El carrer, l’últim recurs

 

El sensellarisme creix a Barcelona de manera sostinguda i ja no pot ser considerat un fenomen marginal. Al voltant de 2.000 persones dormen al carrer de la ciutat, segons els recomptes de Fundació Arrels fets a finals de 2025, una xifra que suposa un augment d’un 43 % respecte al recompte de 2023 (1.384 persones). Aquest és el registre més alt dels últims anys. No és un fenomen passatger ni invisible; s’ha instal·lat amb cruesa.

Aquesta presència genera incomoditat i, en alguns casos, por. Tanmateix, associar aquesta realitat amb degradació i inseguretat és un error simplista i perillós. La immensa majoria de persones sense llar no són una amenaça: són el resultat d’un sistema que expulsa qui no pot seguir el ritme del mercat laboral i de l’habitatge. Darrere hi ha històries de precarietat acumulada, preus de l’habitatge inassumibles, xarxes familiar i de suport trencades i manca d’alternatives.

Criminalitzar la pobresa no resol res; només alimenta el rebuig i justifica respostes repressives que no funcionen. Els desallotjaments sense solució alternativa digna només desplacen el problema, no l’eliminen. El cas de Badalona i el desallotjament de l’antic institut B9 podia ser un bon (mal) exemple.

Les grans ciutats europees i nord-americanes viuen situacions similars. Allà on s’ha optat per polítiques punitives i discursos d’odi, les conseqüències humanes i socials han estat desastroses. Sabem què passa i cap on anem si no actuem.

Un dels principals dèficits és la manca d’una resposta coordinada. El repte supera l’àmbit municipal: sense una estratègia conjunta entre administracions (local, autonòmica i estatal), els recursos són insuficients i les intervencions, pedaços.

Sense una aposta decidida per l’habitatge social, la prevenció i l’atenció integral, cap estratègia serà efectiva. A més, el sensellarisme ja no afecta només col·lectius extremament vulnerables: cada cop més persones viuen al límit, a una pujada del lloguer o a una pèrdua de feina de quedar-se al carrer.

Sabem que el sensellarisme creix i que continuarà creixent si no s’actua amb previsió. Permetre que el carrer sigui l’últim recurs és assumir el fracàs col·lectiu. Garantir un sostre digne no és una opció ideològica, és una responsabilitat democràtica.

Siscu Baiges