L’ètica en disputa

La disputa política del nostre temps es lliura simultàniament en diversos terrenys: des de la definició d’un demos fins al model econòmic, passant també per una determinada idea de l’ètica. Les dretes i les elits econòmiques intenten resignificar valors com la igualtat, la llibertat o la fraternitat per adaptar-los a un model neoliberal que debilita els serveis públics, erosiona allò comú i normalitza la concentració de la riquesa.

Juntament amb la idea de país, de democràcia i d’hegemonia cultural, l’ètica s’ha convertit avui en un dels grans camps de batalla per construir hegemonies electorals al servei de les elits econòmiques. No és una discussió abstracta ni acadèmica.

És una disputa política de primer ordre. El que hi ha en joc és una determinada concepció de la societat i, amb ella, una agenda de concentració de la riquesa, debilitament d’allò comú i erosió dels serveis públics.

Els principals instruments d’aquesta ofensiva són els partits de dreta i d’extrema dreta, tot i que no només. També alguns sectors liberals han actuat com a altaveus eficaços d’un marc ideològic que, sota una aparença de sentit comú, reprodueix el dogma neoliberal.

Un dogma que s’articula sobre principis molt concrets: l’exaltació de l’individu per damunt de la comunitat, la desregulació com a fals horitzó de llibertat i la reducció de tota relació social a la seva dimensió monetària. En el fons, es tracta de posar els diners al centre i reorganitzar al seu voltant la resta de valors.

Però el neoliberalisme no es limita a defensar unes determinades polítiques econòmiques.

Aspira a una cosa molt més ambiciosa: resignificar els grans valors de la tradició il·lustrada per adaptar-los a una lògica funcional a un model molt concret de societat. Una societat en què les autoritats cíviques i institucionals s’han anat dissolent; en què l’apel·lació constant a l’autenticitat personal acaba fent de coartada per desactivar qualsevol norma compartida; en què, en definitiva, com que hi ha tantes maneres de viure com persones existeixen, s’obre pas la idea que també hi pot haver una ètica a mida de cadascú, una mena d’“autoètica” sense obligacions col·lectives ni horitzó comú.

Aquest és, probablement, un dels grans triomfs culturals del nostre temps: haver presentat com a emancipació allò que en realitat és descomposició d’allò comú.

Perquè quan tota referència col·lectiva es debilita i cadascú queda lliurat a la seva pròpia escala de valors, el que desapareix no és el poder, sinó la possibilitat de limitar-lo democràticament. I és aquí on les elits econòmiques troben el terreny perfecte: una societat fragmentada, sense vincles forts, sense deures recíprocs, sense una idea exigent de bé comú.

Hi ha, doncs, una lluita pel significat dels valors il·lustrats perquè responguin a aquest projecte de societat neoliberal. La igualtat, per exemple, deixa d’entendre’s com un principi d’equilibri, de justícia material i de correcció de les desigualtats per convertir-se en una idea uniformitzadora.

S’invoca una falsa igualtat que, en realitat, nega la proporcionalitat. Això es veu amb tota claredat en el debat fiscal. Quan es reclama que “tothom pagui igual”, no s’està defensant la igualtat, sinó exactament el contrari: un model en què l’esforç contributiu deixa d’ajustar-se a la capacitat real de cadascú i en què, per tant, es protegeix qui més té a costa de les majories. Igualar, en aquest cas, no vol dir tractar justament, sinó consolidar la desigualtat.

El mateix passa amb la llibertat.

L’ofensiva neoliberal ha aconseguit estendre la idea que ser lliure consisteix, simplement, a poder fer el que un vulgui. Però aquesta definició és profundament insuficient i, en última instància, enganyosa.

No hi ha llibertat real sense condicions materials per exercir-la.

No és lliure qui no té accés a un habitatge digne, a una educació de qualitat, a una sanitat pública robusta o a una feina amb drets.

No és lliure qui viu permanentment sotmès a la incertesa, a la por del futur o a la dependència econòmica. La llibertat de les majories només pot existir allà on hi ha redistribució, serveis públics i regles comunes orientades a garantir una vida digna.

Tampoc no hi ha fraternitat sense una noció de l’altre. I precisament aquesta noció de l’altre és el que el neoliberalisme erosiona de manera sistemàtica. La comunitat deixa d’entendre’s com un espai de solidaritat i corresponsabilitat per convertir-se en un simple agregat de trajectòries individuals.

Cadascú a la seva.

Cadascú salvant-se com pot.

Cadascú gestionant en privat el seu malestar.

Aquest viatge, que va del “nosaltres” al “que cadascú s’espavili”, no és una simple anècdota sinó la condició necessària perquè augmenti la concentració de la riquesa en poques mans i es normalitzi la precarietat per a la resta.

Tot això no passa de manera brusca ni a través de grans proclames doctrinals. Es produeix en una dinàmica de pluja fina. Des de la producció audiovisual fins al discurs polític, passant per tertúlies, xarxes socials, publicitat i tota mena de productes culturals, es va sedimentant una determinada manera d’entendre el món.

Es modifica així el sentit comú fins al punt que moltes idees profundament antisocials acaben apareixent com a expressions d’autenticitat, de sentit pràctic o fins i tot de rebel·lia.

El més inquietant és que aquest marc acaba inserint-se en la identitat de moltes persones, que passen a defensar com a propis valors que, objectivament, beneficien aquells que tenen per sobre.

Aquesta manera d’entendre el món també té una traducció en la manera d’estar. Tota cosmovisió es manifesta, d’una manera o altra, en el comportament a l’espai públic. Si no hi ha una noció de l’altre, si l’individu autosuficient i l’absència de normes es converteixen en l’eix sobre el qual s’articula la idea de societat, aleshores proliferen actituds incíviques que deixen de percebre’s com a problemàtiques.

Llançar brossa al carrer, no respectar les normes de circulació, envair el descans dels veïns, deteriorar l’entorn comú o actuar com si l’espai públic fos una prolongació del caprici privat són expressions concretes d’aquesta lògica.

Per això la qüestió de l’ordre democràtic i de la convivència a l’espai públic és central, també des d’una perspectiva progressista. Defensar normes compartides, civisme i respecte per allò comú no és cap cessió reaccionària, sinó una condició imprescindible per a la vida col·lectiva. De fet, quan aquest terreny s’abandona, qui acostuma a capitalitzar-lo és l’extrema dreta.

No perquè tingui millors respostes, sinó perquè sap explotar políticament el malestar generat per la degradació d’allò comú. L’absència d’empatia, el rebuig dels deures cívics i l’adhesió a visions autoritàries del món apareixen sovint íntimament relacionats.

Hi ha aquí una mena de teoria de les finestres trencades en clau ètica: permetre o normalitzar petits actes d’incivisme acaba afavorint cosmovisions profundament individualistes que alimenten la lògica neoliberal i en faciliten, després, la traducció electoral en clau reaccionària.

Això es veu amb claredat en debats aparentment quotidians, com els residus o les zones de baixes emissions. En alguns casos, determinades resistències es presenten com una simple reivindicació política davant una taxa o un certa restricció però, en el fons, el que sovint expressen és una altra cosa: la defensa d’una llibertat neoliberal entesa com el dret a fer el que un vulgui sense assumir plenament els efectes col·lectius dels propis actes. És a dir, una llibertat desvinculada de la responsabilitat i aliena a qualsevol idea de reciprocitat social.

Hem arribat a un punt en què molts han interioritzat tant aquesta lògica que poden arribar a pensar que l’ètica dels rics és també la seva. I aquest és, segurament, el gran triomf del neoliberalisme: aconseguir que aquells que depenen més intensament d’allò públic desconfiïn d’allò públic; que aquells que més necessiten protecció col·lectiva adoptin el llenguatge de l’autosuficiència; que aquells que perden amb la concentració de la riquesa assumeixin com a naturals les regles que la fan possible.

Així es tanca el cercle.

La menor capacitat per disposar de recursos públics suficients debilita els serveis comuns; aquest debilitament en redueix la utilitat percebuda; aquesta percepció erosiona la disposició a contribuir, i tot plegat abona un terreny moral cada cop més favorable a la crueltat, a l’egoisme i a la competència entre iguals.

Mentrestant, els rics són cada vegada més rics, els pobres cada vegada més pobres, i la pau social, quan es trenca, no acostuma a fer-ho per dalt, sinó en forma de conflictes entre persones d’una mateixa extracció social, atiats per l’angoixa, la precarietat i la sensació d’abandonament.

Aquesta és la veritable ètica que avui es disputa: la que decidirà si continuem avançant cap a una societat d’individus aïllats, ressentits i enfrontats entre ells, o si som capaços de reconstruir un horitzó compartit basat en la redistribució, els serveis públics, la reciprocitat i una idea forta de comunitat democràtica.

Marcos Galante