Cap a una fatxosfera generalitzada

 

És possible que tota la premsa d’un país sigui de dretes?

Poden les actuals rectificacions d’algunes empreses periodístiques per aproximar-se a posicions conservadores conduir a una homogeneïtzació cada vegada més rígida de l’oferta informativa?

Un es veu temptat a dir que sí, però s’adona que aquesta homogeneïtzació ja s’ha produït fa temps. El panorama de la informació al nostre país consisteix, llevat d’algunes excepcions menors, a oferir una agenda d’actualitat extremadament uniforme en la qual tot el que es refereix passa per un llit de Procust cada vegada més estret.

¿Un país tan divers com el nostre cap en un contenidor informatiu tan limitat?

A la llum del que reflecteixen les decisions de les empreses periodístiques, sembla que sí. Però la realitat ho nega, si atenem a el que succeeix al nostre voltant i ho mirem sense les ulleres mediàtiques.

Aquestes ulleres no són espontànies ni automàtiques, estan col•locades per un entramat estamental generat a Madrid al qual s’afegeix l’afegitó de “Districte federal” encara que no sigui ni una cosa ni l’altra.

L’efecte centrípet que exerceix la capital d’Espanya es practica de manera intensa en l’esfera informativa, anomenada ja fatxosfera per alguns observadors. I el principal fruit d’aquest efecte és la homogeneïtzació que ens ocupa.

Hi ha una agenda informativa suscitada i projectada per la política institucional i partidària que es fa generalitzada per la tendència centrípeta mencionada però també per una altra cosa.

Si hi ha una crisi del periodisme és perquè abans existeix una crisi de l’empresa periodística, els interessos de la qual giren al voltant de les subvencions, ajudes, crèdits i altres condicionants dels mitjans, que no sempre procedeixen de les institucions de poder.

Hi ha mitjans que es pleguen a les tendències de canvi que se suposen o que ells semblen advertir, però són molts més els que fa temps que s’han erigit en factors coadyuvants d’aquest canvi. Aquell de “el que pugui fer que faci” és seguit des de fa molt de temps per molts mitjans d’acord amb els designis que emanen d’actors econòmics i polítics disposats des del principi a fer aquest paper.

La pregunta inicial de si és possible que tota la premsa d’un país sigui de dretes té una resposta, que és sí.

Però no respon a un sol motiu.

És possible a més si la majoria de les empreses periodístiques es reclouen en els seus nínxols de lectors, renuncien a disputar nous públics que estan en la competència o encara per identificar i abandonen tasques d’innovació que resulten imprescindibles per afrontar les tasques que planteja l’evolució de la comunicació, cada vegada més urgents amb la irrupció de la intel•ligència artificial (IA).

La IA serà un factor de homogeneïtzació potent, donada la tendència de les empreses a fer un ús merament instrumental dels avenços tecnològics en lloc de posar-los a treballar en fomentar la innovació.

Com abans va succeir amb els tallers de composició i impremta, la informatització de les redaccions i la incorporació d’internet, els nous recursos tècnics s’orienten al vell somni humit dels editors: redaccions sense periodistes. Personal que executi tasques i no discuteixi les directrius donades des d’amunt, mal pagat i precàriament contractat.

La situació de la premsa a Espanya s’apropa a una prevenció de Byung Chul Han: l’expulsió del diferent i la sobreproducció de l’igual. La inflació d’informació actual és un increment exponencial d’assumptes iguals entre si, sovint trivials, que dificulten la tasca de seleccionar el significatiu, que apareix ocult darrere d’una teranyina de nimietats.

El terror de l’igual, que és com el filòsof alemany designa aquesta onada d’irrelevància, arrossega darrere seu a la homogeneïtzació de la informació. Les fake news o pseudonotícies enganyoses es veuen com la gran amenaça a la llibertat d’informació però no és menys perillosa aquesta igualació per baix que desemboca en una amenaça possible sinó en una realitat que ja vivim.

Aquestes reflexions no preocupen a les empreses informatives.

Unes s’atenen als fins últims per als quals han estat fundades, altres s’aproximen a el que les pot afavorir en un futur pròxim.

Totes s’acomoden a una homogeneïtzació que per a elles té una virtut tangible: si no et desmarques del conjunt és difícil que et penalitzin per sobresortir.

I aquesta nivellació per baix proporciona beneficis que serveixen per no desaparèixer.

Gabriel Jaraba