Curacions, sancions i elaboracions

 La fe dels malalts, més que un poder sobrenatural, hauria pogut sostenir les curacions del natzarè.

La curació del paralític a Cafarnaüm, fos afegida o no, ens indica que la fama de Jesús com a guaridor fou idolatrada per les primeres comunitats. Els evangelis de Marc i Lluc són els que més insistiren en un natzarè guaridor, fins i tot indiquen que ensenyà als seus deixebles aquest coneixement (Marc 6, 12-13). El que més curacions cità fou el de Marc. Dels trenta-cinc prodigis que apareixen al Nou Testament, vint-i-un pertanyen a Marc.

Tanta multitud de fenòmens excepcionals ha propiciat una creença molt generalitzada, fins i tot entre ateus i pagans, que Jesús era un guaridor religiós, una cosa que res no tenia a veure amb un metge grec o romà d’aquelles èpoques.

Les sanacions religioses corresponien més aviat a una mena de teràpia psicològica. Aquesta pràctica induïa el malalt a superar bloquejos psicosomàtics sota la influència de la fe en Déu. Després de moltes curacions, el natzarè deia al pacient: la teva confiança t’ha salvat, i no la fe com consta en la majoria de traduccions dels evangelis.

Si aquesta frase fou original de Jesús, sembla que l’autosuggestió fou la causa del que altres anomenaren miracles. Si a tot això hi afegim que el món jueu antic considerava les malalties com a faltes no purgades, càstigs de Déu (Joan 9, 1-3), tenim tots els ingredients per veure en Jesús un personatge contrari a aquestes condemnes.

Les gents humils galilees, i tota la tradició hebrea, sentien les malalties com a càstigs de Déu, i no com a punicions naturals.

El cas contrari, la curació, la veien com una benedicció de Jahvè. Així mateix, a les persones fortes i vigoroses, normalment riques, se les considerava afavorides per Jahvè, mentre que els individus mancats de salut i fortalesa, els pobres, eren uns maleïts. Si Jesús practicà realment sanacions entre els pobres i malalts, deixà el missatge inequívoc de ser contrari a les creences vigents: ser ric i sa no significava estar més a prop de Jahvè que el pobre i malalt, només significava tenir els metges de l’època més a l’abast. Però, fou Jesús un autèntic guaridor?.

El món de Jesús estigué sota les fortes influències de la medicina i la cultura del Pròxim Orient sense necessitat, com alguns asseguren, d’interpretar grans viatges del natzarè a l’Índia per aprendre remeis. Israel rebé d’Orient molts costums i influències teològiques (Piñero, 2018). Prova d’això foren alguns dels proverbis de Jesús procedents de grans filòsofs orientals com K’ong Tse, Meng Tse, Sung Tse i Mo Tse, tots ells morts feia més de cinc-cents anys.

Preceptes com el de K’ong Tse trobat als evangelis, tracteu els altres tal com voleu que us tractin a vosaltres (Lluc 6, 31), o un altre de molt antic difós per Hilel, rabí jueu coetani de Jesús: allò que no vulguis per a tu, no ho vulguis per al teu proïsme (Mateu 7, 12), caigueren en l’oblit per manca de fidels temorosos d’un Déu jutjador.

De la mateixa manera, la idea de Mo Tse també present als evangelis, tots som iguals (Joan 13, 34-35), i la de Meng Tse, ens hem d’estimar els uns als altres (Mateu 5, 44), també fracassaren en mancar d’una divinitat temuda.

O allò que predicava Sung Tse i també plagiat als canònics, si vols evitar un conflicte has d’oferir l’altra galta (Mateu 5, 38-40 i Lluc 6, 29), fou una altra ideologia sense futur en necessitar el transcendent. Totes aquestes filosofies tenien els seus orígens a Orient abans que suposadament les prediqués Jesús. Aquestes màximes mai no fructificaren com a religió, ja que estaven mancades d’un Déu premiador o castigador.

En canvi, i sota la promesa cristiana de la vida eterna i de la resurrecció, els proverbis orientals sí que es difongueren amb gran profusió amb els evangelis. Així fou com la filosofia oriental arrelar a les ments mediterrànies perquè aquesta arribava fins a Israel a través de les rutes comercials. Tot i això, hi ha autors que insisteixen que si Jesús conegué filosofies orientals fou degut als seus viatges fins a l’Índia, però si ho féu, no tenim dades que ho demostrin.

Resulta més lògic, i donada la humilitat de la regió i l’obligació d’ajudar la família, que Jesús es quedés per Galilea per treballar amb els seus pares i germans. És el que feia la majoria que no queia en deutes i pagaments descoberts. En resum, el més lògic és que Jesús no marxés de viatge per adquirir poders a Orient.

Per tant, els mal anomenats miracles, prodigis en els evangelis originals, foren probablement remeis espirituals que el natzarè aplicava als seus germans, o fins i tot símbols metafòrics que la tradició oral recollí després de la seva mort. En els agrapha, els evangelis de tendència gnòstica que detallarem més endavant, els prodigis del Galileu no són presos gaire seriosament i es mostren més com un acte de perdó espiritual que com una curació física.

Cal afegir que els guaridors populars d’aquella època no utilitzaven medicina professional, sinó que eren mags, exorcistes o hasidim, homes respectables que amb la pregària sanaven els maleïts.

Amb tot això sembla força evident que el natzarè mai no fou un metge. Si ho hagués estat, hauria realitzat tècniques curatives que la tradició oral i després els evangelis haurien recollit. Jesús, home pobre i humil, poc pogué assistir a classes o pràctiques en el seu temps; en definitiva, poc pogué aprendre donada la seva condició. El més probable, davant aquestes dades, és que el natzarè fos algú amb una gran força psicològica sobre els altres, un guaridor religiós, algú que obtenia grans èxits entre els humils i crèduls, però no entre les classes cultes i crítiques.

Actualment es coneixen casos de cecs i invàlids que han recuperat la salut per autosuggestió i fe. En aquests casos, les persones guarides assenyalaren que cap metge detectà un origen orgànic de la patologia i que aquesta es trobava associada a fenòmens psicosomàtics sota bloquejos mentals. Records dolorosos o experiències traumàtiques havien provocat el desenvolupament del tancament mental i, amb ell, una dolència controlada per la psique.

En aquests casos, els guaridors religiosos, o els psicòlegs actuals, el que feren bàsicament fou ajudar l’individu a desfer-se de l’excés d’ansietat que li produïa la malaltia psicosomàtica. La pregària o la fe en el guaridor religiós aconseguí desfer el trauma tancat al cervell. Jesús potser treballà la suggestió creant curacions causades per la fe, no amb poders sobrenaturals.

D’altra banda, cal considerar que només coneixem aquelles sanacions que es produïren amb èxit, ja que si hi hagué fracassos els evangelistes no els transcriviren, i ja sabem que la història sol narrar més els triomfs que no pas els fracassos. Haver explicat els fiascos del natzarè hauria donat lloc a un Jesús més humà i menys diví, a un Crist no messiànic.

Molt probablement tots els prodigis atribuïts a Jesús, i tots amb èxit, foren elaboracions dels evangelistes per potenciar una visió teològica de Jesús, un enviat de Jahvè. Molts exegetes defensen que els evangelistes s’entestaren a demostrar que el natzarè era el veritable Messies i el fill de Jahvè guaridor: jo soc Jahvè, el qui sana (Èxode 15, 26). Recordem que aquest havia de tenir poders sobrenaturals i, entre ells, guarir malalties.

Afegim-hi, tal com expliquen els evangelis de tendència gnòstica, que cegueses i dolences eren símbols dels antics jueus, i tot fa suposar els miracles com a metàfores que les primeres tradicions cristianes alimentaren de màgia i transcendència. Un cec podia ser aquella persona ignorant atrapada en les seves tenebres, i un invàlid aquell que no podia aixecar-se i caminar cap a la llum, cap al coneixement. Jesús predicava que la gent conegués la veritat, que no fossin cecs davant d’ella i que caminessin cap a la mateixa.

A més, les gents d’aquesta part del Mediterrani pensaven en la malaltia com un càstig religiós que podia danyar tres coses: l’emoció o esperit (ulls i cor), la comunicació (boca i orelles) i el moviment (cames i braços). Aquesta trilogia de sanacions és la que es troba als evangelis. En altres paraules, si el natzarè guariria cecs, sords i coixos, simbòlicament els iniciava cap al moviment, la comunicació i l’esperit, és a dir, cap a la saviesa.

Amb aquests prodigis d’acord amb el pensament semita es van elaborar als evangelis moltes sanacions que elevaren el natzarè a la categoria que es pretenia, la d’un Jahvè guaridor, algú que mostrava el camí de la saviesa divina. I que Jesús fos descrit com un guaridor als evangelis només mostrava el desig que es complissin les profecies messiàniques.

Si el Galileu guarí en alguna ocasió, no fou ell, fou l’autosuggestió dels seus seguidors: la teva confiança t’ha salvat.

David Rabadà i Vives