Quan Déu fa de Cèsar

“Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”.

La frase, pronunciada segons diuen per Jesús fa gairebé dos mil anys, ha esdevingut una de les grans formulacions sobre la separació entre el poder polític i el religiós. No sembla una mala brúixola. Tampoc per al segle XXI.

Hi pensava aquests dies arran de les declaracions del president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, que va comparar l’Estat amb una “banda de lladres”, en referència al debat polític actual.

Celebro la resposta del ministre Félix Bolaños, que li va recordar que, si el Govern qualifiqués l’Església de “banda d’agressors sexuals”, l’escàndol seria monumental.

Argüello va matisar després que citava sant Agustí i Benet XVI i que no es referia explícitament al Govern espanyol. Però les paraules tenen context. I els bisbes també saben perfectament quin recorregut públic tenen determinades expressions. Sobretot quan es pronuncien enmig d’una batalla política permanent.

No discutiré el dret de l’Església a opinar. Només faltaria. Com qualsevol altra institució, pot expressar la seva posició sobre l’avortament, l’eutanàsia, la pobresa, la immigració, les guerres o qualsevol altra qüestió que consideri moralment rellevant.

El problema apareix quan abandona el terreny moral per entrar de ple en el combat partidista. A partir d’aquell moment deixa de parlar com a Església i comença a fer-ho com un actor polític més. I això no acostuma a acabar bé.

La història és prou eloqüent.

Sempre que el poder religiós ha intentat substituir el poder civil —o condicionar-lo excessivament—, el resultat ha estat dolent tant per a la política com per a la mateixa religió.

L’Església hi perd una part de la seva autoritat moral perquè deixa de ser percebuda com una veu que interpel·la la consciència per convertir-se en una veu que competeix pel poder.

La paradoxa és que el mateix Argüello ha estat molt contundent, i amb tota la raó, quan ha defensat la independència de l’Església davant ingerències polítiques.

Aquesta autonomia és imprescindible.

Però, precisament perquè ho és, també hauria de funcionar en sentit contrari.

Si reclamem que els governs no converteixin els bisbes en ministres, tampoc no sembla gaire desitjable que alguns bisbes exerceixin de caps de l’oposició.

Vivim temps de polarització.

Tothom sembla obligat a triar bàndol.

Que també ho faci l’Església és un error.

La seva força no rau a ocupar una trinxera més, sinó a mantenir una certa distància crítica respecte de totes.

Potser per això continua semblant-me tan actual aquella resposta de Jesús als fariseus: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”.

No era només una manera elegant d’esquivar una trampa política.

Era també una advertència.

Quan el Cèsar vol fer de Déu, acostuma a anar malament.

Però quan Déu vol fer de Cèsar, la història demostra que tampoc no sol acabar gaire millor.

Xavier Ribera