Aprendre de l’escola

«La vaga educativa mostra que el tecnocratisme de la governança, la simple gestió del dia a dia, no respon amb garanties als grans reptes que esperen, com el de l’ensenyament»

Els esdeveniments s’han posat d’acord en poques setmanes per posar damunt la taula tots els grans reptes que arrossega la societat catalana, de l’estructura ferroviària a la planificació del territori, del fenomen migratori a l’habitatge. Ara li ha tocat el torn a l’escola, amb la vaga educativa d’aquest dimecres, que ha tingut un seguiment rellevant. Una protesta legítima, perquè només els mestres saben què hi ha a les aules, les dificultats que afronten i les condicions precàries en què es troben en el dia a dia.

L’escola ja ha trucat a la porta de les urgències nacionals diverses vegades. De la migradesa dels recursos als resultats preocupants de l’informe PISA, hi ha la necessitat de repensar el model de manera integral. L’ensenyament requereix un ordre compartit amb tots els agents del món educatiu, amb una diagnosi que no es lliuri a la indulgència i defugi els experiments que no han funcionat, com un recurs del tot desproporcionat a les pantalles.

Les mancances quant a coneixements adquirits empaiten de fa anys l’estat de l’escola, aclaparada per un excés de normatives i tasques burocràtiques que torpedinen la funció essencial dels mestres. La temptació d’igualar per baix en l’àmbit educatiu acabaria sent letal pel país, com les xifres de PISA ja han apuntat. Les queixes del sector que la vaga educativa manifesta exigeixen també una gestió dels recursos molt curosa. Tot al servei del gran combat que planteja l’escola: com recuperar protagonisme com a estri per fer recular la desigualtat socioeconòmica, com tornar a fer de l’aula un instrument de l’ascensor social.

Els darrers anys s’ha obert pas el discurs que calia retornar a les polítiques de gestió després dels temps processistes de proclames i jornades declaratives. Ara veiem, amb tot, que el tecnocratisme de la governança, la simple gestió del dia a dia, no respon amb seguretat als grans reptes que esperen, com el de l’ensenyament. Cal afrontar els problemes pendents de la societat catalana amb coneixement tècnic, però amb un punt de mirada visionària. L’escola també ens hi convoca.

Al capdavall, el “material” que treballa l’aula és molt sensible. El debat entorn l’escola ha d’evitar aproximacions massa ideologistes a una realitat que sempre les desmentirà. Tampoc l’aula esgota totes les vies d’una educació que, per ser completa, ha de començar en l’entorn familiar i desenvolupar-se més enllà dels centres escolars. És així com es pot assolir l’objectiu més profund d’una educació integral, com explicava l’exministre francès Edgar Faure en un famós informe de la Unesco sobre educació: fer dels éssers inacabats que som els ciutadans més complets possible.

Pep Martí i Vallverdú