La Catalunya de Turchin i Pol Pot

 Peter Valentinovich Turchin és un científic russo-americà especialitzat en una àrea d'estudi anomenada cliodinàmica, i que consisteix en la modelització matemàtica i anàlisi estadística de la dinàmica de les societats històriques. Igual que en el cas d’Alexandre Deulofeu, les seves teories naveguen entre la ciència i l’esoterisme i per això tenen tant d’èxit en moments de desorientació, ja ens ajuden a tenir la percepció d’un cert control sobre el nostre present.

Una de les seves conceptualitzacions més exitoses i que sembla encaixar com un guant al moment català, és l'’Elite overproduction’, la teoria de què la sobreproducció d’elits és un factor clau de desestabilització sistèmica.

Simplificant-ho molt, quan una societat fabrica més aspirants a l’estatus, al poder i al reconeixement de la qual pot absorbir, el resultat no és només la frustració individual de l’excedent de capital humà; sinó una espiral de tensió que afecta a tota l’estructura de la societat. Les elits excloses o no integrades —o, més ben dit, els aspirants a elit que el sistema no pot incorporar— acaben qüestionant fortament les regles del joc i revoltant-se contra un sistema que entenen com a trampós i advers als seus interessos i necessitats.

Catalunya podria ser un cas de manual. Els darrers quaranta anys, gràcies a la integració europea, la fi de la dictadura, el desplegament de l’autonomia i l’accés massiu a la universitat, hem produït uns contingents amplíssims de titulats superiors que fins ara han pogut integrar-se al mercat.

Aquestes fornades de catalans amb títol han ocupat la direcció política, administrativa, acadèmica, empresarial i cultural del país. Han estat la columna vertebral d’una classe dirigent formada per funcionaris, tècnics, professionals liberals, quadres intermedis i petits i mitjans empresaris que encara avui són els que tallen el bacallà. Gent que, amb més o menys esforç, va complir la promesa fundacional del cicle de creixement i progrés posterior a la Segona Guerra Mundial, viure millor que els pares.

El problema és que el mecanisme que ho feia possible ja fa temps que grinyola i cada cop més gent té dubtes que pugui tornar a funcionar a causa dels canvis profunds que ha viscut i continua vivint la nostra societat.

La transformació demogràfica és el primer cop de realitat. Un envelliment accelerat, taxa de fecunditat baixíssima i un mercat laboral que es reequilibra mitjançant fluxos migratoris que, en gran manera, s’insereixen en els segments més precaris de l’economia empenyent a l’alça les necessitats de cobertura d’uns serveis públics esgotats i alimentant un model econòmic que ens empobreix i ens fa perdre posicions respecte als nostres competidors.

El resultat és un país dual generacionalment parlant. D’una banda, els 'boomers' que consolida patrimoni i posicions tot esperant que el sistema de pensions resisteixi els canvis socioeconòmics que s’estan produint; de l’altra, els fills i nets de la menestralia catalana —i de la immigració— que descobreixen que l’ascensor social ja no camina com abans. L’accés a l’habitatge n’és el símbol més obscè, el punt de desacoblament més gran entre expectatives vitals i recompensa material.

A aquesta tensió s’hi suma la disrupció tecnològica de la IA de la qual ningú no se’n vol fer càrrec perquè implica endinsar-se en terreny desconegut. La intel·ligència artificial no és un ‘gadget’ més; suposa una reconfiguració del valor de les capacitats cognitives.

Allò que durant dècades justificava la jerarquia social —expedients brillants, màsters, doctorats, domini de llengües, capacitat retòrica— es veu erosionat per sistemes que automatitzen tasques qualificades a una velocitat vertiginosa.

Si el coneixement codificable esdevé cada cop més barat i accessible, què passa amb els qui havien invertit tota la seva estratègia vital en acumular-lo per poder vendre el seu capital cultural a un bon preu?.

La precarització dels treballadors amb estudis superiors és una anomalia històrica que trenca amb tots els cicles anteriors, i està generant conseqüències polítiques profundes que no sabem massa ben fins on arribaran.

No parlem, de moment, d’atur massiu com el de la crisi financera del 2008 —quan l’atur juvenil superava el 40%— sinó d’una ocupació que no compleix la promesa implícita fins ara associada al fet laboral. Treballar, sí; prosperar, no. Compartir pis amb trenta anys després d’un doctorat i una feina qualificada no sembla el millor dels llegats generacionals.

La caiguda de prestigi en les humanitats i les ciències socials és enorme, però ara ja sembla que ni enginyers ni programadors tenen garantida l’estabilitat i el pànic s’instal·la a les llars de la classe mitjana. “Què fem amb els nanos?” Més màsters? Més credencials? Fins quan podem allargar la cursa inflacionària de títols sense llocs on exercir-los amb dignitat?

Catalunya ha estat presentada —i s’ha volgut veure a si mateixa— com una societat del coneixement, sostinguda per classes mitjanes formades, cosmopolites i europeistes. Però potser hem confós l’acumulació mecànica de coneixements estandarditzats amb el combustible d’un model productiu que ja comença a mostrar símptomes d’obsolescència. Si el país no genera sectors d’alt valor afegit capaços d’absorbir aquest capital humà, el que tindrem no és una societat del coneixement, sinó una societat del ressentiment.

En mig del desori tornen els oficis. Electricistes, instal·ladors, tècnics industrials, professionals de l’FP amb capacitats concretes i demanda real encara no automatitzable. Els més totxos de l’institut sembla que ara tindran més bones cartes a la mà mentre els estudiants de notables i excel·lents no entenen què ha passat amb la promesa meritocràtica.

Durant el darrer segle, les elits catalanes han estat formades per llicenciats en dret, medecina i altres branques de les ciències socials com economia, periodisme o ciències polítiques.

Potser no és cap sacrilegi plantejar que el futur requereix una revalorització social del treball tècnic i manual que durant tantes dècades havia perdut prestigi i reconeixement. No fruit d’un romanticisme obrerista, sinó per pura racionalitat econòmica. Si són els professionals amb més èxit i, per tant, els més ben remunerats perquè haurien d’assumir un paper subaltern en l’esfera pública?

Però caldria saber si aquestes capes estan preparades o tenen la voluntat de poder necessària per liderar el país cap a alguna banda.

De fet, ja tenim experiències històriques, en algun cas funestes, on les estructures de poder més formades són desplaçades per una nova classe dirigent sorgida dels marges del sistema.

El règim dels Khmers Rojos (1975–1979) va convertir l’antiintel·lectualisme en eix central del seu projecte polític. En nom d’una autarquia agrària, va identificar les elits educades —mestres, metges, funcionaris, estudiants i professionals urbans— com a enemics de classe vinculats a una modernitat decadent i al capitalisme colonial. Això va comportar la clausura d’universitats, l’evacuació forçosa de les ciutats i la persecució sistemàtica del capital humà qualificat.

L’impacte social fou devastador, es van desmantellar les classes mitjanes urbanes i es va substituir l’antiga elit per una nova jerarquia basada en la lleialtat ideològica i l’origen rural. El país va quedar sense estructura administrativa ni professional sòlida, generant un buit que va condicionar durant dècades la composició de les classes dirigents i la capacitat institucional de Cambodja.

Però el cas de Pol Pot no és el resultat d’un procés d’acumulació històrica sinó més aviat el fruit d’una lectura fanàtica i esbiaixada del maoisme més tronat i una lògica de la il·luminació divina que no casa gaire bé amb les ideologies de masses.

Però Catalunya no és Cambodja. El fatalisme no és cap destí inevitable. No es tracta de substituir una elit esgotada per una altra com qui canvia cromos. Però potser serà inevitable redefinir què entenem per mèrit, prestigi i lideratge. Si hem fracassat —o ens hem encallat— donant les regnes als titulats en ciències socials, potser cal obrir el focus cap a perfils més tècnics, productius i arrelats al teixit real o als sectors econòmics emergents.

El risc, si no fem res, sembla clar, una generació sobreformada, infraremunerada i ressentida. I la història ens ensenya que les generacions ressentides no són especialment productives en termes de desenvolupament col·lectiu.

Catalunya no hauria de limitar-se a veure-les venir. Els eixos d’amenaça es multipliquen al nostre país a causa de la seva precària condició nacional que suma complexitat a uns reptes que són comuns a la resta d’occident. O redefinim el contracte social i el fem operatiu per les noves cohorts de catalans que s’han d’incorporar al món dels adults o l’onada de generacions altament formades i desclassades ens devorarà i ens portarà a nivells de tensió socials qui sap si ingovernables.

El món canvia.

La pregunta és si nosaltres volem continuar administrant l’herència dels 80 o si ens atrevim, d’una vegada, a construir una via pròpia que ens acosti al món del demà.

Bernat Tresserras