Les piscines municipals com palaus del poble

En un article recent publicat a El Crític, la periodista Elena Parreño es feia ressò de l’estratègia que alguns municipis catalans estan seguint en relació amb l’establiment de quotes diferenciades d’accés a les seves piscines municipals.

Mitjançant un pagament diferent entre les persones empadronades al municipi i aquelles que no ho estan, els ajuntaments d’aquestes localitats acaben generant marcades dinàmiques de segregació en el gaudi d’aquests equipaments tan necessaris en el moment actual.

El catedràtic de ciència política de la Universitat de Girona Quim Brugué apunta, fins i tot, que podria tractar-se d’una mesura discriminatòria envers contextos socioeconòmics propers però empobrits.

És a dir, a través de l’establiment d’aquesta entrada diferenciada, localitats com Matadepera, Sant Vicenç dels Horts, Cornellà del Terri, Tiana o Montgat seleccionarien, en certa manera, els usuaris de les seves instal·lacions. Es tractaria, així, de generar espais lliures de veïns pobres d’altres municipis.

El sociòleg Eric Klinenberg va assolir notorietat fa uns anys amb la publicació del seu llibre Palacios del Pueblo.

Políticas para una sociedad más igualitaria, publicat en castellà per Capitan Swing l’any 2021.

Klinenberg descriu en la seva obra la realitat nord-americana: una societat profundament individualista i desigual que, de fet, es caracteritza per la poca incidència de l’Estat, en els seus diferents nivells, a través de polítiques públiques que garanteixin un cert equilibri social. Profundament gelosos d’una suposada llibertat i promotors incansables del capitalisme, els Estats Units gairebé no disposen d’espais de socialització i intercanvi veritablement accessibles, horitzontals, assequibles i democràtics per al conjunt de la ciutadania, i la majoria d’aquests són gestionats privadament i amb ànim de lucre.

Elements que aquí donem per descomptats, com l’educació i la sanitat públiques, però també les instal·lacions esportives, els serveis socials, les pensions de jubilació o el transport col·lectiu, es troben allà sotmesos a les dinàmiques del mercat, garantint-ne l’accés i l’ús en funció de la capacitat adquisitiva que tenen els ciutadans, no com a titulars d’un dret, sinó com a simples consumidors.

Existeix, però, per a Klinenberg, una excepció: les biblioteques públiques.

De fet, tot el llibre podria considerar-se una gran lloança a les biblioteques públiques de la ciutat de Nova York, els únics espais que, de moment, s’escapen dels processos de mercantilització assenyalats, mantenint-se com a equipaments d’accés lliure i gratuït.

En un país on gairebé tot és privat i on la satisfacció dels mínims nivells de sociabilitat i intercanvi d’idees s’ha de produir, en general, sota l’esfera d’equipaments privats, com ara restaurants, centres comercials i similars, les biblioteques públiques apareixen com a autèntics espais d’alliberament social i democràtic.

L’autor proposa, de fet, ampliar a altres àmbits la manera d’entendre la gestió que representen les biblioteques públiques, anar més enllà i transformar altres instal·lacions en palaus del poble.

En el nostre entorn més proper, les piscines públiques municipals són també palaus populars.

La seva mera existència podria considerar-se una autèntica victòria i una conquesta de la democràcia espanyola i catalana.

L’accés als seus recintes permet a les persones i col·lectius amb nivells de renda més baixos, i en règim d’igualtat amb aquells que disposen de més recursos, refrescar-se durant l’estiu, relaxar-se a les zones verdes o simplement descansar i conversar amb veïns i amics.

El manteniment de quotes reduïdes i l’accés obert permeten al ric i al pobre gaudir d’aquell bé de consum col·lectiu del qual aquest darrer es veuria privat si no fos per una autèntica i decidida política municipal progressista.

Tornant a l’article esmentat a l’inici d’aquest text, sembla que mentre acadèmics i activistes nord-americans s’esforcen a recomanar i promoure nous i més nombrosos palaus del poble, aquí, a casa nostra, ens entestem a recórrer el camí contrari: limitar l’accés als veïns d’altres municipis, en moltes ocasions amb nivells de renda inferiors.

Fer prevaldre el dret del local, sigui això el que sigui, no només és il·legal des de la perspectiva del dret constitucional, sinó que constitueix un precedent perillós per a futures i més radicals polítiques de segregació, posa en risc mesures i normatives democràtiques i col·lectives i allunya la possibilitat de continuar construint palaus del poble.

Jose Mansilla