23F: documents desclassificats i ombres sobre la Corona

 La desclassificació del 23F obre fitxers però deixa llacunes. Un relat oficial reconstruït i documents que reactiven dubtes sobre la Corona.

El Govern ha iniciat la desclassificació de documents relatius al 23 de febrer de 1981. La decisió arriba més de quatre dècades després de l’intent de cop d’Estat i es produeix sota un marc jurídic que continua sent anòmal en termes democràtics: la Ley de Secretos Oficiales vigent és de 1968, aprovada en plena dictadura franquista i amb prou feines modificada després de la Transició. No fixa terminis automàtics de desclassificació ni estableix un òrgan independent que supervisi què s’ha d’obrir i quan.

A la pràctica, això significa que la transparència no és un dret estructural garantit per calendari, sinó una decisió política. L’Executiu conserva el control sobre el ritme, l’abast i l’arquitectura de l’obertura. Els documents publicats contenen informació rellevant. Però apareixen com peces soltes. I és en aquesta fragmentació on sorgeixen les zones d’ombra. Les analitzem.

El relat que consolida la versió oficial

Entre els papers desclassificats, el document titulat “Sucinto relato de los sucesos sucedidos los días 23 y 24 de Febrero de 1.891 a raíz del asalto al Congreso de los Diputados según fueron conocidos en el Palacio de la Zarzuela” és especialment rellevant.

A diferència de les converses espontànies o les notes que recullen rumors, aquest text ofereix una narració coherent de les hores clau. El seu contingut reforça el relat institucional: presenta el Rey com aliè a qualsevol trama colpista i garant de l’ordre constitucional.

En el document s’explica com el General Armada truca a Zarzuela amb la intenció de traslladar-se al Palau, i la resposta apareix formulada de manera contundent: un “NO” rotund que bloqueja qualsevol aproximació. La negativa és determinant i reforça la imatge de la Corona desvinculada de la trama.

El text detalla també com el Rey coordina amb capitans generals, organitza el missatge televisat i encarrila la resposta institucional. Tot encaixa en un relat ordenat, i el Rey apareix com a garant decisiu de la democràcia.

Ara bé, és fonamental matisar quin tipus de document és, ja que no es tracta ni d’una transcripció literal ni d’una gravació, sinó d’un relat intern reconstruït a posteriori. Això no implica que sigui fals, però sí que no estem davant de paraules exactes. És una narració institucional que, naturalment, consolida el relat oficial.

Armada, el gobierno de concentración i la conversa amb Tejero

Entre els papers desclassificats figura la conversa telefònica entre Juan García Carrés i Antonio Tejero. Llegida sense un marc institucional que la contextualitzi, la conversa mostra tensió, expectativa de suports militars i referències constants a figures clau com Milans del Bosch i, sobretot, el general Alfonso Armada.

En l’intercanvi apareix esmentada la proposta d’Armada d’articular un gobierno de concentración que inclouria fins i tot Santiago Carrillo. Aquesta hipòtesi ha estat debatuda durant anys, però la seva aparició en una conversa directa entre implicats en el cop torna a situar al centre la pregunta essencial: quin paper jugava exactament Armada i amb quina legitimitat operava?

Armada no era un actor marginal, i la seva proximitat històrica amb la Casa Real converteix qualsevol iniciativa seva en una qüestió políticament sensible. Si proposava una sortida institucional alternativa, ho feia per iniciativa pròpia o convençut de comptar amb una cobertura superior? El document no resol aquesta incògnita.

A més, la conversa revela la precarietat del moment. Juan García Carrés intenta utilitzar l’esposa de Tejero com a canal indirecte de comunicació, demanant-li que ell parli en veu alta per poder retransmetre el missatge des de l’exterior. És una escena gairebé improvisada que mostra un cop dependent de senyals incertes i expectatives fràgils.

Tanmateix, la publicació no connecta aquest diàleg amb altres comunicacions paral·leles ni amb moviments institucionals en la mateixa franja horària. La peça queda aïllada. I allò que resta aïllat no tanca el relat.

Els rumors qualificats sobre reunions amb la Casa Real

Un altre document especialment delicat és la nota del Ministerio del Interior datada el 5 de febrer de 1982. A diferència del document que narra com es van produir els fets a la Moncloa —que consolida el relat oficial—, aquesta peça és la que més clarament ha reactivat interpretacions crítiques sobre el paper de la Corona.

El text recull informacions procedents de “núcleos cualificados de opinión” a Cantabria i d’ambients castrenses que donaven per segures entrevistes confidencials del Rey amb militars implicats en el 23F, concretament amb el general Alfonso Armada i amb Milans del Bosch. El document insisteix que no es tracta de rumor “callejero”, sinó de cercles restringits i amb presència militar.

Si bé no prova cap implicació de la Corona en la trama colpista, sí que demostra que, en determinats sectors militars i d’opinió restringida, es considerava versemblant que el Rey hagués mantingut contactes reservats amb alguns dels principals implicats. I aquesta percepció, en un context tan delicat com el posterior al 23F, no és políticament irrellevant.

A més, el mateix document afegeix un element significatiu: segons aquestes versions, l’objectiu d’aquestes trobades seria evitar que la Corona sortís lesionada del procés i que els intents d’assenyalar-la no provinguessin de militars de “reconocida vocación monárquica”. Aquesta frase és particularment sensible perquè introdueix la idea d’una possible gestió política de danys institucionals.

De nou, res d’això constitueix una prova d’implicació directa del Rey en el cop. Però sí que converteix aquest document en el text que més alimenta la hipòtesi que l’entorn de la Corona podria haver estat, com a mínim, en una zona de contacte polític amb alguns dels protagonistes. D’aquí que sigui el més delicat dels publicats fins ara.

Estats Units i la frase diplomàtica que no és neutra

Entre els documents desclassificats apareix també una referència a la posició de Estados Unidos davant la crisi espanyola. La fórmula que circula és coneguda: Washington no se “mete en los asuntos internos” d’Espanya. En termes diplomàtics, és una expressió estàndard. Però en el context d’un intent de cop en un país estratègic del flanc sud europeu, la frase no és innocent.

Allò rellevant no és suggerir una implicació directa de Estados Unidos, sinó constatar que la dimensió internacional formava part del clima polític del moment. Els actors implicats eren conscients que la reacció exterior importava. L’absència de condemna immediata podia interpretar-se com marge de maniobra.

El problema, de nou, no és el document en si, sinó el seu aïllament. No sabem quina informació manejaven les autoritats espanyoles sobre la postura nord-americana en temps real, ni si hi va haver comunicacions diplomàtiques addicionals no publicades. La peça apareix, però no s’integra en una reconstrucció global del context internacional.

Transparència fragmentària i reforma pendent

La qüestió no és alimentar teories conspiratives ni desmuntar sense proves el relat institucional. Però mentre Espanya continuï operant sota una Ley de Secretos Oficiales heretada del franquisme, sense terminis automàtics d’obertura ni supervisió independent, la desclassificació continuarà sent discrecional. La història s’obrirà per decisió política, no per dret ciutadà.

El 23F és l’episodi fundacional de la democràcia espanyola. Si la desclassificació vol reforçar la confiança institucional, no n’hi ha prou amb alliberar documents. Cal reformar el règim del secret i assumir que l’arxiu no és propietat del poder executiu. Perquè obrir papers és un gest que, en el millor dels casos, respon a una bona voluntat de l’executiu de Sánchez, però no n’hi ha prou si es fa de manera que l’estructura global de l’esdeveniment continuï difusa.

En aquest sentit, tenia raó Javier Cercas quan insistia que la democràcia espanyola només podria madurar del tot quan l’episodi deixés d’estar envoltat de zones opaques. I això, malauradament, encara no ha succeït.

Guillem Pujol