A l’esquerra de l’esquerra

 “És veritat que com més d’esquerres ets millor et va i millor ens va a tots?”. 

La pregunta retòrica és de Marc Giró, en una conversa telefònica sorpresa amb Pedro Sánchez al programa Lo de Évole. I no és una boutade. O no només. És una d’aquelles frases que, dites amb un somriure, contenen més substància del que sembla. I hi estic d’acord al cent per cent.

Giró —amb qui vaig tenir el gust de treballar quan encara no era tan omnipresent com ara, però ja apuntava maneres…— té aquesta capacitat poc habitual de dir coses serioses sense posar cara de funeral. I en aquest cas encerta de ple: quan la política s’acosta a l’esquerra, quan posa l’accent en la redistribució, en els drets i en una certa idea de justícia social, acostuma a funcionar millor. No sempre, no de manera automàtica, però sovint sí.

Sánchez sembla haver-ho entès. O haver-ho recuperat. O haver-s’hi deixat portar, que en política tampoc no és menor. En qualsevol cas, aquesta esquerranització li escau. Li dona coherència en un moment internacional convuls i el situa en una posició que, més enllà del càlcul, connecta amb una part de l’opinió pública que demana alguna cosa més que gestió tècnica.

Hi ha gestos que ho expliquen bé. El retorn al “no a la guerra”, desempolsat d’un bagul que semblava tancat des de fa anys, no és només un eslògan; és una presa de posició en un context en què la temptació de normalitzar la guerra torna a guanyar terreny. I també li queda bé —i no és menor— haver-se convertit en un dels pocs líders que planta cara a Donald Trump en aquesta escalada de decisions unilaterals que s’assemblen massa a una fugida endavant. Trump governa a cop de múscul. Sánchez, en canvi, ha optat —almenys de moment— per reivindicar la política com a espai de límits, de dret internacional i de contenció. No és poca cosa, en el món actual.

Això no vol dir que tot sigui virtut ni que la coherència sigui absoluta. La política és sempre una barreja de convicció i oportunitat. Però hi ha moments en què aquesta barreja dona resultats políticament intel·ligents i moralment defensables. I aquest n’és un.

Després hi ha el Sánchez més mediàtic. El dels cameos —el de les aparicions estel·lars. Un dia al Polònia de TV3, ara al programa de Jordi Évole. Un president que entén el valor de la televisió i de la proximitat, que juga amb el format i que, evidentment, agrada als seus seguidors.

Caure bé ajuda. I molt. Però no és el mateix caure bé que guanyar eleccions. Woody Allen deia que “el 80% de l’èxit consisteix simplement a aparèixer”. Sánchez hi apareix. I molt.

Ara falta veure si, a més d’aparèixer, convenç.

Xavier Ribera