carrostia

  Les vertiginoses transformacions i els conflictes que agiten a la nostra societat incideixen avui amb redoblada força a l'escola. Una escola a qui encarreguem, no sols que instrueixi als nostres fills i filles, sinó que actuï com a vector d'igualtat i gresol de ciutadania. Ingent tasca… i desmesurada exigència. Demanem al sistema educatiu eficiència, claredat en el seu model, en el seu propòsit… quan, en realitat, encara no sabem molt bé cap a on anem i el futur apareix embolicat en una boira d'incertesa. La Catalunya de la transició democràtica – i, amb ella, l'escola que va sorgir en aquells anys d'il·lusió renovadora – han quedat superades pels impactes de la globalització neoliberal. En pocs anys, al caient del nou mil·lenni, hem deixat de ser un país de sis milions d'habitants, amb una relativa homogeneïtat cultural i una identitat nacional més o menys definida, per a convertir-nos en una societat de més de vuit milions d'homes i dones. Una soci...

  La Sagrada Familia, el Park Güell, la Casa Batlló y La Pedrera, todas ellas en Barcelona, fueron cuatro de los diez espacios monumentales más visitados en España en 2024. Entre todas ellas generaron más de 265 millones de euros solo en ese año. Sin embargo, en muchos casos, tras ver estos lugares, los asistentes se sienten no solo agobiados ante la masa de gente que les acompaña sino también decepcionados. Un reportero del Telegraph definió la Sagrada Familia como “ la catedral más fea del mundo ”. No es solo un tema del turismo. Incluso gente a la que no le disgusta Gaudí considera que el poder de atracción que ejercen las obras del arquitecto en la Ciudad Condal muchas veces opaca otros secretos de Barcelona e, incluso, del modernismo entero. Así que le hemos preguntado a diferentes expertos si es cierta la queja popular: ¿está Gaudí sobrevalorado? Maestro de la relación entre la estructura y la forma Antonio Gaudí es posiblemente el único arquitecto universal con el ...

El Barça serà, com va dir i ha fet fortuna Narcís de Carreras en el seu discurs de presa de possessió a principis de 1968, “ més que un club ”, però sovint no ho sembla. L’altre dia, veient el bonic comiat que el Manchester City va fer al seu fins llavors entrenador, Pep Guardiola, vaig pensar en com maltracta el FC Barcelona els seus herois. Una tendència que l’actual president, Joan Laporta, lluny de corregir, ha incrementat. Un maltractament que té com a exemple màxim el millor jugador de la història de l’entitat, i del futbol en general, el recentment guardonat amb el Premi Princesa d’Astúries dels Esports 2026, Leo Messi. La relació del Barça amb els seus mites acostuma a ser complicada. Potser perquè els mites fan ombra. Potser perquè recordar-los obliga a comparacions incòmodes. O potser perquè el club, tan sovint obsessionat amb el futur, té una estranya dificultat per gestionar el seu passat. Sigui com sigui, la llista és llarga. Ladislao Kubala va marxar amb més n...

  Fa uns mesos vaig escoltar una entrevista a la Cadena SER que em va fer reflexionar llargament. L’arquitecte Javier Peña Ibáñez, explicava a Àngels Barceló una idea que, d’entrada, sembla paradoxal: que les grans ciutats de quatre milions d’habitants no funcionen gaire diferent de les petites. I continuava la reflexió sobre aspectes de civisme, convivència i recuperar el sentit de fer-nos nostra la ciutat. Un problema de tots els ajuntaments Com deia el mateix Peña a l’entrevista, « el gruix del temps la gent és molt cívica i molt respectuosa, i cal potenciar i visibilitzar això, més que els moments en els quals ocorren altres problemes ». Té raó. La immensa majoria dels veïns i veïnes de la Bisbal, com de qualsevol altra població catalana, són persones que respecten l’entorn, que cuiden els espais comuns, que fan una convivència possible i agradable. Tot i això, les ciutats cada cop estan més degradades i les queixes més exteses… només cal comprovar   els comentaris...

  “ Todo es muy raro, en cuanto te fijas un poco. Lo raro es vivir. Que estemos aquí sentados, que hablemos y se nos oiga, poner una frase detrás de otra sin mirar ningún libro, que no nos duela nada, que lo que bebemos entre por el camino que es y sepa cuándo tiene que torcer, que nos alimente el aire y a otros ya no, que según el antojo de las vísceras nos den ganas de hacer una cosa o la contraria y que de esas ganas dependa a lo mejor el destino, es mucho a la vez, tú, no se abarca, y lo más raro es que lo encontramos normal .” Suscribo palabra por palabra este texto de Carmen Martín Gaite. Que mi mente rescató de inmediato la primera vez que leí la reflexión de Lluís Montoliu, investigador del CSIC, acerca de las “ enfermedades raras ” y el desafortunado uso del adjetivo “ raro ” en tono peyorativo para hablar de unas patologías que, si acaso, son minoritarias. O ni eso, si pensamos que, cuando caminamos por la calle, una de cada quince personas con quienes nos cruzamos pu...

  Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de participar en l'Escola d'Estiu de la Societat d'Estudis Militars. Hi vaig anar amb la voluntat d'aprendre sobre política de defensa, seguretat internacional i el paper que les forces armades poden tenir en la construcció dels estats moderns. I, efectivament, vaig aprendre molt sobre aquests àmbits. Però vam parlar molt de posicionament tàctic i objectius estratègics, i per a mi, certament, la lliçó més valuosa va arribar parlant d'estratègia perquè tinc clar que vivim en una societat on sovint confonem l’acció - inacció i la prudència com a part d’una hipotètica estratègia que no ens porta enlloc. A les empreses, per exemple, fem reunions, redactem plans, organitzem esdeveniments i publiquem continguts a les xarxes socials. A la política aprovem resolucions, fem declaracions i cada dia omplim titulars. Però tot això és inútil si no forma part d'una estratègia coherent. L'estratègia consisteix a definir un o...

  De entre todas las transformaciones que están sucediendo en nuestra sociedad en los últimos años, hay un fenómeno que parece preocupar especialmente a los españoles, o al menos eso reflejan las encuestas de las que nos hablan en los distintos medios de comunicación: el auge de la extrema derecha entre nuestros jóvenes. Todos los periódicos, radios o cadenas de televisión dedican mucho tiempo a analizar las causas de este supuesto viraje de nuestra juventud hacia posiciones ultra o directamente fascistas, insistiendo en términos como desilusión, hartazgo o desmotivación. Se suele hablar de las escasas perspectivas de futuro que tienen o de que los mensajes que reciben de la extrema derecha son atractivos por suponer rebeldía y oposición al sistema. Y ahí es donde las cosas no terminan de encajar. Son violentos, sólo eso, y abrazarán cualquier doctrina que les permita seguir siéndolo. Son violentos y gozan de una impunidad que les permite pasearse por nuestras calles e impo...