Per què un obrer tem més una feminista que un fons voltor

L'extrema dreta guanya la batalla del relat perquè apel·la a les emocions de la classe treballadora i li ofereix "llocs segurs" davant un món en ruïnes.

L’adscripció d’una part de la classe treballadora al projecte reaccionari no és nova. Els feixismes d’entreguerres del segle passat van integrar una quantitat considerable d’obrers seduïts pel patriotisme, per l’antisemitisme o pel fanatisme religiós d’alguns dels seus líders.

Un segle després, i malgrat saber-se les conseqüències d’aquelles ideologies, el malestar obrer davant d’un sistema que no dona respostes als seus problemes continua en disputa. L’auge de les extremes dretes en tot el planeta ha estat possible gràcies al fet que una part del proletariat ha comprat les seves receptes, i cal preguntar-se per què.

Podem continuar ridiculitzant els qui voten contra els seus interessos com a classe, els qui compren les faules, els odis i les pors que ven l’extrema dreta, anomenar-los ʺfatxapobresʺ i pensar que les seves decisions estan travessades per una ignorància supina que després paguen car. ‘Gaudeixin d’allò votat’, diuen alguns, quan el govern dretà de torn falla a la seva ciutadania o fa una volta de rosca més a la seva precarietat.

Aquesta arrogància habitual no explica ni aporta res, és tan sols un refugi moral per a qui es creu a resguard de la intoxicació ultra, qui continua pensant que tenir raó i estar instal·lat en la superioritat moral, menyspreant els enganxaments que usa l’extrema dreta per convèncer els votants, és suficient per guanyar, i que, d’alguna manera màgica, convencerà aquells que estan equivocats.

Amb el nou relat, intenten fer del nou feixisme una opció tan respectable com les altres en les democràcies liberals.

Entendre que la conquesta que ha aconseguit la ultradreta d’una part de l’opinió pública no és nova, ni respon exclusivament a la ignorància, és clau per fer un diagnòstic encertat i útil per tal de tractar-lo. Fa molts anys que la dreta tracta de competir per l’hegemonia, parlant en termes gramscians, i que el primer que va fer per lliurar aquesta batalla va ser llegir molt l’esquerra.

Van ser els intel·lectuals de la Nova Dreta francesa, després del Maig del 68, els qui van posar les bases de la batalla cultural que avui tant de rèdit dona als nous feixismes. Un nou relat, un nou llenguatge dissenyat per als nous temps, per competir en el joc democràtic, fent del nou feixisme una opció tan respectable com les altres, una opció més del menú de les democràcies liberals.

Es tracta d’una batalla constant, primer pels significats (democràcia, llibertat, drets…), i després, per capitalitzar l’ansietat, les pors i els greuges del capitalisme sense qüestionar-lo, proposant els bocs expiatoris habituals: migrants, minories, esquerres, polítiques públiques d’igualtat i de justícia social, i una elit que conspira contra el poble, però que no té a veure amb els qui posseeixen la major part de la riquesa. Això explica una gran part de la seducció a la qual es rendeixen alguns obrers per votar-los.

Però no és tan sols això.

L’extrema dreta ha sabut entendre que les emocions mobilitzen sovint molt més que la raó, i per això mateix, oferir “llocs segurs” davant un món en ruïnes, davant la decadència inevitable que dibuixen, és sempre una aposta guanyadora.

Aquests llocs segurs tenen poc a veure amb les condicions materials que la classe treballadora ha reivindicat sempre per a una vida digna i una societat que coopera, que es fa càrrec del benestar de tots els seus membres i que tendeix a corregir les desigualtats. Els llocs segurs són espais simbòlics als quals agafar-se davant la desfeta, identitats immutables que aporten certeses i orgull, com les pàtries, la fe, la masculinitat o la feminitat ben entesa (la de sempre), la raça o qualsevol dels seus eufemismes, com la “civilització occidental”.

La ultradreta ofereix a l’obrer un lloc en el món, un motiu d’orgull, una sensació de pertinença a un projecte

L’esquerra, en canvi, no articula les seves propostes tenint en compte aspectes emocionals, sinó que ofereix càlculs i solucions materials a les precarietats. És per això que un obrer vota sovint la dreta mogut per altres enganxaments, per allò que li proporciona una seguretat que va molt més enllà d’un sostre o d’un treball digne. La ultradreta li ofereix un lloc en el món, un motiu d’orgull, una sensació de pertinença a un projecte, a una comunitat que transcendeix la seva posició social i esmorteeix la seva ansietat.

Aquesta batalla cultural que ha aconseguit convèncer una part de la classe treballadora ha estat possible i, en última instància reeixida, gràcies sobretot al pressupost milmilionari invertit. Als múltiples artefactes creats amb aquesta missió, i que formen part d’una xarxa internacional que sap molt bé el que fa.

Hi ha centenars de think tanks, mitjans de comunicació, xarxes socials, universitats, influencers, empreses i governs que tenen molt clara la seva missió.

Cada any fan diverses trobades internacionals que serveixen per compartir estratègies, promocionar polítiques o batalles culturals, formar i encimbellar líders, teixir aliances i trobar mecenes per als múltiples fronts de la contesa. I hi ha governs, com alguns dels autonòmics a Espanya governats pel PP i Vox, que inflen els seus mitjans i els seus diferents actors de diners públics.

És imprescindible també posar el focus en organitzacions com a Atlas Network, Conservative Political Action Conference (CPAC), Political Network For Values, Foro Madrid i molts altres noms desconeguts per la majoria, però que són al cor de tota aquesta lluita per l’hegemonia.

Seguir el rastre dels diners ens donarà pistes dels qui estan interessats a apartar la societat dels valors d’igualtat, democràcia i drets humans, invertint en tot un arsenal polític i propagandístic per fer que l’obrer temi més una feminista que un fons voltor que el desnonarà. Perquè l’odi al diferent serveixi de lubrificant per a l’exclusió, impedint així qüestionar l’arquitectura del sistema que causa la seva precarietat i empenyent els obrers a competir entre ells.

El projecte neoliberal sap que l’extrema dreta li garanteix la supervivència; la democràcia, que n’és del tot prescindible

Cal reconèixer que, si l’estratègia els està funcionant, no és només pel seu gran pressupost i per les complicitats amb les quals compten, sinó també entendre en quin terreny combaten, quines són les seves victòries, i què estem fent nosaltres per competir per aquesta ràbia que genera un sistema injust que l’extrema dreta no pretén reemplaçar, sinó reforçar cada vegada més per poder ampliar aquesta fractura social i buidar les democràcies de contingut.

El projecte neoliberal sap que l’extrema dreta li garanteix la supervivència. I la democràcia, al seu torn, sap que n’és totalment prescindible.

Miquel Ramos