Els maquinistes com a símptoma

«Massa vegades sobrevola la sensació que alguns sindicats corporatius amb massa poder van més enllà de reivindicacions laborals legítimes i volen bloquejar acords polítics»

Dues informacions recents. Aquest dimecres transcendia que els maquinistes de Renfe torpedinen la circulació normal a l'R2 Sud i la represa del pas de combois a l'R4, en el tram que no s'ha recuperat encara setanta dies després de l'accident de Gelida.

Semaf i Renfe no es posaven d'acord, però finalment s'ha pogut desencallar la situació per evitar -a l'esperae de què passi dimarts- més problemes als ja castigats usuaris de Rodalies. La setmana passada, La Vanguardia revelava que alguns maquinistes falsifiquen justificants per no treballar, sense necessitat d'agafar la baixa i sense perdre el sou, mentre la cúpula de Renfe mira cap a una altra banda.

La situació de Rodalies és lamentable després d'anys de manca d'inversió que es tradueixen en una infraestructura envellida, ineficient i insuficient, pensada per una Catalunya de sis milions que ja en té més de vuit.

A aquesta situació s'hi sumen uns maquinistes que no sempre es limiten a fer reivindicacions laborals o de seguretat legítimes. Massa vegades sobrevola la sensació de sabotatges, vagues encobertes o bloquejos per motivacions polítiques, en un moment que Catalunya aspira a un traspàs integral que genera recels entre alguns sectors del personal.

És una sensació (o potser alguna cosa més) que va més enllà dels usuaris, i ha arribat a despatxos rellevants.

Els maquinistes de Rodalies tenen molt poder i capacitat de bloquejar la mobilitat del país, amb efectes devastadors per l'economia i conseqüències evidents pels usuaris que tenen la mala sort d'haver de confiar en el sistema ferroviari per anar a treballar.

Catalunya no té tradició de maquinistes i és imprescindible corregir-ho. Cal accelerar la formació de maquinistes propis, arrelats al país, que se sentin com a propi el servei ferroviari, i amb més vocació de servei públic, com passa a Ferrocarrils de la Generalitat. Els darrers governs, els de Pere Aragonès i Salvador Illa, hi estan treballant, però cal insistir-hi.

El que veiem amb els conductors de trens, però, és simptomàtic i es nota en altres col·lectius. Són públiques les reticències dels inspectors d'Hisenda espanyols a cap mena de canvi en forma de més competències per a l'Agència Tributària de Catalunya.

L'argument és que costaria més perseguir el frau fiscal, però costa no veure-hi una intencionalitat política en determinats posicionaments.

Tampoc agrada al personal d'Aena quan es planteja que la Generalitat guanyi més capacitat de gestió a l'Aeroport del Prat.

Més exemples, quan es va plantejar la delegació de les competències d'immigració a Catalunya, els sindicats de la Guàrdia Civil van alçar la veu i s'hi van oposar.

O quan es va dir que els Mossos es desplegarien a ports i aeroports, tampoc va agradar al personal de la Benemèrita.

La sensació, massa vegades, és que no hi ha motivacions laborals reals al darrere, i que l'objectiu és bloquejar determinats acords polítics.

Aquesta no és la funció dels sindicats, per més poder que tinguin, i el servei públic ha de centrar-se en l'interès general i no atendre xantatges.

Bernat Surroca Albet