Anboto, una llibertat que incomoda

 La concessió de la semillibertat a Soledad Iparraguirre —Anboto—, exdirigent d’ETA, obliga a dir les coses pel seu nom abans de qualsevol matís: ETA va ser una organització terrorista que va assassinar, va extorsionar i va sembrar por durant dècades. Iparraguirre va formar part de la seva direcció i està vinculada a diversos assassinats. Dit això, tot el que vingui després només té sentit si no oblidem això primer.

Entenc, i fins i tot comparteixo emocionalment, la indignació de moltes víctimes. No és una indignació teòrica ni política: és personal. És el record de qui no hi és, de qui no tornarà, de qui no podrà sortir mai en règim de semillibertat. Aquest malestar no es pot banalitzar ni relativitzar. Però una cosa és entendre’l —i respectar-lo— i una altra és convertir-lo en criteri únic de política penitenciària.

El cas d’Iparraguirre s’inscriu en el marc legal vigent. El règim de semillibertat no és llibertat. No és impunitat. És un pas intermedi dins d’un sistema que, ens agradi més o menys, té un objectiu clar: la reinserció. Aquest és el punt incòmode del debat. Perquè la reinserció és fàcil de defensar en abstracte i molt difícil d’acceptar quan té nom i cognoms.

Espanya —com la majoria de democràcies europees— no té un sistema penitenciari basat en la venjança, sinó en la reintegració progressiva del condemnat. Això no significa oblit, ni perdó obligatori, ni esborrar el passat. Significa, simplement, que la pena té un recorregut i que, en determinades condicions, aquest recorregut inclou fases com la semillibertat.

Negar això en funció del tipus de delicte és comprensible emocionalment, però problemàtic jurídicament. Perquè aleshores ja no parlem de dret, sinó d’excepció. I les democràcies, quan entren en la lògica de l’excepció, acostumen a sortir-ne pitjor.

No entenc —ni comparteixo— l’ús polític que en fa el PP. Convertir un debat tan delicat en una eina de confrontació immediata pot ser rendible a curt termini, però empobreix el fons de la qüestió. No tot s’hi val en política, i encara menys quan parlem de terrorisme, víctimes i justícia. Hi ha línies que, per responsabilitat democràtica, haurien de ser més difícils de travessar. La pregunta de fons és incòmoda, però inevitable: volem un sistema que castigui indefinidament o un sistema que, sense oblidar el dany causat, ofereixi una sortida reglada? No hi ha resposta fàcil. Però sí una coherència exigible. Perquè si acceptem la reinserció, l’hem d’acceptar sempre. També quan ens incomoda, quan ens revolta i quan té cara i nom.

La semillibertat d’Anboto no repara res, ni consola ningú, ni tan sols equilibra el que és irreparable. Però tampoc no és una renúncia a la justícia. És, en tot cas, una expressió de la seva complexitat. El filòsof Norberto Bobbio advertia que “la democràcia es distingeix de la dictadura perquè fins i tot els seus enemics són jutjats segons les seves regles”. Potser és això, al capdavall, el que està en joc: si volem una justícia que només castigui, o una que, sense deixar de castigar, també sigui capaç de sostenir-se en els seus propis principis.

Xavier Ribera