La lentitud perduda

 

El tren arranca lentamente…, així comença un dels poemes més reeixits i melangiosos de Juan Ramon Jiménez, justament el que inicia el seu llibre titulat Melancolia (1912), i que pot llegir-se com un cant a la tranquil·la lentitud i a les moroses i amorosenques activitats humanes.

Quan anar amb tren era sinònim d’anar amb calma -ara ja no ho és, ni tan sols ho és quan anem amb els pàmfils i impuntuals trens de rodalies- era fàcil parlar amb el passager/passatgera que t’havia tocat al seient del costat, especialment si el viatge era llarg (i molts ho eren); en més d’un cas era possible fer-se un amic o amiga al tren, encara que no fos un d’aquells que, segons una dita popular, estava com per a parar un tren.

Això era així perquè vivíem en un mon sense pantalles als vagons de trens i sense telèfons en les nostres butxaques; en comptes de mirar distretament una pel·lícula o de llegir per sobre un missatge més aviat oblidable, parlàvem -sí, parlàvem- i, si teníem la sort de ser amablement escoltats, ens explicàvem una part de les nostres vides, les que eren més explicables, es clar.

En el cas que el passatger del seient del costat preferís dormir o llegir el diari del dia o de la tarda, podíem també dedicar-nos a mirar per l’ampla finestra del tren i, si era de nit, imaginar el que podien fer els habitants d’aquella casa de parets blanques que tenia les llums grogues enceses, tal com havia fet, segons veurem, Juan Ramon en el poema abans esmentat.

Anar amb calma, amb parsimònia, era una manera molt humana de moure’ns pel mon, i el tren era un dels millors exemples d’aquella moguda, a la qual li era aplicable la dita popular, avui mig oblidada, que deia “Qui més corre, fa més tard” (en castellà diuen “vísteme despacio, que tengo prisa”).

Soc conscient que estic idealitzant aquells viatges amb tren del segle passat, però també estan força idealitzats, per una propaganda tan insidiosa com frenètica, els viatges amb AVE i amb avió que caracteritzen les mogudes del present segle.

Veient les cares, nervioses i impacients, dels que tornen d’aquests viatges i mogudes, cal concloure que, en efecte, estan força idealitzats, més segurament que els antics viatges amb tren.

Aquell era un món amb respectables distàncies, que costava salvar.

En canvi, el mon avui està ple de personatges com Elon Musk que, amb les seves ganes de córrer, volen suprimir totes les distàncies, sense excloure cap.

Córrer, viatjar corrents allà on sigui, i guanyar molts diners per continuar corrent i viatjant fins a la Lluna o Mart, que per a la gent com aquest Musk és com apropar-se a una mena d’eternitat reservada per a milionaris americans, als quals cap Spiderman encara no ha pogut neutralitzar.

La distància salvada: entre Barcelona i Sevilla, o entre Barcelona i Lugo, hi ha una distància aproximada d’uns 900 kilòmetres, equivalents a més o menys 500 milles,  gairebé les mateixes milles que, si no tenies diners ni roba que posar-te, els semblaven insalvables als autors de la cançó Five hundred miles,Peter, Paul and Mary (aquell irrepetible conjunt novaiorquès de música folk dels anys 60 del segle passat, l’anomenada dècada prodigiosa).

En aquells anys, 500 milles o 900 kilòmetres ens semblava una distància molt considerable, segurament per a molts,  com per al protagonista masculí de la cançó dels Beatles dels anys 60, Ticket to ride, impossible de cobrir.

Una distància que podia allunyar-nos definitivament de la persona que estimàvem, fins a convertir el seu record en quelcom semblant a “une meche de cheveux”, un floc de cabells com el que llavors cantava, amb la seva veu tan romànticament ambigua, el francès Adamo.

Siempre siempre oiré silbar/ este tren que se llevó/ a quinientas milles lejos/a  mi amor.

Així acabava la versió castellana de 500 millas, interpretada per conjunt barcelonès Los Mustang, un conjunt creat també a aquells màgics anys seixanta. Un final de cançó que gairebé ens feia plorar a tots els que havíem tingut o encara teníem una núvia o un nuvi a 500 o més milles de distància.

Elon Musk, Peter, Paul and Mary, Els Beatles, Adamo, Los Mustang…

Però tornem al començament: com recordaran, havíem deixat el poeta Juan Ramón Jiménez somiant un vagó de tren que arrencava lentament: ell s’entretenia imaginant el que podia haver darrera una finestra d’una casa que romania amb les llums enceses. I ho va descobrir, just al final del poema:

Desde el lecho, abrazados, sin nostáljia y sin frio,

fundiendo en una sola las ascuas de sus bocas,

dos amantes habrán oido, como en sueños,

este tren lento, lleno de cansancio y de sombra.

Cal anar al Pol Nord, a Austràlia o a la mateixa lluna per tenir aquesta visió tan amable?

Eladi Crehuet