Perifèries

 És un terme molt emprat que descriu el contorn o superfície exterior d’un cos. Tanmateix, també pot aplicar-se en la seva part interna limítrofa amb l’exterior, sigui com sigui, és la zona de transició entre dues realitats físiques distintes, que a més evolucionen al llarg del temps vers situacions previsibles o no, que afecten i condicionen cada cop a més espai i persones.

En plena zona metropolitana de Barcelona, se sent parlar moltes vegades de la perifèria de les zones urbanitzades, moltes vegades oblidant que aquestes àrees construïdes no fa ni mig segle, eren les perifèries del món rural, dels camps i boscos que configuraven al sector agroforestal, que dibuixaven un paisatge i per tant, un territori, un país molt diferent de l’actual.

Eren temps on la ruralitat era una manera de viure que subministrava aliments i esbarjo excursionista als urbans, preocupats algunes vegades pels focs forestals llunyans en espai i de la concepció del paisatge com un tot.

No cal dir, que res de tot això és la realitat actual, en la que l’elevada i extensa concentració metropolitana de persones, béns i serveis, contrasta amb el cada cop més important despoblament i buidatge  del territori rural.

Arribats a aquest punt, a aquesta realitat, es plantegen situacions dicotòmiques, moltes vegades interessades, entre el món rural i l’urbà, quant a la fi, a causa de la globalitat són el mateix amb embolcalls diferents.

Així en plena regió metropolitana de Barcelona, al bell mig es troba la serra de Collserola amb unes dimensions aproximades d’11.100 ha de superfície, amb una llargada de 17 km i 6 km d’amplada, que presenta un relleu suau i força asimètric, essent les carenes vallesanes llargues i amb un descens suau, els vessants orientats a mar són curts i amb un pendent pronunciat.

A més, en l’any 2010 és declarat Parc Natural i des del 2021 gaudeix d’un pla especial de protecció, és dir, és un lloc natural d’especial importància rodejat per uns quatre milions d’habitants, amb molta construcció d’habitatges residencials (de diferent tipologia i legalitat), solcat per una línia ferroviària, una autopista i tres carreteres… i amb un elevadíssim índex de freqüentació per moltes persones en activitats ben distintes…

En ell, el sector agrari és residual. Mostrant-se el conjunt com un clar exemple, a escala reduïda, de com ha evolucionat l’ús del territori en bona part del país en el darrer mig segle, i per tant la tipologia i funcionalitat del paisatge.

És la culminació d’un procés d’urbanització del paisatge, el directament i l’indirectament afectat, que tenen en comú la perifèria amb molts punts de contacte entre dues concepcions i, per tant, funcionalitats i funcionalismes, que promouen moltes situacions complexes i complicades, amb un alt perill (situació o acte amb potencial per a causar mal) i risc (combinació de la probabilitat que succeeixi una cosa perillosa per la gravetat del mal que podria ocasionar).

Tot lo qual, situen al Parc de Collserola en situacions límit, possiblement sense més opcions de guarda que el seguiment exhaustiu de les moltes i distintes activitats que en ell es fan, massa vegades sota una incorrecta valoració del que és públic, que sovint s’entén com el lloc on poder el que sembli ja què és de tothom, i on precisament per això, cal fer el que ecològicament sigui lògic, potenciant que realment sigui així ara i en el futur, el qual porta ineludiblement a la necessitat d’una discussió profunda dels objectius globals, on es troben les zones perifèriques, en la nova realitat climàtica i social.

Hi ha molts reptes associats al canvi global i la seva derivada climàtica com són la pèrdua de biodiversitat, l’escassetat d’aigua, la pèrdua de massa forestal, el foc forestal…, però sobretot, hi ha el del seu ús.

En aquest context la potenciació del sector agroforestal primer, i just a continuació del sector agroalimentari, en la perifèria son clau per la viabilitat del territori, i cal fer-ho d’una manera que res hagi de veure amb els productes, tècniques i sistemes emprats a l’agricultura altament intensiva, que van generar grans i greus ambientals, ni amb l’agroecologia bucòlica i autoanomenada verda de baixa productivitat.

Així tenint en compte conceptes de l’ecologia desenvolupats en el llunyà segle XX, cal considerar que cada vegada hi ha i hi haurà més energia en el sistema terra, és a dir, en tots els ecosistemes i els individus i les seves relacions, i entre aquests i l’entorn abiòtic, biòtic o antropogènic, …, en conseqüència en les zones de transició, en les perifèries.

La qual cosa està perfectament reflectida a les RCP (representació de les vies de concentració de gasos a l’atmosfera), que indiquen com cada vegada a causa de l’efecte hivernacle s’acumula més energia a la biosfera, el que dona lloc a un increment metabòlic global, però ponderat pel lloc, temps i estructura que rep aquest increment energètic.

Aquestes certeses motiven a plantejar-se si les pràctiques agronòmiques, ramaderes, pesqueres i forestals, requereixen un altre enfocament per al seu tractament, i també, si el sector agroalimentari i forestal, es pot continuar encarant amb la realitat actual i futura com fins ara.

De segur, un sistema amb més energia incorporada no es pot tractar igual que un sistema generat fa més de cinquanta anys, en situacions i circumstàncies diferents de les actuals i, per tant, futures.

Es disposa de prou coneixement acumulat, que tot i la gran incertesa del sistema, i en aquest dels llocs de connexió i transició, poder modelar i aprofitar aquestes perifèries, per assolir objectius de preservació dinàmica del paisatge resilient, mitjançant la implementació d’un sector agroforestal autosuficient, amb tutela pública, donada la complexitat de la perifèria, a la que cal afegir la incertesa del mercat.

Així, davant la realitat climàtica i l’emergència social que se’n deriva, i la incertesa associada, potser calen actuacions més preventives, amb menys rutines o improvisació, tractant de ser més pròximament prescriptius, la qual cosa comporta una relació més estreta, contínua i ponderada entre els diferents actors involucrats en les zones de transició, en aquest cas del parc.

També cal i caldrà, informar i formar als consumidors en la veritat i la realitat dels productes que es consumeixen i el paisatge que ens envolta on es produeixen, ja que és important demanar i proposar, però reclamar sense més ni més, és res.

Amb treball plural i coral, sobrietat i sentit comú, es poden i podran generar solucions per mantenir la producció en el sector agroalimentari i forestal, en el marc ambiental i econòmic necessari per fer-los viables, per obtenir aliments i serveis ecosistèmics.

La necessitat d’un paisatge, tot ell, funcional i saludable, requereix una especial atenció a les perifèries, que actuen com zones d’amortiment de les pressions, com refugi i zona de projecció d’organismes i sistemes, com barrera enfront de estressos ambientals abiòtics, biòtics i antropogènics.

Totes les alarmes, les teòriques abans i les reals ara ja han sonat amb força i persistència, per tant, per resoldre la situació cal escoltar i valorar la voluntat popular, però sens dubte es requereixen professionals que des de visions transversals i plurals, que poden fins i tot ser corals, amb coneixements i compromís, les sàpiguen transformar en solucions, perquè a continuació la política, disseny, legisli i actuï en bé de tothom, si més no de la majoria actual i futura.

No va de metròpoli o parc, d’espai públic o privat, de zones més o menys antropitzades, va de territori, de país, i en ell, com a exemple, Collserola!

Robert Save