El rei Jaume I reviu amb l’Euroregió

 Aquest mes de juliol del 2026 s’escau el 750 aniversari de la mort de rei Jaume I (1208-76), sens dubte el personatge més important i decisiu de la història de Catalunya.

La seva visió geopolítica és plenament vigent avui i ens dona les coordenades i les pautes que haurien de guiar l’acció de la política catalana.

Nascut a Montpeller, Jaume I ens assenyala la dimensió occitana, que és inherent a l’existència i a la raó de ser de Catalunya. Va ser educat pels templers al castell de Montsó, fet que ratifica la nostra estreta unió secular amb l’Aragó. I les seves victorioses campanyes militars van incorporar Mallorca (1229) i València (1238) a la nostra història comuna. També va conquerir Múrcia (1266), però aquest territori va quedar finalment adscrit al regne de Castella.

Jaume I era, a la vegada, rei de l’Aragó, comte de Barcelona i senyor de Montpeller. A l’Edat Mitjana, la política d’aliances internacionals s’establia a través dels matrimonis reials. En aquest sentit, també cal parar atenció als dos casaments que va protagonitzar Jaume I: amb Leonor, filla del rei Alfons VIII de Castella; i, després, amb Violant, filla del rei Andreu II d’Hongria, amb qui va tenir 10 fills.

Òbviament, no es tracta de reproduir vells esquemes medievals, totalment depassats pel pas del temps, però el llegat de Jaume I té ple encaix en el segle XXI i en el marc de la Unió Europea.

La “mata de jonc” que va plantar aquell venerable monarca s’anomena avui Euroregió Pirineus Mediterrània, ja existeix i té les seves dependències al colorit edifici del Centre del Món, ubicat al costat de l’estació de Perpinyà.

La nova “mata de jonc”, plantada el 2004 pels presidents Pasqual Maragall, Jaume Antich, Marcel·lí Iglesias i Georges Frêche, és encara petita i esquifida. Avui només en formen part Catalunya, Occitània i les Balears.

La nostra tasca és cuidar-la i fer-la créixer.

L’Aragó, que també hi era al començament, en va marxar, a causa dels estúpids conflictes per les obres religioses de la Franja i els murals de Sixena, que lògicament han de retornar als seus orígens.

La Comunitat Valenciana no ha gosat mai incorporar-s’hi, per la seva paranoica por i rebuig a l’“imperialisme català”. (Tot i això, val a dir que és la Generalitat valenciana qui ha preparat una commemoració més sòlida i potent dels 750 anys de la mort del rei Jaume I).

En el concert de la Unió Europea, l’Euroregió Pirineus Mediterrània, si adoptés el marc polític que ens va llegar Jaume I, assoliria un pes estratègic i econòmic molt important: 22 milions d’habitants i un PIB de 750.000 milions d’euros.

Aquest gran territori engloba ciutats puixants com Tolosa de Llenguadoc, Montpeller, Narbona, Perpinyà, Saragossa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, València, Alacant, Palma…

Aquí s’hi concentra molt talent, una potent base empresarial, agricultura d’alta qualitat, una xarxa d’universitats i centres de recerca punters i una capacitat per atraure turisme que ens garanteix importants ingressos.

Però per arrelar la “mata de jonc” i fer realitat el projecte històric de Jaume I ens cal canviar el xip que arrosseguem des de l’infaust Tractat dels Pirineus (1659).

Els Pirineus no són una frontera: són la columna vertebral que uneix els territoris a banda i banda d’aquestes muntanyes.

Necessitem túnels i trens per enfortir i travar les comunicacions internes de l’Euroregió: en el cas de Catalunya, cal foradar el túnel de Salau, el túnel de Perves, el túnel de la Bonaigua, el túnel del Cantó, el túnel de Toses, el túnel de Bóixols, els túnels de Comiols…

Cal portar tuneladores als Pirineus per permeabilitzar la connexió entre les valls i entre les comarques i obrir un pas directe a l’Arieja.

Els Pirineus van ser els grans damnificats pel procés d’industrialització de Catalunya als segles XIX i XX.

Vam tallar les seves comunicacions ancestrals amb la construcció de les centrals hidroelèctriques i vam buidar les seves valls de gent. Ara, un cop les concessions d’aquests embassaments estan caducant, cal que retornin al domini públic i que els pobles i comarques dels Pirineus puguin obtenir i gestionar els beneficis de la seva explotació elèctrica.

Estem parlant de centenars de milions d’euros que han de permetre accelerar i diversificar el desenvolupament d’aquest territori central.

Per vertebrar i donar consistència a l’Euroregió també necessitem acabar quatre infraestructures ferroviàries cabdals: el Corredor Mediterrani; la gran estació de la Sagrera; el tram Perpinyà-Montpeller d’alta velocitat, de 150 quilòmetres, que arrossega més de 30 anys de retard; i la modernització de la línia R3, per fer un veritable eix Barcelona-Tolosa.

El destí de Catalunya és l’Euroregió, en el marc de l’aliança ibèrica Espanya & Portugal i d’una Unió Europea federal, amb l’ambició d’esdevenir els Estats Units d’Europa.

En aquest món multipolar, és imprescindible que Europa -el bressol de la cultura occidental, de la democràcia, de les llibertats i de l’Estat del Benestar- tingui una veu pròpia i forta per defensar els seus valors fundacionals.

El principal enemic d’Europa i causa de les dues horripilants guerres mundials del segle XX és el nacionalisme populista, que ara torna a ressorgir sota l’aixopluc de l’extrema dreta xenòfoba.

Per combatre’l, cal que les institucions democràtiques i les administracions públiques tinguin una actuació racional i exemplar que eviti la seva erosió.

L’Euroregió Pirineus Mediterrània no és només l’expressió actualitzada del projecte geopolític del rei Jaume I.

També és un model d’organització territorial i administrativa que neutralitza i supera els vells Estats-nació centralistes, que porten en el seu ADN la confrontació, la guerra i l’imperialisme.

Els futurs Estats Units d’Europa, capital Brussel·les, s’han d’organitzar d’una manera intel·ligent i pragmàtica. No han de ser només una agregació voluntària, per interessos econòmics i empresarials, d’un grup d’Estats-nació.

Han de ser una realitat viva on les euroregions -com la dels Pirineus Mediterrània- tinguin més reconeixement, competències i recursos.

Sota la inspiració i el mestratge del rei Jaume I, els catalans del segle XXI tenim un horitzó polític, econòmic i cultural lluminós i esperançador.

Però, per això, ens cal transcendir les fronteres de la comunitat autònoma i teixir unes relacions amistoses, empàtiques, intenses i fructíferes amb els nostres veïns del nord, del sud, de l’est i de l’oest.

D’aquí venim, aquí anem

Jaume Reixach