El cadafal ja està construït. I té vistes.

 Les societats no cauen per accident, sinó per combinació de por, crisi i descrèdit – ho va advertir Hobsbawm, un dels historiadors marxistes més influents del Segle XX-, i la història ho confirma.

Les societats no cauen per cops d’estat espectaculars, sinó per un esgotament lent: primer la gent deixa de creure en les institucions, després apareix algú que promet ordre, i finalment el buit s’omple. La història no es repeteix, però sovint té eco. Als anys trenta, trinxeres, inflació i milions d’aturats van erosionar i van trencar la fe en el progrés.

La democràcia parlamentària va semblar impotent, i el buit el van omplir ideologies d’ordre i grandesa. Avui, les condicions no són idèntiques, però l’eco és inquietant.

Si Hobsbawm observés el nostre temps, potser no equipararia directament els líders actuals amb els dels anys trenta, però sí analitzaria les estructures que els fan possibles. Veuria com figures com Trump, Milei, Meloni, Abascal o Orriols han capitalitzat un malestar profund amb els seus populismes i nacionalismes excloents.

No són totalitaris en el sentit clàssic —no cal tancar el Parlament si ja l’has convertit en un circ on tots ballen al so de la mateixa sardana—, però sí representen una onada que erosiona consensos socials consolidats, qüestiona la separació de poders, desacredita institucions i converteix l’adversari en enemic. Aquesta dinàmica no és nova, però els seus instruments han mutat radicalment.

Com diria algú: abans els parlaments feien lleis; ara fan teatre.

Hobsbawm trobaria un paral·lelisme entre les dues èpoques pel que fa a la propagació de la informació: als anys trenta, la propaganda massiva, els mítings multitudinaris i la premsa partidista amplificaven missatges simplificadors i emocionalment carregats; avui, les xarxes socials i els algoritmes permeten que fake news i desinformació es difonguin a velocitats inimaginables, mobilitzant pors i ressentiments amb una eficàcia semblant i potenciada, però més difusa i global.

El mecanisme és comparable: transformar la indignació i la por en identitat política i acció col·lectiva. La novetat és que ara l’angoixa es mesura en likes.

Però més enllà dels mitjans, el que persisteix és el missatge: la política de la por.

Por a la pèrdua de feina, a la immigració percebuda com una amenaça cultural, a la inseguretat, a la “decadència” nacional o a un futur menys pròsper.

Als anys trenta, la por era al comunisme, al col·lapse social. Avui adopta formes diferents, però el mecanisme és similar: canalitzar l’angoixa de les masses en un discurs polític simple que divideix i mobilitza emocionalment… i mentre nosaltres badem, ells actuen.

Les ideologies extremes (com el feixisme, el comunisme radical o altres populismes autoritaris) no aconsegueixen el poder ni s’imposen només gràcies al carisma, la determinació o la força dels seus líders.

El seu veritable èxit depèn principalment de la feblesa i de la desconnexió amb la realitat dels sistemes polítics, econòmics o socials existents que ells volen enderrocar o substituir. Quan una part significativa de la població deixa de sentir-se representada o protegida, el terreny esdevé fèrtil per a projectes que prometen solucions contundents i identitats excloents.

La defensa de la democràcia, doncs, no pot quedar-se en retòrica: requereix mobilització ciutadana, renovació institucional i, sobretot, respostes tangibles a les pors reals que l’extrema dreta sap explotar. La por no paga, però ven.

L’autoritarisme no sempre arriba amb cops d’estat o de decret explícits; sovint avança pas a pas, normalitzant l’excepció, fins que la democràcia queda buida de contingut. El cadafal ja està construït; només falta que hi pugem nosaltres sols. I el més insidiós és que, mentre hi pugem, continuem creient que encara som lliures de baixar.

Però la història també ens ha ensenyat que les societats poden reaccionar quan desperten a temps. La por no paga, però ven. La indiferència no mata, però permet que matin.

La història ens demostra que la resistència col·lectiva, la vigilància ciutadana i la defensa ferma dels drets han tombat molts cadafals abans que fossin irreversibles —com al Xile del 1988 amb el “No” que va derrotar Pinochet, o al Brasil del 2022-2023, on una coalició àmplia va frenar l’intent de cop post-electoral de Bolsonaro. Per això, avui encara tenim l’oportunitat de baixar-ne i desmuntar-los junts.

La democràcia no està morta: és una geganta adormida. No la despertaran els crits dels pessimistes, sinó el coratge dels que encara hi creuen.

Enric Llorens