Harmagedon

 «Encara que sovint s’hagin usat per justificar les guerres, les religions no són ni les artífexs ni les causants d’aquestes, que responen sempre a causes materials, a ambicions polítiques i pulsions de poder»

Al llarg de la història les religions han servit per amagar les ànsies de poder i les pulsions imperials. A Europa i el litoral mediterrani, la progressiva substitució del politeisme pel monoteisme cristià va servir perquè les guerres que abans es feien en nom de Roma o d’Atenes es fessin ara en nom de Déu, sobretot quan a partir del segle VII aparegué una altra religió monoteista, l’islam. Totes dues provenien i compartien un fons comú amb la tercera i més antiga religió monoteista coneguda, el judaisme.

Però, potser, més enllà d'en nom de qui o de què es feia la guerra el desplaçament del politeisme pel monoteisme comportà un canvi més subtil però a llarg termini més profund o decisiu.

Les antigues societats politeistes, com Roma o Grècia, eren, sens dubte, unes societats molt marcades per la distinció entre homes lliures, que gaudien de més o menys drets segons l’estatus social que ocupaven, i esclaus, que no gaudien de cap dret. Al mateix temps, però, en el món de la religió, de les idees, dels costums i, a voltes, del sistema polític -si més no de portes endins, altra qüestió és el tracte amb altres pobles- se’ls suposa una certa tolerància que va permetre el desenvolupament de la filosofia, les ciències, l’art i la cultura en general.

En canvi, el principi de la unicitat de Déu, de l’únic Déu vertader, principi compartit per les tres religions monoteistes, és incompatible amb la noció de tolerància. Ras i curt, la necessitat d’imposar la creença en un sol Déu que, a més ha de competir amb altres dos sols Déus, genera societats intolerants i dona lloc a les guerres de religió sigui en forma de croades o a l’interior de l’islam, des de bon començament la «guerra civil» entre els partidaris d’Ali (els futurs xiïtes i, en part, els kharigites) i els dels omeies, o del cristianisme a partir del segle XVI.

I de la intolerància al fonamentalisme religiós que no admet la dissidència ni religiosa, ni política quan del que es tracta és d’unificar un regne o un estat sota una mateixa i única religió i un únic poder polític, la qual cosa suposa l’eliminació o l’expulsió de les altres religions i de l’oposició política, ja sigui en època dels Reis Catòlics, de Felip III o del nacionalcatolicisme franquista. En suma, hi ha un fil que uneix intolerància, fonamentalisme religiós (o fonamentalisme laic, com el nazisme), i règims dictatorials ja sigui els dels aiatol·làs a l’Iran o els dels Saud a l’Aràbia Saudita o el franquisme a l’Estat espanyol. A vegades, la deriva més extrema porta al sorgiment de moviments supremacistes.

En el benentès que totes aquestes connexions no són més que la màscara amb què es disfressen les ànsies de poder d’aquells que no tenen escrúpols en utilitzar la religió -les religions- per amagar la seva cobdícia i la voluntat de continuar explotant a la immensa majoria de la població.

Tot aquest raonament anterior podria semblar fora de lloc avui dia, si no fos perquè per Trump i bona part de l’entorn presidencial i, molt especialment, per al seu secretari de Defensa Pete Hegseth, la guerra contra l’Iran està beneïda per Déu i s’ha convertit per ells en una mena de croada. Aquest nacionalista cristià, presentador de televisió i comentarista polític de Fox News, membre de la Guàrdia Nacional de l’Exèrcit de Minnesota, destinat a Guantánamo i amb experiència a l’Iraq i l’Afganistan, que sovint ha tingut problemes pels seus tatuatges, la creu de Jerusalem o el crit de guerra de les croades "Deus vult" (Déu ho vol), que són considerats signes de radicalitat religiosa i de supremacisme cristià (blanc per descomptat), fa servir la retòrica religiosa per defensar la guerra sota un fonament moral cristià i suggerir que les bombes estan avalades pel diví (Greg Jaffe i Elizabeth Dias, "Hegseth invoca un propòsit diví per justificar el poder militar dels EUA", The New York Times, 21 de març).

Al mateix temps Hegseth demanava als estatunidencs que preguessin per la victòria a la batalla i la seguretat dels seus soldats, "cada dia, de genolls, amb les seves famílies, a les escoles, a les esglésies... [i] en el nom de Jesucrist".

Hegseth, en un llibre que va escriure per donar suport a la reelecció de Donald Trump (American Crusade: Our Fight to Stay Free, 2020), considera que va ser un signe de renaixement nacional, fa una disquisició històrica que, per absurda i errònia cau pel seu propi pes, és quan afirma que "si no fos per les croades, no hi hauria hagut Reforma protestant ni Renaixement. No existirien Europa ni els Estats Units".

Però Hegseth podria ser una anècdota de pensament primari, de ment desequilibrada o d’ineficiència (ha cessat a tres generals de l’exèrcit, entre els quals el cap de l’Estat Major en plena ofensiva militar contra l’Iran, però, sens dubte forma part de com entenen la política els partidaris de Trump (més contundent és el vicepresident dels EUA James D. Vance quan defineix la política exterior dels EUA com "la pau per la força") i de com juguen amb els sentiments religiosos per obtenir rèdits polítics (vots el 2024 i suports incondicionals i acrítics ara a pesar d’haver desencadenat una guerra il·legal). Comencen a ser habituals les retransmissions de reunions de caràcter religiós entre Trump i líders religiosos evangèlics, sovint sionistes confessos, i alguns sacerdots catòlics en el Despatx Oval de la Casa Blanca.

El 5 de març es va fer una d’aquestes pregàries conjuntes on els líders religiosos envoltaven el president mentre posaven les mans sobre ell i li demanaven a Déu que li donés saviesa per dirigir el país i protecció. Molt més explícita fou la reunió-pregària de l’1 d’abril, en què Paula White-Cain, assessora espiritual de Trump des del 2016 i assessora principal de l’Oficina d’Afers Religiosos de la Casa Blanca va arribar a comparar el president amb Jesucrist, perquè com ell havia hagut d’afrontar sacrificis, havia  ressuscitat i vencerà els seus enemics. Alguns catòlics van parlar de blasfèmia i altres líders religiosos també van mostrar la seva disconformitat amb la comparació.

Encara que sovint s’hagin usat per justificar les guerres, les religions, sens dubte, no són ni les artífexs ni les causants de les guerres, que responen sempre a causes molt més materials, a ambicions polítiques i pulsions de poder. I, malgrat que aquests bojos d’extrema dreta de Trump i el seu entorn més fidel acompanyats d’alguns evangelistes radicals i supremacistes blancs del cinturó de la Bíblia pretenguin portar al món a la batalla final (l’Harmagedon de l’Apocalipsi), afortunadament, encara resten veus assenyades que des de la societat civil i les religions desmenteixen les paraules d’Hegseth que afirma que les tropes estatunidenques lluiten a l’Iran en nom de Jesucrist.

Així, el Papa Lleó XIV ha assenyalat que la causa cristiana sovint ha estat "distorsionada per un desig de dominació, totalment aliè al camí de Jesucrist i s'ha instrumentalitzat el cristianisme per a fins que, a parer seu, no s'ajusten a la doctrina catòlica".

Ha negat que la pau es pugui imposar per la força i ha denunciat la "globalització de la indiferència" davant dels milers de morts de les guerres que assolen el món. Guerres, afegim, injustes i il·legals com les d’Ucraïna, Gaza, el Líban, l’Iran... alimentades o iniciades per Vladímir Putin, Benjamin Netanyahu i Donald Trump, disposats a fer realitat l’Harmagedon.

Antoni Segura Mas