Fes veure que m'estimes

El meu ex sempre m’ho deia. Fai finta che mi ami. Perquè sabia que hi havia moments que em queia molt malament. Recordo que tot just fa una setmana que França ha tret l’obligació medieval de mantenir relacions íntimes al matrimoni.

Suposo que també és el que li deu dir aquell senyor de color taronja a la seva dona quan van gravar aquest documental que brillarà per la seva poca presència a les sales. El silenci és també una manera de comunicació.

Una mica com quan t’obligues a somriure quan estàs trist i aquest gest canvia les teves connexions neuronals. Per coses de l’atzar, he pogut degustar el gran argument de Rental Family. Quin gran encert, malgrat que en un principi vaig pensar que no era una pel·lícula del meu gust.

La primera seqüència mostra com contracten algú perquè fingeixi tristesa al teu enterrament. Un fet amb el qual no empatitzo i més quan passa al Japó. Però és una de les pel·lis que, sense anar als temes fàcils i lacrimògens, m’ha emocionat tremendament.

Tots hem fingit alguna vegada per aconseguir reviure un sentiment. Em va venir el record de com a la discoteca Àrea Beethoven em posava el paper higiènic als sostens per fer veure que tenia més pit. Una bajanada que em feia sentir més dona quan era una adolescent.

O com quan estudiava a París i, com que no tenia família, feia que aquella noia canadenca amb qui havia anat un parell de cops a prendre alguna cosa es convertís en la meva confessora o referent. O quan encara veig un gos que s’assembla a la meva difunta Maggye, li dic Maggye per tornar a sentir-me dir el seu nom…

És una sensació que fa que em torni a sentir com a casa. O quan busco en la recepta dels macarrons del cardenal d'en Carles Gaig els que cuinava la meva iaia Maria. Moments irreals que em fan reviure sentiments que són molts reals. Recordo quan el meu amic nord-americà Rob va venir a veure’m quan vivia a la Toscana. Per uns dies, sentir que algú m’ajudava amb els nens i que ens confonien amb una família em feia sentir menys estressada.

De vegades, la nostra ment vol ser enganyada fins i tot per nosaltres mateixos. A la pel·lícula Rental Family, Brendan Fraser fa d’un actor que el contracten per simular situacions no reals que despertin veritables emocions. Sembla molt complicat, però no ho és. Com quan ets petita (o no tant) i fingeixes que algú és el teu xicot per posar gelós un tercer.

O quants cops he hagut de fingir un orgasme per no sentir la pressió de tenir-lo. Doncs, davant d’un amant insegur, és millor dir una mentida piadosa que no pas entrar en bucle mental.

En aquest film tot és molt més complicat. És no poder canviar l’estructura d’una societat com la tradicional japonesa, tot continuant sent fidel a tu mateix. Sabeu quin és el servei més sol·licitat? Que l’amant del teu marit et demani perdó. Quantes malalties es guaririen si rebéssim almenys una disculpa pels grans despits de la nostra vida! Però és veritat que no pots donar la clau de la teva curació a qui t’ha ferit. I més quan el que s’hauria de disculpar és ell, el marit.

De vegades, la nostra ment vol ser enganyada fins i tot per nosaltres mateixos.

Un clàssic de principis d’any —a banda de fer dieta, deixar de beure i apuntar-te al gimnàs— és també escriure o rebre aquelles paraules de part d’algú que ja no esperaves. N’hi ha, però, que en rebre paraules boniques continua despatxant el verí que duu a dins. Si hi ha una cosa amb què no puc és amb la gent cruel. “Tu tens una gossa morta, ell un fill mort: fareu una bona parella, perquè ell té una gossa i tu dos fills”.

Algú que parla així ja fa palesa la seva superficialitat. I l’intentes perdonar passat un temps, pensant que ha estat un malentès, però és una batalla perduda. Personalment, fa temps que vaig decidir que per a la gent que estimo no vull tenir orgull. Només penso en el que realment vull: estar bé, i preferir ser feliç que tenir la raó. Hi ha gent a qui li agrada fer mal, sobretot, quan més et rebaixes i més dèbil et veuen. Aquell tipus de persona enganxada a les emocions fortes que se les inventa jugant a la ruleta russa de a quina amiga desterrarà.

Quina casualitat, oi, que sempre siguin les dones que li han estat tan properes quan li ha convingut a les que després agafa mania! Sí, aquell que dona lliçons de vida quan, ben mirat, de poc pot presumir, perquè al final haurà de llogar algú molt més jove perquè li digui que l’estima.

Quan algú no té amics de tota la vida, quan algú és egoista fins i tot amb la seva pròpia família, quan a algú la feina li comença a fallar quan no té qui la faci per ell, quan algú està sol com un mussol (malgrat que repeteixi que és perquè vol), és per alguna cosa. Fa poc, vaig estar amb el meu grup d’amigues de tota la vida. El meu nucli dur. Algunes les conec des dels 3 anys i la que fa menys ja són quaranta anys que compartim sentiments. Sí, vam fer veure que érem encara aquell grup d’amigues que quedàvem a la plaça del Centre, malgrat que fos a la Vinya dels Artistes a veure escultures de Guinovart i dormir entre vinyes a la casa rural Cinc Cons. Després de degustar i beure els vins de Mas Blanch i Jové vam remoure tots els nostres best hits.

Res no havia canviat. Només una cosa. L’endemà i el nostre mal cos en beure una mica més del compte. Sí la perimenopausa et canvia el cos, però els amics de sempre sempre busquen una manera d’estar a prop teu.

Perquè en comptes d’explicar la vida, poder escriure nous capítols. I perquè dona molta llibertat no haver d’actuar davant de ningú, i mostrar-te sense cap màscara ni maquillatge, sobretot davant d’una mateixa.

Meritxell Falgueras