Olor de podrit

 El corporativisme de la cúpula judicial fa que l’obertura d’un procés d’expedient a un jutge esdevingui un fet del tot insòlit.

Per això, crida l’atenció que al jutge Juan Carlos Peinado n’hi hagin obert un pel cas de Begoña Gómez. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) estudia expedientar-lo per insinuar que els escortes de la dona del president espanyol, Pedro Sánchez, podrien ajudar-la a fugir d’Espanya.

L’òrgan va reunir la seva comissió permanent dilluns passat i va acordar obrir un expedient sancionador al magistrat amb quatre vots a favor, quatre en contra i el vot de qualitat de la presidenta Isabel Perelló, que és qui va proposar la sanció.

Ja fa mesos que les decisions del jutge Peinado aixequen polseguera, però l’última ha estat la gota que ha fet vessar el got. Dissabte passat, el magistrat va fer pública una interlocutòria que ha desfermat una autèntica tempesta judicial i política.

Peinado va obrir judici oral a Gómez i va decretar mesures cautelars, entre les quals la retirada del passaport i la prohibició de sortir d’Espanya perquè interpreta que podria intentar fugir de l’Estat.

El més sorprenent, però, és que també argumenta la seva decisió al·legant que els seus escortes, que són agents de la policia espanyola, la podrien ajudar a escapar-se d’Espanya.

Una consideració que l’òrgan penalitza com a “falta greu”.

Insisteixo, jutjar un jutge en aquest país és un mai no vist.

Només cal furgar en el passat per certificar aquesta anomalia.

Per exemple, lluny d’expedientar-la, a la jutgessa Carmen Lamela la van ascendir a la Sala Penal del Suprem després d’haver mantingut Sandro Rosell dos anys a la presó per després ser absolt.

Aquesta permissivitat fa que la justícia en aquest país tingui fama de poc justa i de moure’s sense ambages per interessos polítics.

Això vol dir que tots els jutges són iguals?

Res més lluny.

Això vol dir que la imparcialitat de certa cúpula judicial mostra dubtes raonables. I el ciutadà, que no acostuma a ser ximple, ho ha detectat. Per això, segons el CIS, sis de cada deu ciutadans desconfia de la justícia.

Aquesta desconfiança és probablement el principal problema.

Perquè les democràcies poden suportar governs dolents, parlaments fragmentats o polítics mediocres.

El que suporten molt pitjor és una crisi de confiança en els seus àrbitres. I els jutges, agradi o no, formen part d’aquesta categoria.

El cas Peinado és especialment revelador perquè el debat ja fa temps que ha deixat de ser jurídic. Ningú no discuteix només resolucions, recursos o interlocutòries.

El que es discuteix és una altra cosa: la credibilitat del sistema.

Quan una part significativa de la ciutadania arriba a la conclusió que alguns magistrats actuen moguts per motivacions ideològiques o polítiques, el problema deixa de ser individual per convertir-se en institucional.

Potser per això l’expedient a Peinado és rellevant. No perquè hagi de comportar necessàriament una sanció exemplar. Ni perquè resolgui els dubtes acumulats durant anys sobre una part de la judicatura espanyola.

És rellevant perquè, per primera vegada en molt de temps, la corporació sembla disposada a admetre que hi ha línies que no haurien de traspassar-se.

Veurem com acaba.

Espanya té una llarga tradició d’escàndols que acaben diluint-se amb el pas del temps.

Però el simple fet que la cúpula judicial hagi decidit actuar ja constitueix una novetat digna de menció. Al capdavall, la confiança costa dècades de construir i només uns quants excessos de destruir. I la justícia, com la dona del Cèsar, no només ha de ser honesta, també ho ha de semblar.

Com advertia William Shakespeare a Hamlet, “alguna cosa fa olor de podrit al Regne de Dinamarca”.

Xavier Ribera