La democràcia en disputa

 La democràcia està en disputa entre una idea de societat basada en drets, redistribució i serveis públics, i una altra que, sota aparences autoritàries o il·liberals, buida la política de sentit i deixa la majoria a la intempèrie. Cap sistema així no ha beneficiat mai els treballadors, perquè afebleix sempre els seus drets i les seves organitzacions.

D’aquí la necessitat de dignificar la política i de reforçar partits, sindicats i societat civil, ja que allà on retrocedeix allò col·lectiu acostumen a avançar el mercat i els privilegis dels de sempre.

La democràcia és el sistema de govern que uneix drets civils amb la redistribució més equitativa possible dels recursos. Permet viure en llibertat i fa possible, mitjançant la redistribució de la riquesa, que les majories socials puguin accedir a l’educació, la sanitat, la cultura i altres béns bàsics, i prosperar a través del treball i dels serveis públics. Així, tendeix a reduir les desigualtats derivades del lloc de naixement o de la procedència i contribueix a conformar un demos.

Cap treballador s’ha beneficiat mai de sistemes autoritaris més aviat al contrari. La història en va ple d’exemples; cada vegada que s’afebleixen els drets civils, s’afebleixen també els drets laborals; cada vegada que es degraden els contrapoders democràtics, es degrada també la capacitat de la majoria social per defensar salaris, condicions de treball i serveis públics.

Per això no és casualitat que els qui menyspreen la democràcia entesa com a sistema de drets, pluralisme i redistribució siguin els mateixos que menystenen els sindicats, demonitzen els partits i presenten els serveis públics i els impostos com una llosa.

Això és el que succeeix avui a l’Argentina de Javier Milei, i també als Estats Units de Donald Trump. No som davant de dictadures clàssiques, sinó de derives il·liberals que preserven la forma electoral mentre erosionen contrapesos institucionals, afebleixen la protesta i redueixen la capacitat col·lectiva dels treballadors per defensar-se.

En el cas argentí, això es concreta en una reforma laboral que facilita l’extensió de la jornada, modifica les vacances, rebaixa garanties indemnitzatòries i reforça una lògica de flexibilització favorable a l’empresa; en el cas nord-americà, la lògica és paral·lela, encara que no idèntica: l’ofensiva se centra més a debilitar la negociació col·lectiva, pressionar els sindicats del sector públic, afavorir fiscalment les rendes altes i sotmetre els serveis públics a retallades o desinversió. Milei i Trump comparteixen una mateixa orientació de fons: menys poder per al treball, menys densitat democràtica i més marge per al mercat i per a les minories econòmiques que volen menys regulació, menys redistribució i menys sector públic.

A aquesta deriva cal afegir-hi un altre element: la violència, exercida tant en el llenguatge com en l’acció institucional. A l’Argentina, Human Rights Watch documenta una retòrica hostil del president i alts càrrecs contra periodistes independents, alhora que Amnistia i HRW han denunciat obstacles creixents al dret de protesta i respostes repressives davant mobilitzacions socials, inclosa l’actuació policial contra pensionistes i manifestants.

Als Estats Units, Trump ha fet servir reiteradament un llenguatge deshumanitzador contra adversaris polítics i immigrants, en un context que Reuters descriu com el cicle més sostingut de violència política al país des dels anys seixanta; de fet, hem vist als mitjans les escenes de violència contra els migrants i contra activistes pels drets civils. Aquest és un modus operandi de disciplinament social perquè la violència i la deshumanització tenen com a objectiu instal·lar la idea que discrepar, protestar o organitzar-se col·lectivament és una amenaça o formes il·legítimes d’expressió quan són un dret.

Els exemples de l’Argentina i els Estats Units són molt aclaridors perquè permeten veure en temps real el que podria passar aquí de governar PP i Vox. 

Quan s’ataca la política, quan es desacredita o  es ridiculitzen els sindicats i es presenten les ONG, els partits o les entitats socials com a cossos parasitaris, el que s’està preparant no és una societat més lliure, sinó una societat més desprotegida.

L’ambient antipolític i antisindical no anirà mai a favor de qualsevol treballador de fet, adoba el terreny de qui no creu en el que és públic, de qui entén els serveis públics no com un dret sinó com una oportunitat de negoci on només participa qui ho pot pagar deixant fora a la gran majoria.

Per això avui cal defensar la democràcia reforçant el paper que tenen els partits, els sindicats i la societat civil en la construcció de societats lliures i iguals perquè són elements imprescindibles.

Els partits polítics, però, han de fer una reflexió, ja que l’excés de tacticisme no només erosiona aquestes organitzacions; erosiona la democràcia mateixa. Tota organització política vol existir i créixer, però la solució no pot ser una tensió permanent convertida en soroll institucionalitzat. 

Continuar degradant el sistema democràtic a còpia de simplificacions, insults i càlcul curtterminista només ens porta a un carril en què la ciutadania acaba acceptant una proposta mínima i pobra de la democràcia sense múscul social, sense cultura cívica i sense institucions capaces de frenar els abusos de qualsevol minoria poderosa. Si els partits pensen que en un ecosistema així podran continuar existint és que no estan calibrant bé la magnitud del que pot esdevenir.

Només amb un sistema de partits fort, amb sindicats forts i amb una societat civil forta es poden construir democràcies allunyades de la violència, de la polarització destructiva i de la captura oligàrquica. No és casualitat que es demonitzin aquestes organitzacions.

Partits, sindicats i associacions són xarxes de suport mutu, espais de defensa col·lectiva i instruments de defensa de drets civils i de promoció de valors democràtics. Intentar destruir les organitzacions que van contribuir a construir la democràcia és, en el fons, lluitar contra la democràcia mateixa.

La democràcia, doncs, està en disputa.

És la disputa entre una democràcia densa, social, redistributiva i plural, i una democràcia buida, formal, domesticada pel mercat i hostil a tot el que és públic.

Cal més responsabilitat, més cooperació i menys política espectacle sortint del càlcul electoral constant per avantposat el benestar ciutadà. 

Cal reforçar la democràcia i el sistema de partits, enfortir els sindicats i reconstruir vincles entre organitzacions i societat civil.

Cal fer un esforç per explicar a la ciutadania que als únics a qui beneficia un sistema sense impostos i sense serveis públics, sense partits polítics i sense sindicats és als rics. 

És sobre això que parlem quan parlem de la llei del més fort: Si algú al seu barri pensa que pot arribar a ser-ho ja es pot donar per assabentat que és només una il·lusió perquè fora d’un sistema democràtic fort només espera un futur de pobresa i desesperança.

Marcos Galante