canvi, només compta amb la seva societat nacional i un autogovern feble, que no està imbuït d’una missió patriòtica com la comparteixen les institucions espanyoles.

Un Front Popular impedirà que el Parlament i el govern de La Generalitat apliquin les polítiques necessàries per tal d’apuntalar les parets mestres de la nació (que avui trontolla econòmicament, lingüísticament i demogràficament) i preparar futurs embats amb la missió de proclamar, tard o d’hora, la independència.

Miquel Àngel Estradé i Palau