Prioritat nacional i Etnoansietat

 «L’estigmatització i criminalització de les persones migrants arriba fins al punt de voler fer creure al conjunt de la societat que aquestes persones són la causa dels mals que patim»

Els nous acords de govern entre el PP i Vox a diferents comunitats autònomes s’estan articulant a partir d’un concepte que es comença a popularitzar: “Prioritat nacional”.

Una idea política que va utilitzar Marine Le Pen a França ja fa anys i que s’ha d’interpretar des dels relats i discursos que busquen generar l’imaginari que determinades opcions polítiques actuen a favor de la mateixa comunitat, d’un suposat “nosaltres” i no a favor dels “altres”, com fan la resta d’opcions polítiques.

No és una novetat, però és un fenomen creixent en el període actual.

L’enfrontament partidista s’articula a partir de diferents elements, un és la voluntat de fer creure amb mentides i desinformacions que aquest nosaltres està sent atacat, violentat, per uns altres a qui els rivals polítics donen suport.

En el cas dels acords després de les eleccions autonòmiques entre PP i Vox la prioritat nacional es contraposa a les persones migrants que reben ajudes.

Defensen que cal donar aquest suport a les persones espanyoles.

L’estigmatització i criminalització de les persones migrants, que no deixem d’escoltar des de diferents posicions, aquí i arreu, arriba fins al punt de voler fer creure al conjunt de la societat que aquestes persones migrants, i els partits, i les organitzacions, que els hi poden donar algun tipus de suport, són la causa dels mals que patim.

No importa que les persones migrants aportin més del que reben a les finances públiques.

No importa que els serveis públics tinguin limitacions i mancances des de molt abans que arribessin les persones migrants actuals.

Com tampoc importa que el català sigui llengua pròpia de l'Aragó i diuen que és una imposició catalana i legislen en contra...

No importa.

Allò que importa és allò que farem creure.

El concepte de "prioritat nacional" no està ben definit, és volgudament confús en els documents redactats. D’aquesta manera, Vox pot dir, i repetir, que està establert per prioritzar a les persones espanyoles, i el PP pot dir que busca donar importància a l’arrelament de les persones que demanin les ajudes sense discriminar nacionalment. Més enllà de com acabin utilitzant, el concepte busca crear un imaginari.

Més enllà de com l’acabin fent servir, busca responsabilitzar dels nostres mals a qui no és responsable de què els partits que governen o han governat no hagin dedicat prou recursos a fer polítiques públiques que busquin garantir les necessitats bàsiques.

Mai a Catalunya o a Espanya s’ha garantit el dret a l’habitatge per a la seva ciutadania, perquè s’ha optat pel fet que sigui un producte de mercat que permet obtenir grans beneficis.

Depenent de qui governa, i quan, hi ha unes polítiques d’habitatge o unes altres.

Però no és responsabilitat de les persones migrants l’emergència habitacional que vivim.

Els diners que les administracions públiques recapten i la seva redistribució no depèn de les persones migrants, depèn dels partits polítics, de les normatives creades...

Un país com el nostre té prou recursos per garantir condicions de vida dignes pel conjunt de la seva població i no, no ha de resoldre tots els problemes del món, com a vegades es diu per insistir en la impossibilitat de determinades polítiques. La qüestió és per què es vol fer creure que cal prioritzar les persones espanyoles en contra de garantir la igualtat davant de la llei a tota persona. Curiosament, o no, els partits que estan generant aquests discursos no destaquen per les seves polítiques públiques de satisfacció de les necessitats humanes.

És fàcil d’entendre que pensem en l’escassedat i en la necessitat de prioritzar per assignar recursos: primer els de casa i després ja veurem.

Això ho podem viure en l’àmbit familiar i ho podem traspassar al conjunt de la societat. Però la nostra societat no és una família que només pot alimentar la seva canalla i no pot fer-se càrrec de la de les altres famílies.

La nostra societat decideix quins principis i valors articulen la seva vida, com també ho pot fer una família, però té molts més recursos de diferents tipus. Si ens convencen de què els nostres problemes tenen a veure amb les persones migrants, ens estan enganyant i ens estem enganyant.

Hem de poder decidir quin tipus de societat volem tenir, però no hauríem de fer-ho des d’una por que ens dificulta pensar i des de pràctiques que busquen manipular-nos.

Així com aquests dies podem sentir parlar molt del concepte de "prioritat nacional", n’hi ha un altre que també està ben present, però del que se’n parla menys i menys explícitament.

És una realitat que podem definir com a Etnoansietat. L’Etnoansietat és l’ansietat que es viu davant del possible risc, vist com a real per moltes persones, de què la seva realitat, ètnica, nacional, pugui desaparèixer o quedar greument afectada. Hi ha qui ha començat a formular aquest concepte a partir de la popularització de l’Ecoansietat.

Ansietat vinculada a les crisis ecològiques que vivim.

Aquestes ansietats, aquestes preocupacions, poden tenir les seves raons de ser, poden estar ben fonamentades. Les hem d’atendre. Però hem de tenir ben present que aquestes ansietats, aquestes pors, són utilitzades per plantejar i desenvolupar discursos i polítiques que promouen l’odi i la discriminació.

Discursos i polítiques en nom de la Prioritat nacional. Si ens convencen que la nostra identitat està en perill, sigui la que sigui, serà molt més fàcil que acceptem idees i accions que d’altra manera no hauríem volgut assumir.

Si la teva condició de persona (catalana, espanyola...) està en perill per l’existència d’altres persones, com s’està plantejant, ja serà molt més probable que acceptis mesures que d’altra manera no hauries volgut.

Convindria tenir ben presents aquestes ansietats, aquestes preocupacions, buscar-hi respostes i solucions, i evitar que s’utilitzin com a mecanisme per promoure pràctiques d’odi que no aportaran cap solució als reptes que tenim, els agreujaran.

Jordi Mir