El Tour: alcaldes, paisatges, banderes i Mossos

El Tour de França és un dels principals esdeveniments esportius del món; té també importants repercussions socials i econòmiques, tot i que, alhora, és un gran negoci i ja es comença a posar en qüestió el seu impacte mediambiental.

Tanmateix, la població de Catalunya s’ha bolcat massivament en la cursa i han estat milers els ciutadans i ciutadanes que s’han situat als vorals de carreteres i carrers per veure passar la caravana publicitària i els ciclistes.

Bienvenido, Mister Marshall?

Quan, d’aquí un temps, es vulgui destacar una realització significativa del mandat de l’alcaldessa Ada Colau a Barcelona és molt probable que es citin les super-illes. Quan s’intenti ressaltar algun aspecte de l’etapa de l’alcalde Collboni costarà molt trobar res i s’haurà de recórrer a recordar que mentre ell era alcalde el Tour va sortir de Barcelona.

Collboni i altres alcaldes i alcaldesses han recordat una mica el paper de l’alcalde interpretat per Pepe Isbert a la vella pel·lícula de Luis García Berlanga, Bienvenido, Mister Marshall: l’alcalde espera l’arribada d’una delegació dels Estats Units que finalment passa pel poble sense deixar-hi res.

És innegable que el Tour ha portat a Barcelona un impacte molt positiu en els mitjans de comunicació de tot el món, que ha estat molt valorat pels amants de l’esport i que  ha beneficiat el sector de l’hostaleria, però quan Collboni afirma que ha estat el fet «més important» des dels Jocs Olímpics de 1992 fa trampa.

El Jocs van suposar una gran transformació urbanística de la ciutat i van deixar un conjunt d’instal·lacions esportives i culturals de les que avui encara gaudim. De Collboni a Pasqual Maragall hi ha un abisme.

Collboni s’ho va passar molt bé fent sonar la campaneta de la darrera volta al circuit de Montjuïc durant la segona etapa però ha amagat la seva nul·la voluntat d’apostar per l’ús de la bicicleta a la ciutat: mentre Colau va habilitar 143 quilòmetres nous de carril-bici, Collboni només en porta uns 8 (que potser podrien arribar a 12), molts menys que els 26 impulsats per l’alcalde convergent Xavier Trias.

L’alcalde de Barcelona no és l’únic que ha practicat la hipocresia amb el Tour.

A Castelldefels, l’alcalde del PP, Manuel Reyes, ha presumit del pas de la cursa ciclista per la seva ciutat, mentre obviava que enlloc d’expandir la xarxa de carrils bici protegida ha destruït el carril de la Pineda.

El Tour ha passat, però no ha servit per fer canviar la percepció d’alguns alcaldes sobre la mobilitat.

Catalunya, al Tour de França

La repercussió mediàtica del Tour és enorme. Què poden haver copsat els espectadors francesos i de tot el món que han seguit per televisió el pas de la cursa per Catalunya durant tres dies?

D’una banda, han pogut contemplar uns paisatges naturals i urbans d’una gran bellesa: des dels indrets més coneguts de Barcelona, als de Tarragona, la costa Daurada, Begues, Sant Miquel del Fai, Vic o Puigcerdà, per citar-ne alguns.

Hauran comprovat que el paisatge català no té res a envejar al francès que veuen en l’edició de cada any i que, en alguns  casos, el supera en espectacularitat.

Aquest fet pot incrementar l’arribada de turistes amb els impactes positius però també negatius que això comporta, però la seva regulació i control no és responsabilitat del Tour sinó de la Generalitat i els Ajuntaments. Que es mostri i es valori la bellesa del nostre país és, en principi, quelcom destacable.

Els espectadors de fora de Catalunya hauran comprovat també, amb sorpresa o no depenent del grau de coneixement que tinguin de la nostra realitat, que el predomini de senyeres i estelades ha estat aclaparador.

I ha anat més enllà de la crida d’algunes entitats independentistes en baixa forma. La gent, quan ha passat el Tour, ha volgut mostrar la seva vinculació a un país, a una llengua i a una cultura. Les banderes espanyoles han estat escassíssimes i per sota de les de Palestina o les de països llatinoamericans amb ciclistes en competició.

Potser algú haurà reflexionat sobre el fet que en el recent Tour d’Eslovènia les banderes del país tenien una presència massiva i aquí les de l’Estat on es desenvolupava la cursa eren pràcticament inexistents. I algun estudiant francès d’Història haurà recordat la frase del ministre Talleyrand que el 1815 va afirmar que «Catalunya és la província menys espanyola d’Espanya».

Soc conscient que el Mundial de Futbol pot provocar un allau de suport a una selecció espanyola que ara és més plural que mai, però el nostre país es així: complicat i complex. Per això, celebro que la realitat nacional catalana hagi quedat reflectida al Tour. I que tres etapes s’hagin pogut seguir per TV3 també és un fet a destacar.

I encara hi ha un altre element que els espectadors no catalans hauran pogut observar. 

El paper que la Gendarmeria Nacional  fa a França, fonamental per a garantir la seguretat del Tour, a Catalunya l’ha portat a terme un Cos que no és la policia de l’Estat espanyol.

Abans del 1997 la Guàrdia Civil hauria acompanyat els ciclistes.

Ara ha estat la policia catalana, els Mossos d’Esquadra, ajudats per les Policies locals de diversos municipis. 3.600 efectius dels Mossos d’Esquadra i 900 de les Policies Locals han vetllat per a què tot anés bé en una operació d’una gran complexitat.

No es veia la gent aplaudir els Mossos des de la manifestació posterior als atemptats del 17 d’agost de 2017. 

Ara ho hem tornat a veure.

Lògicament era un reconeixement festiu perquè el pas de les motos dels Mossos forma part de l’espectacle. Però el Tour ha permès a Catalunya mostrar-se al món com una societat amb un grau d’autogovern elevat que disposa d’un sistema de policia propi.

Els nostres paisatges, part d’un territori sovint maltractat per un creixement incontrolat, ajuden a definir la nostra nació. El paper dels Mossos ha estat una demostració del nostre autogovern.

Les senyeres potser apostaven per portar més enllà la nostra capacitat de governar-nos.   

Jaume Bosch