Sobre la familia

 El primer amor no és el primer enamorament: el primer amor és el que rebem a casa, molt abans que siguem capaços de correspondre’l.

La manera com ens han estimat d’infants és el primer pòsit del sediment sobre el qual estimarem d’adults.

La família és el primer filtre que tenim de la vida i, lluny d’ideals propagandístics, també és el lloc on vivim els primers desenganys. Fins i tot els qui hem viscut en famílies on se’ns ha acollit, cuidat i guarit amb un amor pràcticament incondicional hem experimentat la ferida de no rebre la mena d’amor que necessitem.

Fins i tot els qui tenim pocs retrets a fer a la nostra família d'origen ens plantegem si serem capaços de criar, educar i acompanyar com nosaltres ho hauríem necessitat —si és que els nostres fills necessiten el mateix. Totes les complexitats del món poden llegir-se en una taula amb una família, la que sigui, asseguda al seu voltant. Com qualsevol institució feta d’humans, a la família —entesa com a grau màxim d’intimitat i convivència— s’hi manifesta fins a quin punt l’ésser humà és un ésser essencialment imperfecte que, ni carregant-se de les més bones intencions i dels sacrificis més alts, pot satisfer completament aquells que s’hi aixopluguen.

No hi ha cap família que encarni l’idil·li, que sigui alegre tothora i refugi perdurable en qualsevol tempesta, perquè no hi ha cap ésser humà que compleixi amb totes i cadascuna d’aquestes premisses. La família falla perquè els homes fallem, que és el mateix motiu pel qual fallen totes les coses del món.

Sovint s’esmena la família perquè s’associa a l’origen del mal, del nostre mal. En realitat, però, la família és més que l'origen del nostre mal: és l’origen de la nostra vida. Som fruit d’un —o de molts— exercicis de generositat, fins i tot quan amb l’adolescència o l’edat adulta hem revisat la naturalesa dels nostres vincles familiars i hem descobert que hi ha coses que hauríem preferit que haguessin anat d’una altra manera.

També som fruit de l’esperança, l’autoestima i el treball personal de qui, tenint una mala vivència individual de la primera família, en fa una de nova amb la convicció que, des de la seva experiència, encara pot dibuixar un horitzó familiar il·lusionant. Som el subjecte en què s’ha recreat aquell qui va pensar que les coses podien ser diferents.

A la família s’hi viuen els dolors més fondos perquè és el lloc on estem cridats a viure l’amor més gran. 

A estimar els fills quan no es porten bé, quan escullen camins que no són els que la nostra imaginació a llarg termini havia dibuixat, quan no agraeixen el do de la vida que els hem concedit tal com nosaltres hauríem esperat.

A estimar els pares quan no saben fer-ho millor, quan els humanitzem i albirem les seves flaqueses, quan entenem que ells també viuen aquesta vida per primera vegada.

A estimar els germans quan els endevinem una nafra a l’esperit que s’afigura a la nafra que també segella el nostre esperit, quan pensem que el tracte que donen als pares que ens han fet no és prou generós, ni prou atent, ni prou convenient per a liquidar un deute que, en realitat, no podrem liquidar mai del tot. I a estimar-nos a nosaltres mateixos quan aprenem a llegir-nos i a tenir-nos en compte al marge o havent superat els buits que la família, sigui quina sigui, no ha pogut omplir.

A la família s’aprèn a estimar l’altre tal com és, no tal com ens agradaria que fos. Però també s’aprèn a reclamar des de la paciència i la benignitat una millor versió d’aquest altre. I a pair que la insatisfacció que el nostre cor carrega anhela un amor pur i ideal que no és just d’exigir a la família, perquè només és de Déu.

Així, el valor de la família no rau en la seva perfecció, si no en la possibilitat de ser un lloc de perfeccionament per a nosaltres i per als qui amb nosaltres en formen part. Per fer néixer i nodrir un amor més gran, i fort, i sostingut que les esgarrapades que irremeiablement n’heretarem i que les esgarrapades que irremeiablement traspassarem.

Potser, fins i tot, per a fer les paus amb aquells qui ens han ferit i valorar els intents de reparació que s’empesquin, perquè estimar molt és perdonar molt, i és a la família com en cap altre lloc que això es fa evident. També per perdonar-nos a nosaltres mateixos i per trobar en l’amor dels altres una força per a ser més autoindulgents. “Totes les famílies felices s’assemblen; cada família dissortada ho és a la seva manera”, escrivia Lev Tolstoi a l’inici d’Anna Karènina. Enlloc escrivia, però, que les famílies felices fossin felices gràcies a ser espais lliures de conflicte, o d’amargor, o de pena.

Potser la felicitat que les feia semblants no era l’absència d’angoixes, ans la proclivitat de fer per a sobreposar-s’hi i recuperar-se’n.

Montserrat Dameson