De la por als “altres” a la por “als nostres”

 Són homes i dones amb aparença normal, que no són al Parlament ni als platós, sinó a la teva feina, a la porta de l’escola, a casa del teu pare i de la teva mare», escriu Patricia Simón sobre l’accelerada expansió de l’extrema dreta.

La fotoperiodista Lee Miller, a la pel·lícula en què li dona vida Kate Winslet, escolta en boca d’un jove la mateixa pregunta a la qual podrem enfrontar-nos en unes dècades: «Com no us vau adonar que [els nazis] estaven arribant?». La reportera, que va cobrir la II Guerra Mundial després de ser una de les fotògrafes de moda més reputades, respon el que sentim moltes de les persones que portem anys investigant i advertint sobre l’auge de l’extrema dreta: «Durant un temps, va ser molt lent. I, de sobte, ja eren aquí».

Deixem de parlar d’auge de l’extrema dreta perquè l’extrema dreta ja domina la nostra era: sembra el terror i el desassossec a tot el món des de la Casa Blanca, ocupa un de cada quatre escons al Parlament Europeu, cogoverna comunitats autònomes i poblacions espanyoles, i rebrà un de cada cinc vots en les pròximes eleccions generals, segons l’última enquesta del CIS.

Al llibre Miedo. Viaje por un mundo que se resiste a ser gobernado por el odio (Debate, 2022) vaig analitzar les causes d’aquest gir històric i com els poders polítics, econòmics i mediàtics havien atiat les pors –als «altres», a la pobresa, a la solitud i a la mort– aplanant el camí als nacionalpopulistes xenòfobs i als antidemòcrates.

Però l’ascens ha estat tan meteòric que mentre investigàvem la trajectòria dels seus líders, les seves vies de finançament, la seva estratègia de cooperació internacional, mentre ens debatíem entre destinar el nostre temps a desmentir els seus rumors o a contrarestar els seus discursos d’odi, vam deixar de banda el més obvi i, també, el més aterridor: que acaparen tant poder perquè una bona part de la població els l’ha donat a través de les urnes. I que, per tant, en tots els àmbits de la vida convivim amb persones les idees polítiques de les quals no només no són respectables, sinó que són criminals: amenacen els drets i la vida mateixa de qui consideren inferiors i enemics: les persones racialitzades, migrants, feministes, del col·lectiu LGBTIQ+, i totes aquelles que defensem activament la democràcia, la igualtat, la llibertat i els drets humans.

Persones amb les quals ens relacionem diàriament: la nostra botiguera del comerç de proximitat del barri, el nostre metge de la sanitat pública, la professora de les nostres filles a l’escola pública, el nostre monitor del gimnàs, el policia que ens prendrà declaració després d’una agressió masclista, la jutgessa que l’haurà de jutjar, el periodista que la contarà en una tertúlia, el nostre cosí, la nostra germana, el nostre pare, la nostra mare.

Les esquerres europees i nord-americanes només van parlar de creixement de l’extrema dreta quan ens va incloure les persones blanques entre els seus enemics. Des dels anys 80 fins avui, les polítiques dels partits de dretes i els socialdemòcrates han desenvolupat polítiques molt semblants contra les persones migrants, a les quals s’interpretava com una amenaça en tots els sentits: per al mercat de treball, per a la seguretat així com per a la convivència.

Per això, el corpus legislatiu migratori té un enfocament militarista i defensiu contra unes persones que exerceixen el seu dret a la mobilitat per buscar oportunitats i seguretat. És a dir, les seves polítiques migratòries sempre han estat d’extrema dreta perquè consideraven les vides de les persones migrants de menor valor.

Per això, ningú ha estat jutjat ni condemnat per les polítiques que han provocat la mort d’almenys 30.000 persones al Mediterrani. Per això, aquesta mateixa política mortífera és la que es permet continuar practicant avui el Govern espanyol, un dels pocs progressistes que queden al món.

El discurs hegemònic contra les persones migrants, mentre la seva explotació feia possible el tan pregonat creixement econòmic europeu i nord-americà, ha estat el cavall de Troia que ha alumbrat aquesta era de la crueltat. Per això, les persones migrants no han de preguntar-se avui com es relacionaran amb tota aquesta gent que les menysprea quan es deixen el sou fent la compra als seus comerços, quan cuiden els seus pares i mares ancians, quan van a la consulta de l’ambulatori públic –que també paguen amb els seus impostos–, o quan deixen els seus nens i nenes a la porta del col·legi.

Com no s’ho preguntaran aquelles persones que van deixar d’anar a les celebracions familiars o laborals per no continuar escoltant comentaris homòfobs i sexistes que atemptaven contra la seva pròpia existència. Totes aquestes persones sempre van haver de protegir-se del feixisme perquè ja hi era. Mentrestant, la resta, la majoria de les persones blanques cisheterosexuals, no ho volien veure perquè les seves vides cotitzaven a l’alça en aquest ecosistema feixista.

Però ja no hi ha lloc a l’engany. El mirall nord-americà ens està mostrant com fins i tot la burgesia blanca demòcrata està en perill: activistes, feministes, intel·lectuals, periodistes, acadèmiques, juristes, científics i científiques no se’n lliuren de la diana quan s’interposen en el camí dels paramilitars de l’ICE, quan publiquen informació crítica amb Trump, quan defensen que s’apliqui la legalitat internacional contra els responsables del genocidi de Gaza o quan denuncien l’impacte de les polítiques de la Casa Blanca en la crisi climàtica.

Avui, alhora que la major part de les nostres societats es veuen perjudicades per les polítiques de l’extrema dreta, estem cada vegada més a prop que també la majoria social defensi els seus postulats. És una guerra global contra la humanitat mateixa, esperonada per l’autoodi que ha insuflat dècades d’un estil de vida neoliberal basat en l’individualisme i l’egoisme. No és només que cada vegada més obrers autòctons odiïn els obrers estrangers, sinó que odien amb més afany encara els sindicats que defensen els seus drets, les polítiques que pugen els seus salaris i els periodistes que defensen el benefici comú de la redistribució de la riquesa.

Cada vegada més dones no només odien les feministes, sinó que voten polítiques que neguen la nostra discriminació i la violència de gènere. I cada vegada més persones passen els seus dies macerant-se i enverinant-se amb nous odis difosos per canals de televisió, de YouTube, de Telegram, de WhatsApp.

Gent que es desperta desitjant la mort al president Pedro Sánchez per les noves balises de la DGT, a les feministes per denunciar els abusos sexuals presumptament comesos per Julio Iglesias, als ecologistes per acabar amb la vida rural, als antiracistes per omplir el país de lladres i violadors, als catalans per voler acabar amb Espanya… Homes i dones amb aparença normal, que no estan al Parlament ni als platós, sinó a la teva feina, a la porta del col·legi dels teus fills i filles, fins i tot a la casa del teu pare i de la teva mare.

Gent que, fins i tot, diu que t’estima. I que, probablement, ho faci. Però que odia el que ets, el que penses i que adora aquells que volen prendre el poder per censurar-te, perseguir-te, empresonar-te, castigar-te, violar-te, matar-te.

Diuen que t’estimen. I probablement ho facin.

Però representes els seus enemics. No ho ets. Mai els privaries de drets ni llibertats. Tu mai permetries que els fessin mal.

Però ells sí estan fent tot el possible –de pensament, paraula, obra i omissió– perquè altres ho facin.

Patricia Simón