No volem cap religió

Comptat i debatut, sumat i restat, he arribat a la conclusió que la religió, les religions fan més mal que bé.

Vaig ser cristià una bona temporada. Em va venir per part de pares. Anàvem els diumenges a missa, em van batejar i vaig fer la confirmació i la comunió. Hi ha testimonis gràfics d’algun d’aquests esdeveniments d’allò més divertits.

Durant una temporada vaig moure’m per l’associacionisme cristià ‘progre’. Suposo que això també deuria ser culpa dels meus pares perquè a les esglésies on em portaven a escoltar missa els sacerdots solien fer homilies que sonaven a defensa dels més pobres i de la justícia social.

Em vaig apuntar al Moviment Universitari d’Estudiants Cristians (MUEC), que m’imagino que a hores d’ara no deu existir. Hi vaig anar a petar perquè m’hi van convidar companys d’estudis de l’òrbita dels jesuïtes. Era un cristianisme ben intencionat i happy flower que em va retenir uns quants anys en l’òrbita del catolicisme.

Va arribar un moment, però, que el progressiu distanciament envers la religió i els seus ritus va desembocar en l’ateisme. Deu no existeix. Ni ell ni els molts deus que pul·lulen per la història i encara s’arrosseguen entre nosaltres en ple segle XXI.

He tingut grans i bons amics cristians, fins i tot capellans. Els capellans ‘progres’ que he conegut han anat morint. Algun deu quedar encara. De tant en quan em permetia la insolència de demanar-los com era possible que sent persones tant crítiques amb les arbitrarietats i injustícies amb què actua la dreta fossin receptius a una idea tan estrambòtica com que quan ens morim anem al cel i que allà tot seran flors i violes. L’Arcadi Oliveres va ser una de les víctimes d’aquest comportament meu potser lamentable.

Hi ha elements de moltes religions que subscric absolutament.

Admirava els cristians que es jugaven la vida -molts la va perdre- escampant la Teologia de l’Alliberament per diversos països llatinoamericans. Quan parlen d’estimar els altres i de no fer-los allò que no voldríem que ens facin a nosaltres, aplaudeixo. Quan diuen que cal donar almoina o ajut a qui el necessita, també.

Però després hi ha l’altra aspecte de la religió: la que justifica guerres i empara la violència i el combat contra els que en practiquen una diferent de la pròpia.

El 1956 van passar moltes coses. Una, que vaig néixer jo. Una altra, que el Congrés dels Estats Units va aprovar l’expressió “In God We trust” (“Confiem en Déu”) com a lema oficial del país. Malament! Al llarg de la història dels Estats Units hi ha hagut diverses temptatives per eliminar aquest lema. Fins ara han fracassat totes. El Tribunal Suprem va resoldre que quedava la mar de bonic.

Algun dia els ciutadans que no creuen en Déu o no creuen que aquesta creença hagi de ser el lema del país on viuen se’n sortiran. Mentre, hem d’aguantar l’oració esperpèntica que un grup de pastors evangèlics van resar a la Casa Blanca ungint amb els seves mans Donald Trump perquè Déu el guiés bé a la guerra de l’Iran.

Feia uns dies que Trump havia explicat amb satisfacció que els seus míssils i els del seu soci i amic genocida Benjamín Netanyahu havien matat el líder religiós de l’Iran, Alí Jamenei, uns quants familiars seus i un grapat de dirigents d’aquest país. De passada, el Déu que va emparar Trump i les seves bombes va ser coresponsable de la mort de més de 150 nenes en una escola afectada pel bombardeig.

El lema de l’Iran és “Déu és el més gran”. També ho criden molts dels terroristes islamistes després de cometre algun atemptat. Vindria a ser com una justificació de la seva animalada: “He fet una massacre però ho heu d’entendre perquè m’ho ha encarregat Déu”.

Hi ha conflictes internacionals que fins i tot han passat a la història com a “guerres de religions”.

A Espanya vam patir una guerra civil i quasi quaranta anys de dictadura on els que es van carregar la democràcia adduïen que la defensa del catolicisme era un dels motius que els van impulsar a matar centenars de milers de persones.

Hi ha partits polítics a Espanya i a molts països que han entrat en una “guerra santa” perquè diuen que el cristianisme tradicional a què estaven acostumats està en perill per la invasió de migrants que creuen en altres déus.

El món anirà millor quan no funcioni amb diners i quan no hi hagi Déus de cap color.

John Lennon començava el seu mític Imagine dient que “imagineu que no hi ha paradís, es fàcil de fer, cap infern sota nostre, per sobre nostre només el cel”.

Continuava demanant que imaginem que “no hi ha motius  res per la qual cosa cal matar o morir”.

I afegia: “I tampoc cap religió”.

Doncs, això. Cap religió. Imaginem-ho i fem-ho possible.

Siscu Baiges