Quan el català desapareix de la reunió
No era una queixa. Era una constatació. Una d’aquelles
frases dites amb una certa resignació, com qui descriu una realitat que s’ha
anat imposant sense que ningú la qüestioni. Reunió rere reunió, conversa rere
conversa, el català havia anat desapareixent d’un banc català, amb seu a
Catalunya i amb la majoria dels treballadors catalans. Sense conflicte, sense
debat, probablement sense decisió formal.
Simplement, en aquell banc el català està deixant de ser
necessari. I aquest és el veritable problema. No pas la prohibició o marginació,
sinó la irrellevància progressiva en els espais on es genera valor.
A Catalunya sovint ens aferrem a la idea que el català
està garantit perquè és oficial, perquè és present a l’escola o perquè compta
amb institucions que en vetllen la qualitat i la projecció. I és cert, tenim
entitats com l’Institut d’Estudis Catalans, que fan una gran tasca per dotar la
llengua de rigor acadèmic, impulsar la recerca i garantir que el català sigui
una llengua vàlida per al coneixement.
Però cap estructura institucional pot substituir allò que
és essencial, l’ús real, en els espais de decisió. Perquè és aquí on es
decideix el futur de qualsevol llengua. No en els discursos, ni en les lleis,
ni tan sols en els diccionaris. És en la quotidianitat dels entorns professionals,
en la llengua en què es negocia, es lidera, es pensa i es construeix valor.
Estic convençut que si el català desapareix de l’empresa,
acabarà desapareixent també al carrer. El cas del meu amic no és una anècdota,
és un símptoma, un indicador clar que, en determinats sectors, el català està
deixant de ser percebut com una eina útil. I quan una llengua deixa de ser
útil, deixa de ser apresa. No perquè hi hagi una voluntat explícita de
rebutjar-la, sinó perquè simplement no aporta prou.
I és precisament en aquest punt on apareix una de les
paradoxes més perilloses del moment actual. Mentre reforcem la presència del
català en l’àmbit acadèmic —amb investigacions, publicacions i institucions de
prestigi—, en paral·lel, el debilitem en l’àmbit empresarial, que és on es
construeixen carreres, lideratges i oportunitats.
El català no ha de ser només una llengua vàlida per
estudiar, ha de ser necessària per poder prosperar. I aquest és un missatge
devastador que cal exigir a empresaris, polítics i docents.
Per què si una persona pot desenvolupar, a Catalunya,
tota la seva trajectòria professional, en espanyol o en anglès, sense
necessitat d’incorporar el català en cap moment, quin incentiu real tindrà per
aprendre’l? Quin esforç farà per entendre’l, per parlar-lo, per integrar-lo?
Cap.
I no es tracta d’imposar res, ni d’anar contra cap idioma
ni contra ningú. Es tracta només d’entendre que les llengües viuen o moren en
funció de la seva utilitat. I la utilitat no la decretarà ningú, l’hem de
construir nosaltres.
I ho fem quan una reunió comença en català i es manté en
català fins al final. Quan una empresa decideix operar amb normalitat en
català. Quan la recerca que es fa en català no només és rigorosa, sinó també
rellevant i connectada amb el món empresarial.
Encara hi som a temps de revertir aquesta inèrcia, però
cal assumir una idea incòmoda; el futur del català no depèn només de les
institucions, ni de les polítiques públiques, ni de la bona voluntat, depèn,
sobretot, del comportament quotidià de professionals, empreses i organitzacions.
Depèn de si decidim que el català sigui una llengua de treball real, útil i
imprescindible per accedir a un lloc de feina.
Per què, al final, tot es resumeix en una pregunta molt
simple, en quina llengua volem construir el futur del nostre país? I aquesta
pregunta no es respon amb discursos ni posades en escena de cap polític, es
respon, amb el dia a dia, en una reunió de departament, en una campanya de
comunicació, en unes instruccions, un claustre de professors o una activitat
docent.
Lluís Feliu
.jpg)
Comentarios
Publicar un comentario