L’esperança municipalista enfront l’onada reaccionària

El municipalisme progressista emergeix com un espai clau de resistència democràtica davant l’avenç global de l’extrema dreta. Més enllà del cicle iniciat el 2015, les ciutats es consoliden com a laboratoris d’innovació social, ecològica i política, capaços de construir alternatives basades en la proximitat, la inclusió i la sostenibilitat.

Fa ja més de deu anys, en el marc de les energies del 15m, s’obria el cicle del nou municipalisme. Un conjunt de candidatures impulsades des d’espais de mobilització ciutadana, en confluència amb esquerres alternatives diverses, van irrompre en l’escenari electoral… i van guanyar.

S’articulava llavors la xarxa de ‘ciutats del canvi’, amb alcaldies a quatre dels cinc municipis més grans d’Espanya: Madrid, Barcelona, València i Saragossa; a banda d’altres rellevants com A Coruña, Santiago, Ferrol, Iruña, Cadis, Badalona, Sabadell… L’experiència de Barcelona (2015-2023) ha estat sens dubte la més rellevant: per la seva intensitat local i per la capacitat d’esdevenir referència global. Avui, una dècada llarga després, es podria constatar la fi del cicle, des de la perspectiva, almenys, de les fórmules de govern que el van protagonitzar.

Restaria pendent una anàlisi en detall de la petjada de les ‘ciutats del canvi’ en termes de marcs culturals, d’agendes i de polítiques, així com el grau de resiliència del llegat.

Tanmateix, seria poc rigorós concloure que la força del municipalisme transformador s’esgota amb el cicle recent. Cal refer la mirada en el temps i en l’espai; cal també contextualitzar el moviment en les noves coordenades globals.

La idea central d’aquest article és que la política de proximitat està configurant, de forma progressiva, un espai clau de resistència i d’esperança democràtica enfront l’espiral reaccionari impulsat per l’extrema dreta arreu del món.

Proposem sostenir aquesta reflexió a partir de quatre eixos que posen l’èmfasi en elements actuals de fortalesa municipalista: ciutats progressistes enfront d’estats que giren a la dreta; l’onada verda enfront la crisi i el negacionisme climàtic; els laboratoris urbans d’innovació avui en marxa; i l’expansió de dinàmiques locals més enllà del valor simbòlic de Mamdani.

1.- Ciutats progressistes enfront estats conservadors.

Els últims anys, l’extrema dreta ha aconseguit algunes victòries electorals rellevants, ha avançat en països on havia tingut una presència escassa, o bé mostra una amenaça versemblant de capgirar el taulell polític.

Ho fa en l’àmbit dels estats: allà on es declinen les lògiques autoritàries i bel·licistes.

L’extrema dreta forma part o sosté 8 dels 27 governs nacionals de la UE.

No governa, en canvi, cap de les seves capitals, ni tan sols com a soci minoritari. Un gran nombre de ciutats arreu del món romanen com a espais de resistència al cicle reaccionari; com a llocs on se segueixen forjant projectes de progrés i de pau.

Tres exemples rellevants.

Hongria ha travessat gairebé dues dècades de govern de l’ultra Viktor Orban. Budapest, en contrast, ha anat expressant un ampli suport a l’alcalde ecologista Gergely Karácsoly, el qual no només ha desafiat la involució, sino que ha situat la ciutat al capdavant de la lluita pels drets civils.

Suècia havia estat, al llarg de bona part del segle XX, el paradigma del poder socialdemòcrata (SD). Les coses han canviat: l’anomenat bloc burgès (liberals, cristians i moderats) governa avui amb el suport parlamentari de l’extrema dreta. Però no a Estocolm. La ciutat segueix configurant majories progressistes. L’alcaldessa Karin Wanngärd (SD) lidera el govern municipal amb el suport de l’esquerra i els verds.

I el cas potser més conegut: París. Mentre França s’ha inclinat cap a la dreta (Chirac, Sarkozy, Macron), amb un pes creixent de l’ultra RN; Paris no ho ha fet. La capital encadena vint-i-cinc de governs plurals progressistes, fórmula recentment revalidada amb la victòria del bloc d’esquerres. Emmanuel Grégoire agafa el testimoni d’Anne Hidalgo, l’alcaldessa referent de la remunicipalització de l’aigua i de la revolució verda a la ciutat.

2.- L’onada verda urbana.

El fil verd va teixint transformacions de proximitat. Els partits de l’esquerra clàssica, ben arrelats a barris i ciutats, havien vertebrat durant molts anys l’alternativa municipalista a Europa (recordem, per exemple, les ciutats del PCI o la Viena roja). S’ha produït, de forma recent, un gir sense precedents: la irrupció i consolidació d’alcaldies ecologistes liderant ciutats importants.

El context ha estat propici.

Els partits verds han guanyat força a molts països i la crisi ecològica no només s’ha aguditzat, sinó que ha situat en l’àmbit local bona part de les polítiques de resposta: experiències de transició energètica, urbanisme sostenible, mobilitat activa, sobirania alimentària, resiliència climàtica…

És en aquest marc que es produeix l’eclosió del nou municipalisme verd. Algunes ciutats aprofundeixen avui experiències de govern desplegades al llarg de l’última dècada: Zagreb, Lyon, Grenoble (transport públic gratuït), Amsterdam (àmplies restriccions a l’ús del cotxe)…

Destaquen, de forma més recent, tres victòries electorals rellevants: a Copenhague, Sisse Marie Welling, de l’esquerra verda, posa fi a més de 120 anys d’hegemonia socialdemòcrata; a Bristol (2024), els Verds trenquen els vell domini del Labour (situació que es podria reproduir a Londres en l’elecció a l’alcaldia, el maig del 2026) ; i a Munich, també aquest anys, Dominik Krause esdevé el primer alcalde ecologista de la ciutat, superant l’SPD.

3.  Laboratoris d’innovació i transformació.

No son només bons resultats electorals. Les ciutats verdes han esdevingut laboratoris d’acció climàtica i descarbonització.

Copenhague està a punt d’esdevenir la primera capital neutre en carboni i Amsterdam d’assolir emissions zero en trànsit; Bristol i Milà segueixen combinant eines diverses de transició ecosocial (moneda local vinculada a consum de proximitat, peatge urbà, model alimentari agroecològic).

Més enllà d’aquesta dimensió, el nou municipalisme impulsa agendes transformadores en algunes dimensions clau. S’enforteix, en l’eix predistributiu, la centralitat de les polítiques pel dret a l’habitatge: a través del model de parc de lloguer municipal i control de rendes, amb Viena com a paradigma; o bé a través d’una forta presència del model cooperatiu (Bolonya, Copenhague, Zurich).

A Glasgow, d’altra banda, l’actual coalició entre l’SNP i els Verds segueix aprofundint la territorialització dels drets socials i apostant amb força per la dimensió comunitària de l’educació, la salut i les cures.

Destaca, en l’eix del reconeixement, l’experiència de dues ciutats multiculturals: Londres, metròpoli global i Saint Denis, municipi metropolità perifèric; així com dels seus dos alcaldes, Sadiq Khan (Labour) i Bally Bagayoko (La France Insoumise), ambdós de religió islàmica i arrels migrants.

Son governs locals que impulsen polítiques d’interculturalitat i construcció comunitària compartida. I que aconsegueixen frenar la penetració de l’extrema dreta i els seus discursos d’odi (un escàs 6% de vot municipal lepenista a Saint Denis).

4. Amèrica… més enllà de Mamdani.

Al continent americà, el municipalisme emergeix també avui com a espai d’esperança. El gener del 2026 accedia Zohran Mamdani a l’alcaldia de Nova York: nascut a Uganda, musulmà, activista comunitari i socialista democràtic.

Ho feia en base a un programa de ‘radicalitats quotidianes’: congelació de lloguers, busos urbans gratuïts, educació infantil per a tothom, xarxa d’alimentació a preus assequibles, protecció al col·lectiu trans, i enfortiment d’infraestructures de ‘ciutat santuari’.

Més enllà de Nova York, a EEUU s’expandeix l’equació política de governs locals progressistes enfront l’autocràcia trumpista.

Les vuit ciutats principals del país estan governades pels Demòcrates, i algunes d’elles amb força creixent de l’ala més esquerrana: per exemple, Chicago amb Brandon Johnson o Seattle amb l’activista Katie Wilson a l’alcaldia. 

A Amèrica Llatina, la força comunitària s’expressa també en clau municipalista. A Ciutat de Mèxic, Clara Brugada (del partit d’esquerres Morena) rellevava el 2024 Claudia Sheinbaum i refermava el compromís d’estendre les ‘Utopies’  -equipaments socials d’alta qualitat en barris vulnerables- que ella mateixa havia fet realitat al municipi metropolità d’Iztapalapa.

A Uruguai, l’alcalde Mario Bergara dona avui continuïtat a un cicle de 36 anys ininterromputs de govern del Frente Amplio a Montevideo. El moviment de la Revolució Ciutadana manté l’alcaldia de Quito;  i al Xile del pinochetista José Antonio Kast, tant el Frente Amplio com el Partit Comunista preserven bases de poder municipal a les àrees metropolitanes de Santiago i Valparaíso.

No es tracta, per descomptat, d’una cartografia exhaustiva, però és un mosaic potent i divers on s’expressa la força actual del municipalisme progressista: més enllà, en el temps, del cicle del 2015; i més enllà, en l’espai, de les ciutats del canvi a l’estat espanyol.

És un municipalisme amb arrels històriques i s’alimenta de moltes experiències del cicle precedent, però s’insereix en un context substancialment diferent.

I es configura, per tant, amb components innovadors.

Les ciutats, d’una banda, guanyen centralitat en el marc de les dinàmiques de canvi d’època: el capitalisme digital i rendista és essencialment urbà; l’habitatge esdevé l’eix principal de les desigualtats; la societat complexa i líquida s’expressa en la quotidianitat de carrers i barris; les metròpolis son responsables del 70% de les emissions d’escalfament global…

En altres moments històrics, les grans batalles col.lectives es van donar en l’àmbit dels estats.

Avui és a les ciutats on es disputen les grans partides del segle XXI: entre la crisi climàtica i el futur; entre l’especulació i la vida; entre la segregació i el bé comú; entre els vincles i la soledat.

Es configuren, d’altra banda, nous escenaris sociopolítics. L’autoritarisme postdemocràtic avança i els estats esdevenen els marcs on desplegar les seves narratives d’odi.

Es tracta d’una política desconnectada de lògiques de quotidianitat, desvinculada dels problemes i de les aspiracions de les persones. La proximitat, en canvi, ofereix condicions de possibilitat per a una altra política.

Per un municipalisme de pau; on repensar la democràcia en clau participativa, d’inclusió i diversitat; on teixir comunitats fortes; on protegir els recursos naturals i la biodiversitat.

Finalment, els subjectes del municipalisme progressista (espais plurals ecologistes i d’esquerres) han teixit lògiques de confluència, processos d’imaginació col·lectiva i pràctiques innovadores. De forma desigual i insuficient, segur, però també amb moltes experiències per avançar en termes democràtics i de transició ecosocial.

I amb menys rigideses, intransigències i pors que les mostrades per les forces polítiques en àmbits nacional-estatals. És a les ciutats son s’han assajat fronts amplis; on els nous actors han arrelat; on els partits tradicionals han apostat, en llocs significatius, per dosis més elevades d’audàcia política.

En síntesi, constatem que segueix dempeus un municipalisme que no renuncia a teixir trames d’esperança; que -enfront les ‘promeses trencades d’estats i mercats’ (David Graeber)- fa un pas endavant per guanyar vida, protegir el clima i cuidar-nos en comú.

Avui sabem que fer possible el futur passa per forjar alternatives al cicle reaccionari, a les seves espirals de deshumanització i destrucció.

Es tracta, en bona part, d’alternatives que giren ja avui a l’entorn de la política democràtica de proximitat; d’un municipalisme realment existent, vinculat a les necessitats de la gent i als seus horitzons de felicitat.

Al pa i a les roses.

Ricard Gomà

Ismael Blanco