L’esperança de Berlinguer

 L’estiu de 2024 vaig escriure a La Vanguardia un article on mostrava la meva preocupació perquè a Itàlia, la meva segona pàtria, començava a notar el naixement de la desmemoria pel passat recent doncs durant aquells mesos no s’havia commemorat prou el centenari de l’assassinat del socialista Giacomo Matteotti i els quaranta anys de la sobtada mort d’Enrico Berlinguer.

Per sort, en relació a aquest darrer, els meus temors no es confirmaren, tan sols calia esperar, doncs les coses ben fetes requereixen temps. Primer arribà la pel·lícula Berlinguer: la grande ambizione, on es repassen els anys on el secretari general del PCI lluitava per a assolir el compromesso storico amb Aldo Moro, líder de la Democràcia Cristiana, i ara he pogut veure el molt bon documental Berlinguer, a love story, dirigit per Pierpaolo Farina.

La peça comença amb el fatídic míting de Pàdua de cara a les europees de 1984, el malestar mentre parlava i la mort a l’hospital, adéu a l’home i naixement d’un mite reivindicat també pels joves.

De fet, el director del documental nasqué el 1989 i es recolza de veus encara més novelles que mostren com Berlinguer no marxà aquells dies de juny de 1984, sino que es ben viu malgrat la paràlisi d’una esquerra, de l’ara, incapaç de navegar en referents no tan llunyans perquè ha perdut la brúixola del present, on es mou segons la batuta de la revolució neoconservadora que s’encetà just quan el polític nascut a Sardenya es preparava per a prosseguir en el seu esforç per a oferir un Comunisme pel nou segle.

La inesperada mort potser fou una benedicció de cara al nostre endemà. Amb ell també marxà el PCI, més tard traït per una sèrie de successors que no entengueren el seu llegat i trairen unes sigles llegendàries, emprant-ne d’altres que eliminaren la falç i el martell, acceptant la demonització del Comunisme, ben hegemònica en un panorama on ser progressista cada cop és més complicat.

Es just per això que Berlinguer, a love story reivindica el mestratge del líder del PCI durant 12 anys, no només per fer-ne una hagiografia, ja que la intenció, una raresa a hores d’ara, és fer una anàlisi de com ens pot aportar, sobretot des de dues vessants.

La primera és la personal. A una era on la classe política sembla tenir problemes per a sortir del despatx i trepitjar el carrer, Berlinguer s’erigeix com una excepció exemplar. Donava la meitat del seu sou pel partit i, els vespres que era a Roma, s’encarregava de comprar bàsics com la llet per a la seva família.

D’aquesta manera tocava, mai més ben dit, de peus a terra, la millor forma per a entendre els problemes dels seus militants, els d’un partit que era dels treballadors, no dels dirigents, quelcom fenomenal i prova indubtable d’un altre punt mig desaparegut del mapa: fer política és pensar en els demés, ja que si es té un càrrec no és per a lucrar-se, sino més aviat per a treballar amb l’objectiu de millorar la societat.

La segona té un caire preciós. A més de la pel·lícula i la cinta que estem comentant, també han aparegut alguns llibres sobre la figura de Berlinguer. En recordo un que posava en dubte el valor de la seva acció de manera rotunda. L’autor oblidava com, molts cops, les derrotes ens brinden més lliçons que les victòries.

Les seves foren, entre d’altres, el compromís històric, la voluntat de privilegiar la Democràcia com a sistema pel Comunisme i la lluita per a integrar-lo de manera completa dins d’una òrbita europea que no depengués de cap dels blocs de la Guerra Freda. No veuen en aquesta trilogia pilars més que vàlids per a la nostra feina? De seguir-los oblidaríem l’estupidesa egoista de no mirar mai l’enemic als ulls des de la reflexió, potenciaríem les esquerres i avançaríem a una unió més reeixida al Vell Món, el nostre.

A la clínica on Berlinguer moriria hi anà Bettino Craxi, aleshores primer ministre i secretari general dels socialistes, els mateixos que xiularen al sard quan anà al seu congrés. El fill del cap del PCI ordenà que els seus no imitessin les burdes maniobres des del silenci, com si recordés el funeral de les víctimes d’Atocha, però sobretot des de no ser com aquells que arruïnaren amb corrupció la possibilitat d’un govern de suposada esquerra i propiciaren el berlusconisme.

El documental de Pierpaolo Farina ens obre una porta per a modificar el rumb d’un desastre. Berlinguer és una bona recepta. Potser no té totes les cures, però mirant-nos al seu mirall podem aturar una orfandat crítica, la nostra, la de tot el progressisme europeu en aquest món de tenebres.

Jordi Corominas