El Carnaval d’ara fa cent anys segons “El Borinot”

 Quan avui pensem en el Carnestoltes d’ara fa un segle, sovint ens ve al cap una imatge amable: carrers plens de disfresses, una festa popular desbordada i una societat que, per uns dies, es permetia riure d’ella mateixa.

Tanmateix, si acudim a la premsa satírica del moment —i molt especialment a ‘El Borinot’— el mirall que se’ns ofereix és força menys complaent. El Carnaval, lluny de ser un espai d’alliberament, apareix com el reflex d’una societat cansada, decadent i permanentment disfressada.

En el núm.116 d’11 de febrer de 1926 el setmanari planteja una pregunta tan simple com corrosiva: si el Carnestoltes provoca tanta saturació, potser és perquè, en realitat, no s’acaba mai.

“Serà degut perquè es fan Carnestoltes tot l’any?”, es demana l’articulista amb pseudònim Flendi en l’article "Carnestoltes", tot insinuant que la festa no és una excepció dins l’ordre social, sinó la seva expressió més sincera.

Rostres pintats, abillaments extravagants i disfresses ridícules formen part del paisatge habitual d’una ciutat on la impostura ha esdevingut norma.

El text és especialment dur amb les aparences i amb una burgesia urbana que es presenta com a seriosa i respectable, però que, segons ‘El Borinot’, no passa d’una colla de figurants. Hi desfilen “rostres pintats, gent amb abillament exòtic, disfresses ridícules que de veure-les fan venir escarafalls...”, i sobretot “homes tibats i vanitosos, com si fossin quelcom de bo”, dels quals —afegeix amb ironia— “val més girar full” quan es tracta de jutjar-ne els actes.

Aquesta crítica no estalvia ningú. Els senyors i senyores que presumeixen de serietat són despullats sense miraments: “Què no podria dir del senyor Tal o de la senyora Qual, que es presenten com les persones serioses, quan és ell un baliga-balaga i ella una fleuma de dalt a baix?”. El Carnaval, així, no fa més que exagerar una comèdia social que ja funciona tot l’any.

Especialment mordaç és la mirada sobre la joventut benestant, descrita com una generació frívola i ignorant. ‘El Borinot’ s’acarnissa amb els “jovencells elegants ‘dernier cri’” que juguen a tennis, passegen a cavall i “no saben de llegir”, així com amb les senyoretes abonades a la moda parisenca i al Liceu, però amb “comptes endarrerits que fan parlar a tothom”.

Tot plegat compon un quadre on el Carnaval deixa de ser una broma puntual per convertir-se en una manera de viure.

Un dels punts que més indigna el setmanari és el paper que hi juguen els infants. Lluny de veure-hi innocència, El Borinot denuncia el que considera una autèntica crueltat disfressada de tendresa: “el martiri incruent a què es sotmeten els infants transformant-los en ‘monades’”, sempre —ironitza— als ulls complaguts de “les mamàs i tietes respectives aquelles qui es passen l'any amanyagant fox i mixetes.”. La festa, en aquest sentit, no només perpetua el mal gust, sinó que l’educa i el transmet.

Aquesta visió desencantada contrasta amb la nostàlgia d’una generació anterior, que el mateix setmanari recull amb distància irònica en l’article "El Carnaval" signat per A. Z. Els anomenats “pares graves”, homes grans amb “el cap blanc com un ametller florit”, asseguren que el Carnaval d’abans sí que era autèntic.

Segons ells, el d’ara no és més que “una desferra de cartró”, fins al punt que “l’enterro de Carnestoltes avui ja es fa abans de Carnaval”, perquè tota la festa “no sembla més que el seguici d’un enterrament del bon humor”.

Per reforçar aquesta idea, ‘El Borinot’ recupera documents del segle XIX, com una crida de la Societat del Born de l’any 1876 on s’anunciava la compra de mil atxes de cera per a grans cavalcades que havien de desfilar no només per Barcelona, sinó també per Madrid. “Ho veieu, aleshores? Allò eren festes!”, exclamen, retrospectivament, els defensors del Carnaval antic per boca del secretari Jaume Mas y Roig el 26 de gener d’aquell any.

Però el setmanari no es limita a idealitzar aquell passat: també recorda que ja aleshores el Carnaval era un espai de tensió cultural i nacional.

En aquest sentit, resulta especialment reveladora la citació de ‘Lo Xanguet’ de 1872, on s’explica que a Barcelona hi havia “dos partits de Carnestoltes: un del Born i l’altre de Santa Caterina”. El primer era “català” i duia per lema “filantropia i diversió”; el segon, “castellà”, brandava la consigna de “caridad y diversión”.

La conclusió popular era clara: “roda el món i torna al Born”. El Carnaval, doncs, no només era broma i disbauxa, sinó també un camp de batalla simbòlic i cultural.

Al final, però, ‘El Borinot’ torna al seu diagnòstic inicial. El problema no és que hi hagi Carnaval, sinó que n’hi ha massa. La farsa s’ha estès tant que ja no calen dates assenyalades. D’aquí la sentència definitiva de l’article d’en Flendi, tan amarga com clarivident: “Ja empudeguen tantes de Carnestoltes i, si ho teníem a mà, d’un cop de ploma els hauríem esbandit del calendari”.

Llegit avui, aquest retrat del Carnestoltes d’ara fa cent anys no parla només d’una festa, sinó d’una manera d’entendre la societat. ‘El Borinot’ no critica la disbauxa, sinó la hipocresia; no ataca la broma, sinó la comèdia permanent. I potser per això, un segle després, el seu Carnaval continua fent una olor estranyament familiar.

Guerau Xipell Casol