Compte, que venen

 Ens espanten de petits, ens expliquen contes horribles, utilitzant la por com a escut protector perquè creuen que no estem preparats per a la prudència i la consciència. I així ens eduquen, i després mai no s’és prou gran per superar la por. Ens intimiden, i ens diuen que vindrà el coco i et menjarà, si no t’adorms, si no fas cas. No tindràs regals, perquè els Reis t’estan mirant. No et portis malament, perquè Déu sap el que fas. I així, les normes s’inculquen a foc, no per convenciment sinó per venciment.

Vull negar-me, en la mesura del possible, a utilitzar la por per explicar l’horror absolut en tots els sentits que ens assetja com a humanitat amb l’avenç imparable de les dretes i les extremes dretes. Vull que el món es mogui per l’amor i no pel pànic. I que sigui l’orgull de viure en llibertat, i no l’amenaça de perdre-la, el que ens faci obrir els ulls i la boca per veure què ens assetja i cridar que no ho volem.

M’agradaria molt no haver de recordar que Hitler va arribar al poder guanyant unes eleccions, a través de l’odi profund als jueus i l’ús de la demagògia i el màrqueting per convèncer o deixar fer amb el dogma que tot aquell poble mereixia ser exterminat.

Seria fantàstic que tothom qui està comprant i assumint el discurs de l’extrema dreta sobre la immigració pogués valorar amb criteri i en base a dades si la percepció és real o imposada. Parlar de separar delinqüència d’immigració sense que imperin la generalització o l’estigma.

Però no sol funcionar. En lloc d’això, les mentides amb nom —ens prenen la feina, ens roben, no paguen igual que nosaltres, els ajuden més que a mi i viuen en guetos— substitueixen el mirall on no veiem la nostra pròpia intolerància. Aquella de la qual acusen el proïsme només per ser diferent. Els seus costums són els estranys, no els nostres. Les seves formes, les desordenades, no les nostres. La seva integració, la insuficient, i no… mai la nostra.

M’encantaria no haver d’utilitzar el “vindran”. Aprofitaran aquesta era de desinformació provocada per l’excés d’informació per reduir els teus drets, per eliminar la igualtat, per reinstaurar privilegis, per tornar a premiar qui més té perquè pugui continuar sent més i més i més per sobre de qui menys. Tornaran a dir-nos què podem llegir i què no, i si els apretes, tornaran a discutir què podem dir i què no.

I no, no vull haver d’espantar-vos ni utilitzar aquesta por que tinc que, un altre cop, les dones haguem de parlar de violència domèstica, com si pegar-nos, ultratjar-nos, matar-nos fos una cosa que passa de portes endins i no de manera estructural. I no com un problema social.

No voldria haver de dir-vos que si diuen que el feminisme ha anat massa lluny és només perquè el masclisme no vol perdre posicions i apreta fort. I que, si el deixem, ens podem veure com a El conte de la criada. I no tan fictici. Com una dona, qualsevol, no podent obrir un compte en un banc, no podent estudiar, no podent triar. I no és que pugui arribar a passar, és que ja ha passat i és que en alguns llocs del món encara passa.

I sí, ho confesso, no vull utilitzar la por, però en tinc. El progrés, que a totes llums és un terme positiu, es dona de cap quan molts el tenyeixen de massa llibertí, d’excessiu. Excessiu per a qui? De què teniu por?.

Tant de bo pogués apel·lar a la responsabilitat de cadascú, al bé comú, a la coherència, el respecte i l’empatia, i des d’aquesta torre des d’on ho pots albirar tot (com deien a la fantàstica “La torre de Suso”, veure-ho tot des de dalt…), des d’allà dir-nos que no podem permetre que la dreta faci ni un sol pas més cap a un lloc on no tots valem igual, no tots tenim les mateixes oportunitats i, per tant, no tots podrem gaudir dels mateixos drets.

Perquè avui pots ser tu el privilegiat, però demà poden venir a buscar-te. Ho veus? Torno a utilitzar la por.

Però és que vés amb compte, perquè estan venint…

Irene Jezabel Sánchez