Què ens queda?

És pràctica habitual de la dreta retreure a l’esquerra creure’s dotada d’un halo de “superioritat moral” o, com se sol dir ara, de situar-se permanentment “al costat correcte de la història”.

Aquest lloc comú, tanmateix, no pot ser més cert.

Sí, no m’importa confessar-ho: en tant que defensores dels febles, la justícia social i la igualtat, les idees d’esquerres són, en efecte, moralment superiors. I els qui les exerceixen amb coherència i perseverança, també.

Ara bé, és curiós que aquesta falca mai hagi impedit a la dreta considerar-se, al seu torn, en possessió de la seva pròpia i particular “superioritat moral”: És la dreta l’eterna defensora de la Pàtria i l’Església Catòlica.

I, per suposat, la millor gestora de la cosa pública, per no parlar d’erigir-se en l’única protectora de la llibertat individual davant el poder omnímode i opressiu de l’Estat.

Lamentablement, el conservadurisme no està en disposició d’ostentar cap mena de superioritat. Podríem parlar dels seus propis casos de corrupció, fins i tot mencionar el concepte de “Prioritat Nacional”, que xoca frontalment amb la doctrina del Papa Lleó XIV sobre la immigració.

Però ara em ve de gust citar un exemple un tant macabre: aquell fatídic 29 d’octubre de 2024, quan el cel es va abatre sobre València causant la mort de 230 persones, Carlos Mazón va rebre un document a través d’un xat de l’aplicació de missatgeria amb alts càrrecs. No era una hora precisament tardana (les 10:40 del matí), i en aquell informe s’alertava d’inundacions, rescats i la decisió de l’Agencia Estatal de Meterología (AEMET) de decretar l’alerta vermella -la màxima en l’escala- al litoral.

El fet és rellevant perquè desmunta la teoria de l’ “apagament informatiu”, que l’Executiu valencià ha utilitzat sempre per justificar-se, afirmant que si no va actuar amb més rapidesa, va ser perquè no va ser avisat amb prou antelació pels organismes del Govern (Aemet, Confederación Hidrográfica del Júcar). Tot i així, el passat 17 de juny vam poder veure Mazón fer grans riallades en seu parlamentària, a les Corts Valencianes, immune a tota decència.

Però retrocedim en el temps. El 2018, un professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid, de nom Ignacio Sánchez-Cuenca, publicava un assaig titulat “La superioridad moral de la izquierda”.

En una entrevista per al mitjà infoLibre, l’autor contestava així la pregunta de perquè, si aquestes idees són superiors, no sempre ho eren els seus seguidors ni les seves polítiques: “Una persona pot tenir idees molt belles, o molt benintencionades, i després comportar-se d’acord amb principis que no tenen res a veure amb elles”. Aquell llibre, publicat conjuntament pel digital Ctxt i l’editora Lengua de Trapo, estava prologat ni més ni meys que per… Íñigo Errejón. Sí, sí, han llegit bé.

Suposo que no caldrà recordar com va acabar aquest polític, abanderat del feminisme i avui imputat per (pressumpte) assetjament sexual a causa d’una denúncia formulada per una figura tan erràtica com Elisa Mouliáa. Com tampoc serà necessari esmentar que l’etern fustigador de la casta, Pablo Iglesias, es va comprar una propietat digna d’aquesta classe social: una xalet de 268 m2. sobre una parcel·la de 2.000 m2. (dades del portal immobiliari Idealista).

Al carrusel de contradiccions de l’esquerra s’hi va afegir més tard el trio de grans corruptes del PSOE (Cerdán, Koldo i Ábados), al qual s’acaba d’unir ara la lampista de les clavegueres de l’Estat, Leire Díez.

Però la guinda del pastís la constitueix, sens dubte, el cas Rodríguez Zapatero. Tant si és absolt com si és condemnat, que un polític dotat d’una aura quasi-evangèlica, personificació del buenismo (recordem “el talante”, l’ “Alianza de Civilizaciones” o les seves missions d’intermediació) hagi estat enxampat amb joies d’origen encara desconegut per valor d’ 1.300.000 euros; o que existeixin indicis raonables de la seva implicació en corrupteles, és simplement letal.

Aquí, el contrast assenyalat per Sánchez-Cuenca entre “vicis  privats i públiques virtuts” assoleix el seu clímax.

Perquè, efectivament, Zapatero era un referent moral. En aquest sentit, el dany reputacional ja està fet, i és incommensurable.

Amb el seu escàndol, el progressisme perd el seu enèsim nord, el seu enèsim punt de referència, i una ombra d’ignomínia es projecta, no només sobre el PSOE (avui en el primer estadi del dol: la negació), sinó el que encara és pitjor: sobre tota l’esquerra.

Hem de fer quelcom.

Perquè, com bé va dir Gabriel Rufián fa poc: “Si no som millors que els de davant, què ens queda?”.

Luis Caldeiro