‘Don Juan’ o l'art de seduir sense governar

 Don Joan continua viu en líders que substitueixen la coherència pel magnetisme d’una promesa oportuna.

Hay personatges que semblen dissenyats per no desaparèixer mai perquè, en el fons, mai no se n’han anat. 'Don Juan' n’és un. No tant perquè continuï seduint dones, cosa que suposaria una lectura massa literal de l’individu, sinó perquè la seva manera d’actuar ha trobat noves formes de manifestar-se.

El 'Don Juan' dels temps de l’agonia televisiva, la mort dels diaris de paper i els somriures amb filtre de TikTok no necessita espasa al cinyell. És un nou 'Don Juan' que promet reformes en lloc d’amor etern, que prefereix els platós al festeig sota els balcons o a l’ombra de les finestres enreixades. Ha canviat missatges perfectament calibrats per a públics heterodoxos pels xiuxiueigs de paraules íntimes a l’orella d’una bella dama.

És un 'Don Juan' que no seria reconeixible si no fos pel gest.

La inclinació lleu del cap. La mirada que sembla atendre, comprendre, gairebé commoure’s. El to que oscil·la entre la confidència i la proclamació. Aquesta barreja de proximitat i superioritat que fa sentir a cada interlocutor, o a cada potencial votant, com si fos únic.

'Don Juan' sempre ha sabut adaptar el seu discurs a l’orella que l’escolta. No diu el mateix a totes, però totes creuen haver sentit el mateix. I aquí rau el truc.

En la versió clàssica, el criat de 'Don Juan' portava el compte de les seves conquestes. Era un gest gairebé còmic convertir el desig en aritmètica, la seducció en inventari. Avui, aquest catàleg no es compon de noms propis, sinó de xifres més abstractes vots, enquestes, suports, índexs de popularitat. Però la lògica és la mateixa.

Acumular sense retenir, prometre sense consolidar, encisar sense comprometre’s. El nou 'Don Juan' no necessita recordar a qui va seduir, sinó quants el van creure. I, sobretot, durant quant de temps.

Perquè, com en el mite, el que és important no és la durada, sinó la intensitat del moment. Aquest instant en què tot sembla possible, en què la paraula convenç, en què la promesa esdevé creïble. Després, com sempre, ve l’oblit. O alguna cosa pitjor la substitució.

Perquè 'Don Juan' no repeteix reemplaça. I cada nova conquesta, cada nou públic, cada nova audiència, confirma la mateixa sospita que l’anterior mai no va ser del tot seriós, que les paraules no es confirmen amb els fets, que l’eco de la seducció es dilueix quan és un altre balcó el que cal festejar.

Un dels trets més desconcertants de 'Don Juan' és la seva elegància. No en el sentit superficial el vestit, el posat, la prestància, sinó en la seva capacitat per embolcallar allò brutal amb formes amables insultar sense alçar la veu, menysprear mentre somriu, mentir sense que el gest el delati, domini del to que permet dir coses que en altres registres resultarien inacceptables.

En la vida política contemporània, aquest tret no ha desaparegut simplement s’ha sofisticat. El nou 'Don Juan' no necessita ser obertament groller. N’hi ha prou amb lliscar, insinuar, suggerir. Dir sense dir. Contradir-se sense que la contradicció resulti evident.

El seu llenguatge no és groller en la forma, però sí en el fons. Perquè, sota l’aparent cortesia, hi batega una lògica simple la de l’ús de les paraules, de les expectatives, de les persones…

'Don Juan' no enganya de manera barroera. No és un impostor maldestre. És, si es vol, un professional de l’encant. I això el fa més difícil de detectar.

Hi ha alguna cosa profundament moderna en 'Don Juan' la seva relació amb el passat. No el nega. No el justifica. Simplement el deixa enrere. Cada escena és nova. Cada promesa és inaugural. Cada relació comença des de zero, com si no hi hagués antecedents.

Aquesta amnèsia selectiva resulta especialment familiar. El 'Don Juan' polític no es contradiu evoluciona. No incompleix redefineix. No enganya s’adapta.

I, mentrestant, el públic, el gran conjunt de seduïts, oscil·la entre la fascinació, el desconcert i l’odi

Perquè, en el fons, cadascun de nosaltres sap que alguna cosa no encaixa, que hi ha molta distància entre el que es diu i el que es fa. Que la coherència és, en el millor dels casos, relativa. I, tot i així, escoltem. Prestem atenció com una Inés qualsevol. Perdonem els desmans, encara que en el fons sabem que tornarà a passar, que 'Don Juan' no té remei, que tornarà a caure deixant-se portar pel seu instint, ferint amb la seva espasa el compromís i escapant una vegada més de la raó i de la capacitat humana de reprimir els desitjos en favor de la monogàmia.

En el mite original, 'Don Juan' no s’atura. Cal que alguna cosa externa una estàtua, un mort, allò sobrenatural intervingui per posar fi a la història.

Aquest element té una funció clara recordar que existeixen límits. Avui, les estàtues són més discretes. De vegades adopten la forma d’una crisi. O d’una filtració. O d’un canvi de clima social que, de sobte, fa intolerable allò que abans era celebrat.

Però el nou 'Don Juan' no creu en estàtues. No tem el càstig transcendent. La seva única preocupació és el present immediat, el discurs següent, la pròxima audiència.

I si alguna cosa l’atura, rarament és per consciència, és per càlcul.

Seria temptador tancar aquesta història amb una lliçó magistral. Condemnar 'Don Juan', reivindicar la responsabilitat, celebrar la coherència. Però els contes que perduren rara vegada són tan simples.

'Don Juan' no és només un vilà. Tampoc és un heroi. És, més aviat, una figura que posa en evidència una tensió permanent la que existeix entre el desig de ser convençuts i la necessitat de ser governats.

Volem creure, però també volem exigir. Volem entusiasme, però també estabilitat. Volem paraules que ens sedueixin, però també fets que les recolzin.

'Don Juan' ofereix el primer. Mai el segon. I, tanmateix, continua trobant audiència, fidels seduïts, seguidors messiànics disposats a arrencar-se els cabells amb tal que 'Don Juan' torni a triomfar.

Potser perquè, en el fons, la seducció no ha perdut el seu poder. Només ha canviat d’escenari.

El 'Don Juan' d’avui no és dels nostres ni dels d’ells, tampoc ha triat bàndol en el joc de la pilota. En la teoria viu sota unes sigles, una iconografia, domina una xarxa sectària. Però en la realitat, només és fidel a si mateix. Sap cobrir la seva mediocritat amb l’enfrontament, amb el maniqueisme del relat, amb la picaresca i la venda de remeis miraculosos. El 'Don Juan' d’avui és a tots els partits polítics. No té gènere, perquè pot ser perfectament un home, una dona, o qualsevol autodenominació moderna.

Ha après les seves arts seductores posant-se pomada per a l’acne, ha escalat en l’escala de donjoans i no coneix cap altre ofici que el de seduir, el de la veritat a mitges, el de saltar de balcó en balcó i escapar sempre del marit gelós.

Mentrestant, al costat dels seduïts i malgrat tot, continuem sense tenir del tot clar si preferim la veritat, o una bona promesa dita amb elegància.

Joaquín Rivera Chamorro