Felipe González no té tetes


 Diu Felipe González que calla més que parla.

Té raó el señorito andalús, amant dels cigars, dels iots i de la calç viva.

Té raó l’esperpent en el qual s’ha convertit; de fet, una imatge val més de mil paraules fent campanya al costat de Moreno Bonilla. Diu el compañero Felipe que ell és socialista, quan li pregunten a qui recolzarà en les eleccions autonòmiques d’Andalusia, si a María Jesús Montero o a Juanma Moreno.

I una tifa punxada en un pal ets socialista!

Socialista és molt més que una etiqueta. Jo te’n puc posar les que vulgui i això no significa que ho siguis.

Socialista és posicionar-se davant les injustícies, davant els atacs a la cosa pública, que d’això en sap molt el teu amic Moreno.

Socialista és sortir en defensa dels innocents que moren en guerres il·legals, en bombardejos d’aquests als quals consideres amics i que són, clarament, uns lladres i uns mafiosos.

Socialista és fer costat als teus quan hi ha dificultats, quan hi ha una pandèmia, una DANA, un volcà que rugeix.

Socialista no és acostar-se als quals et van insultar des de l’estrada del Congrés dels Diputats demanant que te n’anessis.

Socialista no és deixar-se manipular pels que ens van portar a la guerra de l’Iraq, ni ajuntar-se amb els quals van mentir l’11-M sobre l’autoria dels atemptats d’Atocha.

Socialista no és glossar la figura de la duquessa d’Alba, posant-te al costat dels grans latifundistes andalusos, dels esclavistes del segle XXI.

Fa molt temps que m’agradaria mirar-te a la cara i preguntar-te tot això, compañero Felipe. Segurament em llançaries un exabrupte, qui sap si una denúncia. M’és igual; i saps per què? Perquè des del primer moment vaig observar que aquell jove que aixecava el puny a Suresnes no era el que semblava. Ens vas mentir amb l’OTAN ja molt aviat i després, què t’he de dir. Fins i tot vas tapar la merda de Jordi Pujol… I la calç viva, aquesta que t’acompanyarà per a tota la vida, aquesta que no vull oblidar i per la qual mai no vas demanar perdó.

Si tinguessis tetes, molt probablement no et mostraries tan eufòric davant els señoritos andalusos que t’utilitzen anomenant-te home d’estat. Com t’has inflat davant tanta admiració!

Si tinguessis tetes, potser estaries al costat de les dones afectades pel cribratge del càncer de mama. És clar que, encara que no les tinguis, podries mostrar una mica d’empatia, una mica d’afecte cap a elles.

És el mínim que es pot tenir.

Però què podem esperar d’un individu que es creu Déu, que traspua un tuf masclista que li surt per les costures dels seus vestits d’or gràcies a les portes giratòries que tan bé ha sabut utilitzar. Aquestes dones no s’anaven a morir igual, Felipe.

Aquestes dones representen el que tu no has tingut mai: dignitat, lluita, decència, solidaritat.

És molt més fàcil unir-se als rics, a aquells que no tenen res a perdre, a aquells que saben que no els passarà res, casar-se amb els poderosos. Sempre et va agradar, Felipe. No m’ho neguis. En quin moment vas mostrar una mica de compassió pels més vulnerables?

No tens vergonya, i mereixes caure en l’oblit.

De res no em serveix que arribessis en olor de multituds al govern d’Espanya, que ens fessis creure que vas ser l’impulsor de les grans reformes, de la integració a Europa. A poc a poc ens adonem que ens vas mentir, que ens vas ficar en el forat de la submissió als EUA, de l’obediència a l’estat més sanguinari de la història de la humanitat.

De veritat que no sents res quan veus les imatges de deu nens gazians amortallats alineats al costat dels seus familiars? Què fas quan observes la destrucció d’edificis civils, d’hospitals i d’escoles al Líban? No tens res a dir dels assassins Trump i Netanyahu? O és que estàs amb ells?

Res, absolutament res, excepte criticar a Pedro Sánchez, llançar un somriure sorneguer i seguir cap endavant.

Ets un traïdor a la teva pàtria, als militants i simpatitzants que et van donar suport i als quals vas enganyar subtilment amb aquest aire progressista que ens vas voler vendre.

Un ingrat, això és el que ets, a més de deslleial i mercenari. Però el temps posa a la veritat en el seu lloc i obre tots els armaris. I, llavors, se sap tot; no ho tapa ni la calç viva.

Ningú no parlarà de tu quan hagis mort, Felipe. Espero que on vagis quan desapareguis de les nostres vides et trobis amb Enrique Tierno Galván i amb Pablo Iglesias.

A veure si tens el coratge de mirar-los a la cara.

Josep Asensio

Comentarios

Entradas populares de este blog

Ganar una guerra sin armas. Pero con dos “balas en la recamara”

Reflexiones de Mario Benedetti.( Sabios consejos de un hombre sabio) Si estás cerca (arriba o abajo) de los 60, tómate unos 10 minutos y léelo

El banc (central) dels acusats