50 anys de l’inici ecologista

 El 1976 va ser l’any de les marxes convocades per l’Assemblea de Catalunya per exigir l’amnistia per als presos polítics; del retorn de Lluís Llach al Palau d’Esports; del recital de Raimon a Madrid; de la primera manifestació de periodistes en defensa de la llibertat d’expressió i el secret professional; de les Jornades Catalanes de la Dona al Paranimf de la Universitat; de l’aparició del primer número del diari Avui i del restabliment del nom de Palau de la Generalitat, entre d’altres fets històrics destacats.

Però també va ser l’any de l’inici del moviment ecologista; un moviment social, independent i combatiu, que no s’havia previst i que va començar a incomodar als partits polítics i empreses contaminants.

En els darrers anys del franquisme es van produir les primeres accions reivindicatives a càrrec d’entitats locals que es consideraven afectades ja sigui per la contaminació de la tèrmica de Cercs, l’impacte ecològic de l’abocador del Garraf, la pol·lució de la tèrmica de Cubelles o la construcció dels reactors d’Ascó.

La publicació l’abril del 1976 del “Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans (Natura, ús o abús?)” i al juny la fundació de la Lliga per a Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA) ajudarien a fomentar una consciència col·lectiva sobre la degradació que patia el territori.

El 7 d´agost de 1976 es va celebrar la primera manifestació ecologista a Torroella de Montgrí en defensa del Ter i contra la contaminació que provocava la paperera Torras Hostench.

Aquella mobilització, a la qual assistiren 3.000 persones, va ser l’inici d’un procés cap a la constitució del Moviment Ecologista Català (que no seria legalitzat fins l’octubre de 1982) i d’Alternativa Verda, la seva branca política acordada el novembre de 1983 en una assemblea celebrada a La Bisbal d’Empordà, inspirada en el pensament econacionalista, amb forta component llibertària, i que va rebre el suport de Joan Oliver (Pere Quart), Maria Àngels Anglada, Carles Fontserè i Isabel-Clara Simó, entre d´altres personalitats.

Aquell any es va iniciar la Campanya de Salvaguarda del Patrimoni Natural en el marc del Congrés de Cultura Catalana que va organitzar més de 300 actes en uns 150 municipis.

En els debats va sorgir la defensa dels aiguamolls de l’Empordà, la preocupació per les plantacions d’eucaliptus a les Gavarres, les explotacions de greda a la Zona Volcànica de la Garrotxa i la contaminació del Ter, del Segre i del Llobregat que van motivar l’aparició dels primers grups ecologistes. 

També vam crear amb Xavier Garcia, Jaume Reixach, Alfons Ribera, Jordi Cortadellas, entre d´altres companys, el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes que teníem representació a la majoria de redaccions, i vam editar la revista “Userda” per donar suport al moviment.

Ho hem volgut recordar no sigui que els monogràfics, articles i exposicions que es dedicaran al 1976 oblidin aquells primers crits d’alerta ecològica. En la manifestació de Torroella de Montgrí (enguany el municipi prepara actes commemoratius) si van veure moltes pancartes que indicaven el caràcter del moviment: “Volem tornar a banyar-nos al Ter”; “El Ter del poble no dels capitalistes”; “No a les empreses contaminants!”.

Catalunya acabaria tenint 500 plantes depuradores d’aigües residuals i pretractament als municipis de més de 2.000 habitants; es crearia el Departament de Medi Ambient i es declararien els parcs naturals dels Aiguamolls de l’Alt Empordà i de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

És de justícia reconèixer la tasca i la influència sobre les institucions d’aquells grups i dels seus impulsors.

L’activisme del moviment ecologista i el compromís d’alguns sectors científics ambientalistes formen part de la transició democràtica (com ho va ser la mobilització obrera i veïnal). No ha estat possible consolidar un partit verd amb representació parlamentària però resten entitats ecologistes vigilants i arrelades al territori com ara la federació Ecologistes de Catalunya fundada el 2003.

Amb criteri, bona documentació i constància s’ha aconseguit motivar als partits politics amb capacitat de formar govern. Són ells que tenen ara  el repte colossal de treballar pels grans objectius transversals de país: l’economia circular, l’adaptació al canvi climàtic, la transició energètica (que volem desnuclearitzada) i la justícia social.

El temps que tenen per fer-los efectius, però,  s’està exhaurint.

Santi Vilanova