I això era el que Esquerra havia de ser de gran

 Esquerra havia estat de tota la vida el partit de l’ànima insurgent. Ara, en canvi, el partit s’ha tornat plenament institucionalista.

L’1 de febrer de 2018, l’actual secretària general d’ERC etzibava en una entrevista a El debat de la 1 (TVE): “Crec que Esquerra Republicana ha de decidir què vol ser de gran.” Curt però intens. Adreçat a un partit que aleshores ja acumulava gairebé 87 anys d’història, no és cosa menor.

Particularment, quan la formació que aleshores representava la senyora Alamany, Catalunya en Comú Podem, no arribava ni a tres mesos de vida. Carai, tu, sí que creixen de pressa algun(e)s i que acriaturats que romanen altres, hom diria.

Però a Alamany no li mancava raó. Els d’Esquerra sempre havíem estat més aviat uns eixelebrats, uns i unes somiatruites senzills i humils (i doncs, d’esquerres), que ens entestàvem en la idea de la independència per sobre de tot.

Havíem estat.

Ens entestàvem.

Feliçment per a molts (no pas pocs de fora del partit, és clar), allò va començar a canviar de debò amb prestacions com la de Roger Torrent (“Vull contribuir a cosir”, havia anticipat des de la presidència del parlament), i d’aleshores ençà hem acabat esdevenint, per fi, un partit seriós, fiable, fidel.

Res d’ennuvolar-nos la cresta amb una independència que, diuen, ningú no espera ja. Ara produïm resultats per a (quatre) milers de milions, peculiar versió catalana de la sobirania fiscal que, entre altres motocicletes, varen vendre’ns en canvi de la investidura de Salvador Illa. Tota una superació de la pubertat, sí senyor.

Que ningú no es pensi, emperò, que això de la maduresa ens ha arribat d’improvís. Qui escriu, que acumula més anys de militància que el president i la secretària general junts, ja n’ha estat testimoni, d’altres moments de capteniment adult. Però en les ocasions prèvies hi havia una (notable) diferència: les famoses “bases” no desitjaven pas de créixer.

En aquest sentit, i a tall d’exemple, encara recordo un local de Gràcia ple a vessar amb un Carod (encara) més malcarat del que solia ser, on la militància de peu (no pas la de despatx o nòmina) va fer valer el seu recte judici que donar suport a l’estatut que en Zapatero i Mas havien afinat una gèlida nit de gener era una claudicació en tota regla.

Fou la digna reacció d’unes files astorades i estupefactes davant d’aquella estrambòtica proposta del “sí crític” que l’executiva d’aleshores va gosar regalar-nos. Com si en un referèndum et permetessin de posar-hi notes a peu de plana, acompanyant la declaració de la butlleta.

El partit, però, ja havia començat a tocar cadires. I això gairebé sempre es nota, ben malauradament. La jerarquia de generals i hoplites havia començat a gestar-se amb el primer tripartit, i amb el pas del temps va anar aguditzant-se sense que això impedís (de fet, més aviat ho fomentava) que en el si de la tropa hi hagués de tant en tant autèntiques batusses, per veure qui podia passar la nit al quarter general.

Res, de fet, que segurament no passi o hagi passat en altres partits, però amb una, de nou, notable diferència, i és que nosaltres, ves per on, érem els principals curadors d’un petit tresor: el somni de la independència.

Ara, tot això s’ha pràcticament esguerrat. Imbuïts del nefast principi de (falsa) realitat, tots els quadres del partit (amb comptadíssimes excepcions) han tancat files i hi han imposat una agenda que durà Esquerra no tant a un nou desastre electoral, com a, en el límit, la irrellevància històrica en clau nacional.

I ja és ben curiós (i ara m’agafo a una feliç distinció de Josep Sala i Cullell): Esquerra havia estat de tota la vida el partit de l’ànima insurgent, farcit de persones disposades a desafiar pacíficament fins on calgués aquest estat espanyol que ens vol culturalment submisos i materialment espoliats; ara, en canvi, el partit s’ha tornat plenament institucionalista i ha esdevingut, doncs, un agent “d’ordre”.

De manera que quan justament més calia al país la nostra ànima insurgent, aleshores, just aleshores, va iniciar-s’hi un sever procés d’institucionalització que ens ha dut a aparèixer en l’aparador independentista com a “sobiranistes” desdibuixats, gestors del relat de la derrota.

Amb l’agreujant que la imatge guanya contrast a partir del que altres han aconseguit de projectar en l’imaginari mediàtic: una (aparent) insurgència de corbata, i una autèntica insurgència que, emperò, tot ho fa passar pel boc gros i, endemés, no sempre aconsegueix de distingir-se bé d’una insurgència espanyolista ben poc desitjable (i mal m’està de dir-ho, però de la CUP no cal ni que en parlem, ara com ara).

A Esquerra, doncs, li han robat l’ànima. Els autors del lladronici són múltiples i diversos, però en la seva immensa majoria provenen del si del propi partit, ja sigui per la via del planter històric (Jové, Salvadó, Capella), ja sigui pel mercat d’hivern, estiu o l’estació que faci falta (Alamany, Elena).

Tots ells dirigits ara com ara amb (pretesa) mà de ferro per la figura, cal reconèixer-ho, més enigmàtica i indesxifrable de totes: Oriol Junqueras, l’home que va passar d’alliçonar tothom sobre què calia fer per esdevenir independents, a lliurar-se mansament a la justícia espanyola després d’haver paït tots els seus pecats al monestir de Montserrat.

Déu n’hi do, amb el periple. Però allà el teniu, per a qui escriu –i molta altra gent– incomprensiblement avalat per una majoria de la militància, i amb ell bona part dels furtadors que anteriorment citava.

Als dissidents organitzats varen mirar de neutralitzar-los amb la consigna que “el temps de les candidatures s’ha acabat”, però la dissidència no s’esgota pas en els grups d’interès: tot i que cada vegada som menys (no pocs antics militants que subscriurien aquestes línies n’han marxat farts), n’hi ha que, sense cap altra servitud que l’exigida pels nostres principis, no deixarem mai de blasmar que l’actual direcció hagi aconseguit d’ofegar el que feia Esquerra autènticament diferent.

I no parlo per parlar (ni, per descomptat, al servei de ningú): he militat en dos casals i he assistit a una pila d’assemblees i congressos, i el que no he deixat d’advertir-hi és, com més va més, resignació, conformisme, burocratització.

Res que faci presagiar que, si més no a curt termini, Esquerra recuperarà la seva essència històrica, un infantívol esperit insurgent sense el qual, com és obvi, és impossible d’emancipar-se.

Aquest és l’autèntic “mentrestant” que caldrà gestionar; la resta són, ras i curt, mers miratges.

Carles José Mestre