Els agradi o no, anirem a penals

Hi ha una veritat que tothom sap i que alguns no volen acceptar: els penals arribaran. Agradi o no, arribaran. Les eleccions són els penals de la democràcia: imprevisibles, incòmodes, arriscats. Ningú vol ser el jugador que falla. Ningú vol quedar retratat.

Hi ha partits de futbol que no volen acabar mai. Partits que entren en una mena de limbe futbolístic, on els jugadors ja no corren i arrosseguen els peus com si portessin plom a les botes. On els entrenadors no donen ordres i fan gestos vagues, com si dirigissin un tràfic imaginari.

On el públic no anima i sospira, es mira el mòbil, es pregunta per què ha pagat l’entrada. Són partits que entren en pròrroga eterna, aquella dimensió paral·lela on tothom fingeix que encara hi ha partit, quan en realitat només hi ha por als penals.

La política catalana d’avui, i l’espanyola també, són exactament això: un partit (legislatura) que alguns no volen acabar, perquè acabar-lo implica assumir riscos, prendre decisions i, sobretot, donar la pilota a la ciutadania. I això, per a alguns, és més perillós que un contraatac al minut 120 amb el porter lesionat.

Dia rere dia anem assistint un carrusel de distraccions que faria enveja a qualsevol triler de la Rambla. Darrerament, la polèmica del No a la guerra convertida en trending topic, com si fos una revelació moral i no un recurs de fum per tapar altres incendis. I a Catalunya, la retirada dels pressupostos: un moviment que no resol ni aporta res i que només serveix per mantenir-nos en aquesta pròrroga infinita on tothom diu que vol guanyar, però ningú xuta a porteria.

El repertori és ampli. Accions com les d’aquell lateral que, exhaust, fingeix una rampa per tallar el ritme del rival. De cop, tothom parla d’un símbol, d’un gest, d’una frase treta de context. I així, mentre discutim banderes i línies vermelles, ningú parla de polítiques públiques. S’anuncien mesures que no arriben mai; plans estratègics que no passen del powerpoint, reformes que no superen el titular, pactes que no van més enllà de la piulada.

És la versió institucional del “ja gairebé hi som” que diuen els entrenadors quan queden deu minuts de pròrroga i no tenen cap pla real. És com prometre un fitxatge galàctic sabent que no tens ni per pagar el llum del vestidor.

I, per rematar-ho, la política del VAR emocional. Cada partit, cada setmana, es revisa una jugada polèmica del passat per mantenir el públic indignat. No per resoldre res, sinó per mantenir la tensió. Perquè un públic indignat és més fàcil de gestionar que un públic que pensa. Així tens al públic pendent de la pantalla mentre el partit real, el que importa, es juga en un altre camp. Tot plegat, moviments que no busquen avançar, sinó guanyar temps. I el temps, com la paciència, no és infinit. Ni tan sols en política.

Però hi ha una veritat que tothom sap i que alguns no volen acceptar: els penals arribaran. Agradi o no, arribaran. Les eleccions són els penals de la democràcia: imprevisibles, incòmodes, arriscats. Ningú vol ser el jugador que falla, ni quedar retratat, ni assumir que potser el públic xiularà. I per això allarguen la pròrroga, i després una altra, i en acabat una altra. Però el rellotge institucional no és infinit. I la ciutadania, que no és tan ingènua com alguns voldrien, ho sap perfectament.

El problema no és que hi hagi conflicte polític; el problema és que hi hagi absència de política. Que els partits prefereixin sobreviure que governar. Que la pròrroga sigui més atractiva que el partit. Que la tàctica sigui evitar el xut, no buscar el gol. Que la consigna sigui “no perdre”, no “guanyar”. Però aquí ve la part que alguns prefereixen ignorar: els penals també són una oportunitat. Els penals obliguen a decidir.

Obliden les excuses. Igualen els equips. Retornen el protagonisme al jugador i al públic. Són un moment de veritat. I, sobretot, són un final. Un final que permet començar una altra cosa. Una altra temporada, un altre projecte, un altre partit que potser, només potser, es jugarà amb més valentia.

Quan finalment arribem als penals potser descobrirem que no era tan terrible. Que la democràcia funciona millor quan es vota que quan s’espera. Que la política és més sana quan assumeix riscos que quan els evita. Que la ciutadania prefereix un error honest a una pròrroga eterna. Potser, fins i tot, descobrirem que es pot guanyar. I si no es guanya, almenys s’ha jugat. Almenys s’ha decidit i s’ha sortit del bucle. Perquè el que és insuportable no és perdre: és no acabar mai.

I si algú encara creu que pot evitar els penals, que recordi una cosa ben simple: quan l’àrbitre xiula, no hi ha falòrnies que valguin.

I aquest àrbitre, que es diu ciutadania, no acostuma a xiular tard.

Joan Segarra