A Espanya es va condensar l’Europa prèvia al 1936

 Historiador. Professor d’Història a la Universitat Complutense. Ha publicat diversos llibres, entre els quals un, colze a colze amb Julio Anguita, sobre la seva trajectòria política. Un altre, en col·laboració, sobre la Revolució Russa. Ara surt a les llibreries El cielo y las ruinas. Guerra, fascismo y revolución en Europa (Editorial Akal).

El cel i les ruïnes per definir aquest fragment d’història europea, que s’acaba amb la Guerra Civil Espanyola del 36?

És una història sobre la Primera Guerra Mundial, el període revolucionari del 1917 al 1921, i l’ascens del feixisme, explicada a través de diferents figures, que van acabar a la Guerra Civil, com a assessors diplomàtics, militars, brigadistes, periodistes i intel·lectuals.

Van transferir a Espanya tots aquests esdeveniments colossals, enormes.

La idea que Espanya va atreure i va reproduir, a la seva manera, els conflictes globals. Així, a Espanya es va condensar tota l’època europea prèvia al 1936.

A diferència de la Segona, la Primera Guerra Mundial no apareix, diguem-ne, com una cosa més aviat fosca, boirosa…?

La responsabilitat, més que diluïda, hauria de quedar compartida. Hi ha debats historiogràfics molt profunds sobre els seus desencadenants, però jo mantinc al llibre la idea que va ser resultat de moltes causes. Entre les causes de fons, hi ha, per exemple, la ruptura dels equilibris sociopolítics entre França i la Gran Bretanya, resultat, en bona mesura, de la potència creixent, després de la seva unificació i industrialització, d’Alemanya.

Alemanya demanava la seva part del pastís, i va tensar les relacions internacionals, amb la seva pretensió d’hegemonia sobre Europa, el comerç mundial, i la dominació colonial.

Tot això, en un context de nacionalisme romàntic…?

Va ser una època de discursos ultranacionalistes per tot arreu. La guerra va acabar sent un procediment per a la defensa o l’expansió dels interessos nacionals.

Però cap d’aquestes causes, ni totes juntes, van ser suficients.

Per anar a la guerra va ser necessària també la cadena de decisions que els dirigents polítics van anar trenant, a poc a poc, amb la seva ideologia, els seus càlculs d’oportunitat, els automatismes dels protocols d’assistència mútua, que acaben generalitzant la guerra en poc temps.

També amb reaccions improvisades, molt poc pensades. Així, es va trencar l’equilibri de terror, basat en els principis dissuasius de la destrucció mútua, pel qual havien apostat prèviament, a l’època de la Pau Armada.

En aquell tauler no hi era també present la por de les elits dominants europees a la classe obrera organitzada?

Al principi la majoria de les organitzacions obreres socialistes i anarquistes estaven en contra de la guerra, i així ho afirmaven, plantejaven i sostenien en els documents oficials de la Internacional.

Tanmateix, quan va esclatar la guerra, la majoria dels partits socialistes van donar suport als crèdits de guerra dels seus respectius països. El Partit Socialdemòcrata alemany, la SFIO francesa, els laboristes anglesos van acabar implicats en la guerra.

Per què?

Es diu, però sembla exagerat, que es van contagiar del fervor nacionalista. En realitat, tenien por, perquè havien patit la repressió en temps de pau. Desconfiaven també de les seves pròpies capacitats per aturar la guerra.

Una cosa que es va plantejar, amb la idea d’una vaga general internacional. Però com que eren partits nacionals, que no havien generat dinàmiques internacionalistes, la idea no va prosperar. Van pensar que, a canvi del seu suport a la guerra, podrien obtenir concessions dels seus governs.

També una part de l’esquerra va mantenir la seva oposició a la guerra, com va ser el cas de Jean Jaurés, que va ser assassinat per això.

La Revolució Russa, els bojos anys 20… preludien l’arribada dels feixismes, més que del feixisme, en singular?

Coexisteixen les dues coses. El feixisme és un fenomen global ultranacionalista que, a cada país, adquireix característiques pròpies.

Tant és així que a cap dels partits feixistes li agrada equiparar-se amb els altres. Reivindiquen la seva singularitat nacional.

El feixisme, més que rebutjar el capitalisme i el socialisme, no va intentar, en bona mesura, abraçar-los tots dos?

El feixisme no és un epifenomen del capitalisme, ni una eina per assegurar-se la taxa de guany, o fer front a l’amenaça del moviment obrer.

L’expressió que defineix millor les relacions entre capitalisme i feixisme és la d’“aliança”.

Una aliança mitjançant la qual el feixisme s’assegura el suport dels grans interessos industrials, comercials, però amb criteri propi, i al servei d’un programa autònom.

Aquesta aliança es forja, potser, en primer lloc, perquè tots dos tenen un enemic comú, que és el moviment obrer. Comparteixen també idees: la competitivitat com a element mobilitzador, la tecnolatria…

El feixisme va seduir molts fills de la burgesia, que hi van veure una mena d’oportunitat de rebel·lia que no comprometia la seva situació de privilegi social.

La Guerra Civil Espanyola, catalitzador, primera batalla de la Segona Guerra Mundial…?

La singularitat d’aquest llibre consisteix a suspendre el relat el 1939; la guerra del 36 apareix com el moment al qual es transfereixen una part dels conflictes, i les experiències del 1914 endavant.

En aquell moment, la història es condensa a la península Ibèrica.

A Espanya hi intervenen, donant suport a Franco, l’Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini. Hi intervé també la Unió Soviètica. Hi participen multitud de voluntaris, que venen com a brigadistes internacionals. Espanya apareix també com la cruïlla europea cap a la Segona Guerra Mundial.

No com a avantsala, sinó com un pas, un moment en què es van prendre una sèrie de decisions que, si haguessin estat unes altres, potser podrien haver evitat la Segona Guerra Mundial.

Les polítiques de no-intervenció de França i Gran Bretanya van ser decisives en la derrota republicana?

La política de no-intervenció va ser un fracàs i una catàstrofe per a la República.

No va evitar que Itàlia i Alemanya hi intervinguessin, sinó que les va encoratjar a fer-ho de manera més descarada.

França, que el 1936 estava governada pel socialista León Blum, no volia trencar la seva aliança amb Anglaterra, i estava intimidada per la mobilització de les dretes.

La Gran Bretanya, on governaven els tories, tenia una forta hostilitat contra la República i, en aquell moment, una certa simpatia envers l’Eix.

Tots dos van apostar per la política d’apaivagament, que finalment es va manifestar com un error terrible. La idea que consentint Alemanya podrien frenar la seva set expansionista va ser un gran error. També és veritat que la ciutadania, tant a Anglaterra com a França, estava al costat de la República.

El factor “comunista” va jugar algun paper significatiu en les fílies i les fòbies de la República i la Guerra Civil?

L’anticomunisme en el món conservador i especialment feixista va funcionar com un espantall, una paranoia i una sinècdoque.

S’exagerava la força del comunisme per justificar decisions que responien a altres fins. Una paranoia perquè a alguns els feia por. Hi havia també el Front Popular, que no agradava gens als conservadors, que s’associa a la Komintern, però que formava part de moltes famílies polítiques, com els socialistes, els republicans i els progressistes.

El conservadorisme britànic confiava que, un cop esvaïda la incògnita espanyola, Hitler projectaria la seva agressivitat cap a l’est, cap a la Unió Soviètica, cosa que, com bé sabem, no va funcionar com ells pensaven.

La guerra del 1936 va modificar els equilibris que havien propiciat el Front Popular?

Sí, i per diversos motius. La Izquierda Republicana queda en bona mesura desplaçada per l’Esquerra Obrera, entre altres coses perquè aquesta té una tradició de mobilització i arrelament social.

El PSOE entra en una crisi interna, unes escissions, que li impedeixen instituir-se com a eix del Front Popular, i molt devaluat internacionalment.

Els anarquistes reben el cop amb gran entusiasme, perquè obre la perspectiva de la revolució. Tenen una base social important, organitzada… Prenen una decisió transcendent, que és fer una revolució i, al mateix temps, accedeixen a sostenir l’Estat, i participar-hi.

El Partit Comunista d’Espanya es consolida com una força emergent, perquè té una línia política clara (en l’elaboració de la qual intervé Palmiro Togliatti), una força organitzativa considerable, un aparell molt potent de comunicació i de propaganda. I, en última instància, perquè capitalitza el suport de la Unió Soviètica a la República.

Juan Andrade