Boti, boti, boti, cristià el que no boti

 Un nombrós grup de fachas van anar al RCDE Stadium el passat dimarts 31 de març per exhibir el seu odi i la seva falta de cultura i de respecte per la resta de la gent durant la celebració del partit de futbol amistós entre les seleccions d’Espanya i Egipte. Van afegir als seus clàssics crits de “Pedro Sánchez, hijo de puta” o “Puigdemont al paredón” un especial per l’ocasió: “bote, bote, bote, musulmán el que no bote”.

Una part considerable dels assistents es va sumar als càntics potser creient que tenia gràcia. Aviat es van adonar que no en tenia cap i van deixar sols els energúmens que es van continuar dedicant a insultar els que practiquen la religió musulmana.

Lamine Yamal, que és musulmà, no va botar. Això em fa pensar que entre els fachas que cridaven n’hi havia pocs del Barça perquè pels culers Yamal és el nou déu, substitut del seu antecessor Lionel Messi. A les pantalles del RCDE Stadium van aparèixer unes frases que ho deixaven clar: “Es recorda que la legislació per la prevenció de la violència a l’esport prohibeix i sanciona la participació activa en actes violents, xenòfobs, homòfobs o racistes”.

Els fachas van seguir cridant una bona estona. Se’ls hauria d’haver fet fora de l’estadi i suspendre el partit fins que no fossin al carrer.

Eren molts, sí. Per què?

Durant molts anys els jutges han tolerat que s’utilitzés l’insult, l’odi, per fer mal a l’adversari ideològic. Els mitjans de la Fachoesfera s’han fet ressò encantats i feliços dels “Pedro Sánchez, hijo de puta” que l’extrema dreta convertia en pràctica habitual. OK Diario, per exemple, la nit de l’espectacle lamentable dels ultres al camp de l’Espanyol va publicar com una gran acció popular un vídeo que recollia els insults al president del govern.

Si pots dir-li ‘fill de puta’ al president, si una presidenta de comunitat autònoma pot fer-ho al Congrés dels Diputats i convertir-ho després en una suposada gracieta, si un provocador por anar per les universitats espanyoles, les discoteques i els actes del principal partit de l’oposició, escampant aquest insult, ens ha d’estranyar que hi hagi un munt de burros que cridin “bote, bote, bote, musulmán el que no bote” durant un partit de futbol?.

A Catalunya tampoc podem estar orgullosos del nostre paper en el combat contra aquest tipus de comportament. Durant molts anys i encara ara hi ha mitjans de comunicació i partits que aplaudeixen que es cridi “puta Espanya” en manifestacions, concerts, xarxes socials i, fins fa ben poc, a TV3 i Catalunya Ràdio.

Quan es passa dels insults als cops de puny? Què passaria si un grup de persones es posés a cridar “boti, boti, boti, cristià el que no boti” en una missa a l’abadia de Montserrat, una processó de Setmana Santa a Sevilla o en un partit de futbol que enfrontés Egipte i Espanya a El Caire?

Més d’un cop he dit i escrit que estic en contra de les religions. Que em semblen una ‘menjada de coco’ i que subscric absolutament la convicció marxista que la religió és l’opi del poble. Si barregem l’altre opi, l’altra droga dura que permet que molta gent deixi anar les seves frustracions personals, com és l’esport i especialment el futbol, la combinació perfecte per arribar a situacions vergonyoses com les que vam viure a ca’n pericos.

El món aniria millor sense personatges com Donald Trump, Benjamín Netanyahu o Vladimir Putin. No en tinc cap dubte. Com tampoc no en tinc cap que el patriotisme excloent i la religió han facilitat el seu accés al poder, amb la col·laboració necessària de les plataformes socials i de mitjans de comunicació en mans d’autòcrates i d’individus als quals els importa ben poc la construcció d’una bona convivència entre persones i països, unes societats més justes i un món en pau.

No és fàcil tombar la dinàmica en què ens han instal·lat aquests poderosos però no ens queda més alternativa que intentar-ho. Front als “Pedro Sánchez, hijo de puta”, “Puta Espanya”, “Puigdemont al paredón” i “bote, bote, bote, musulmán el que no bote” hem de plantar a la cara dels fachas la ironia i el bon humor dels Monty Python i cantar allò de “mira sempre el costat positiu de la vida”.

És més, jo organitzaria un partit de desgreuge entre Espanya i Egipte i posaria aquesta cançó pels altaveus del camp perquè la cantés i la xiulés tothom. Ho faria en un estadi de Palestina, Minneapolis, Moscou o Khartum. I al final hi projectaria una abraçada entre un jugador musulmà i un cristià per què quedés clar de quin pal anem.

Tot això, clar, a l’espera que algun dia no hi hagi ni musulmans ni cristians. I deixem de creure en déus que no existeixen.

Siscu Baiges