Mà d’obra barata

 «Una societat que es vol democràtica no hauria de tenir lloc per a la mà d’obra barata ni per a persones discriminades que no poden viure en llibertat i igualtat»

“Estem exportant talent i estem important mà d'obra barata”.

Aquestes paraules del diputat Salvador Vergés en nom del Grup Parlamentari de Junts han generat controvèrsia. Van ser dites al Parlament de Catalunya el passat dimarts 10 de febrer. El diputat les va utilitzar per criticar allò que va presentar com un model que no era el de Junts. Va afegir: “Retenir el jovent, retenir el talent, no és una qüestió ni identitària ni ideològica; és una qüestió purament de supervivència econòmica i social”.

Més enllà de partidismes, aquestes paraules serveixen per representar alguns dels malestars ben presents a la societat catalana actual. Com a mínim, un doble malestar: el malestar de qui té dificultats per poder desenvolupar la vida que voldria tenir en el seu país i el malestar de veure canviar el país amb l’arribada d’una immigració que hi ha qui considera com a font de nous malestars, fins i tot hi ha qui parla d’una immigració inapropiada o inacceptable.

El creixement dels suports a partits com Vox i Aliança es pot explicar des d’aquests malestars.

Hi ha un altre malestar que convindria sumar: el malestar amb els partits que ja han governat. Per ara, sembla que les persones disposades a votar aquests nous projectes no en tenen prou amb l’aproximació que Junts intenta fer a aquests plantejaments. Per aquests sectors, Junts, per ara, continua sent vista com a part del problema i no de la solució. És a dir, Junts continua sent vista com una organització política responsable d’aquests malestars.

No és nou que estiguem “exportant talent”, ja passava quan governava Junts.

Tampoc és nou que estiguem “important mà d’obra barata”, ja passava quan governava Junts.

Una cosa semblant li està passant al Partit Popular, pot guanyar eleccions com ha fet a l’Aragó, però perd representats i Vox creix de manera significativa. Fins i tot ens podem plantejar si quan més s’apropa el PP a Vox és quan més creix Vox.

L’aproximació de partits tradicionals a les posicions de nous partits que arriben per impugnar-los no sempre surt bé. Pot ser que des de Junts i el PP pensin que al PSOE li va sortir bé reivindicar-se com l’esquerra quan va aparèixer Podemos o Comuns.

El PSOE va resistir durant la fase de creixement d’aquests nous partits i després va recuperar la seva posició.

Els passarà el mateix a Junts i PP amb Vox i Aliança? 

Més enllà d’allò que acabi passant en les disputes entre Junts i PP amb Vox i Aliança, i més enllà de partidismes, ens hauria de preocupar molt com s'estenen, com agafen força, determinades idees i determinats plantejaments profundament contraris als drets humans, a la llibertat i la igualtat que són fonament d’una societat que es vulgui democràtica.

Convindria plantejar-se amb profunditat qui i què fomenta l’existència de mà d’obra barata. A la nostra societat les classes populars, nascudes aquí o d’altres orígens, ahir i avui, s’han considerat i es consideren, majoritàriament, com a mà d’obra barata.

El nostre model econòmic s’ha articulat a partir de sous baixos que permetin desenvolupar projectes econòmics que generin beneficis.

Una cosa semblant passa en el sector públic.

Només es reserva per una petita part de la població sous que podem considerar molt per sobre d’allò que estaria justificat. Som una societat amb una desigualtat que ja ha esdevingut estructural que té la seva màxima expressió amb la paradoxa que es pot generar riquesa mentre la població del país s’empobreix.

Per això la pobresa augmenta i s’aprofundeix.

Des de fa dècades que “exportem talent”, perquè ni el nostre sector públic ni privat el reté. Des de fa dècades que “importem mà d’obra barata”, perquè els nostres sectors econòmics es basen en “mà d’obra barata”.

Com ho resolem?

Això no és només responsabilitat dels governs actuals, aquesta és una tendència de llarg de recorregut que els governs actuals i anteriors no han volgut o sabut canviar.

Fa pocs dies es publicava que Catalunya no ha rebut cap científic dels Estats Units en El pla Catalunya Talent Bridge com a resposta a les retallades impulsades per Donald Trump.

Mentre es fa aquest pla, les nostres universitats tenen personal docent i investigador que des de fa dècades no pot estabilitzar la seva situació. Personal que acaba marxat o que no ho fa perquè té lligams que no trenca.

En la mateixa sessió parlamentària, Laure Vega, des de la CUP va dir: “A mi m'agradaria saber què vol dir 'importar mà d'obra barata'. Què vol dir 'mà d'obra barata'?.

Estem parlant d'immigrants, estem parlant de treballadors, entenc. Quan hem començat a ser mà d'obra barata? Ara, als vuitanta, als setanta? Quan s'ha decidit que els treballadors som mà d'obra barata? Quins són? Els magrebins, els gallecs, els andalusos o els catalans que venen de lo rural a les ciutats? Vigilem, eh?, que es posa el caminet molt molt perillós, quan comencem amb aquests pendents.

Ningú hauria de ser “mà d’obra barata”.

Les nostres societats s’han construït des del supremacisme que considera que es pot tractar com a mà d’obra barata a qui s’ha de tractar com a persones. Aquest supremacisme el podem veure bé en l’exposició que fins al 5 d’abril es pot visitar al Museu Marítim de Barcelona: La infàmia. Dedicada a la participació de la societat catalana en l'esclavatge colonial. Una exposició que convindria que fos més gran i aprofundís més en la divulgació de tot allò que ja sabem.

Aquest supremacisme continua existint avui amb altres variants. Aquest supremacisme el veiem també en l’impuls de projectes empresarials que avui es fonamenten en la precarietat laboral del seu personal; també en les condicions laborals que no permeten que els nostres serveis públics garanteixin les necessitats que s’han de satisfer. Serveis públics massa cops insuficients fonamentats en els sobreesforços de qui hi treballa.

Ningú hauria de migrar per passar a ser mà d’obra barata buscant accedir a unes mínimes condicions de vida. Ningú s’hauria d’aprofitar dels malestars que porten les persones a deixar els seus països per disposar de mà d’obra barata i aconseguir que allà on arribin s’estableixi una competència per qui s’ofereix com a mà d’obra més barata.

Ningú hauria de ser mà d’obra barata i hem de tenir ben clar què i qui converteix en mà d’obra barata les persones que haurien de veure garantides les seves necessitats. Regulem persones que estan treballant aquí com a mà d’obra barata i hi ha qui ho critica com una operació electoral perquè permetrà a aquestes persones votar a Pedro Sánchez (cosa que és falsa) i qui ens diu que no ens preocupem perquè aquestes persones no podran votar, com si fos bona notícia que no tinguin drets polítics.

Una societat que es vol democràtica no hauria de tenir lloc per a la mà d’obra barata ni per a persones que estan discriminades i no poden viure en llibertat i igualtat.

Una societat que es vol democràtica hauria de legislar i actuar per impedir la mà d’obra barata i aconseguir que aquestes persones tinguin drets garantits que els permetin viure amb llibertat i igualtat, independentment d’on hagin nascut.

Això implicarà tenir debats que ni els partits tradicionals de govern ni les alternatives que creixen estan plantejant.

Jordi Mir