carrostia

  L’allau d’informacions adreçades a desprestigiar el PSOE i el govern progressista de Pedro Sánchez provoca el desànim entre els simpatitzants i votants d’esquerres. Han de pair un munt de notícies i actuacions judicials que afecten la confiança en els seus dirigents. Es barregen la sensació de pessimisme i impotència. Pessimisme perquè són conscients que aquestes notícies -siguin certes o no- perjudiquen els partits i opcions polítiques en les que confien per construir un país, una societat millors. Vivim en un món on els mitjans de comunicació han anat a parar a mans de la dreta i la ultradreta. A Catalunya, a Espanya i el món. Queden equips humans i professionals que resisteixen l’embat dels poderosos al servei de les idees més insolidàries i més negatives pels interessos dels col·lectius més febles. Es tracta d’un combat molt desequilibrat. És una agressió mundial que es constata amb l’evolució de The Washington Post des de que Jeff Bezzos n’és l’amo fins la verg...

El verano es quizá la época del año más esperada para los españoles. Los días más largos, el calor y las vacaciones invitan a desconectar más tiempo de la rutina diaria. Pero el hecho de pasar más tiempo fuera de casa también implica de forma inevitable aumentar nuestros gastos personales. Los viajes, las comidas fuera de casa y los pequeños caprichos diarios pueden suponer un desequilibrio en nuestras finanzas si no se gestionan de la forma adecuada. En este escenario, hay una serie de gastos que aunque de forma individual parecen insignificantes, su acumulación recurrente puede desestabilizar gravemente tus finanzas personales: los gastos hormiga. Acciones tan cotidianas como tomar un café en un bar, comprar una bolsa de patatas fritas o una botella de agua puede parecer que no suponen un esfuerzo económico. Sin embargo, perseverar en ellas puede ser muy perjudicial para nuestra economía familiar. Según explica el Banco de España se trata de esos " pagos pequeños en los ...

El problema no és que els polítics facin moviments tàctics —això és inherent a qualsevol sistema democràtic— sinó que la tàctica esdevingui l’únic criteri. Quan la comunicació substitueix la deliberació i la narrativa substitueix la institució, les conseqüències són conegudes i estan àmpliament documentades. En els darrers anys s’ha fet evident una percepció creixent entre la ciutadania i entre molts analistes: una part de la política institucional ha anat derivant cap a formes de governança basades en la tàctica immediata, la gestió del relat, la possessió de la raó i la supervivència electoral. Aquesta percepció s’ha accentuat en determinades decisions de dirigents polítics —entre ells Pedro Sánchez i molts altres líders europeus i internacionals— que han estat interpretades com a moviments calculats, flexibles fins a la contradicció i orientats a mantenir el control del relat més que no pas a sostenir un projecte coherent. Davant d’aquest escenari, la pregunta que emergeix és incòmo...

El pasado 11 de junio, el silbato inicial en el Estadio Azteca de Ciudad de México inauguró el mayor torneo de la historia. La competición albergará a 48 selecciones nacionales de fútbol. Sin embargo, el evento también arranca como un complejo laboratorio social. Bajo la promesa de una “ fiesta continental ” de unidad, la coorganización entre México, Estados Unidos y Canadá prometía diluir fronteras mediante el fútbol. Pero los hechos recientes muestran una realidad muy diferente. El torneo exhibe profundas asimetrías y políticas de exclusión hacia las masas populares. Un arranque sin presidentes ni pueblo El inicio del torneo pasó a la historia por sus grandes ausencias políticas. Las máximas autoridades de los tres países evitaron la fotografía oficial de inauguración. Este vacío gubernamental delataba la incomodidad ante las tensiones migratorias bilaterales. La Copa Mundial de la FIFA 2026 introdujo un formato de tres ceremonias de apertura distintas en lugar de una sola, lo que ge...

  Catalunya va assolir l’any 2025 un PIB de 334.765 milions d’euros i la població ja supera els 8 milions d’habitants. El nostre PIB per càpita, ajustat a la capacitat de poder adquisitiu, és un 10% superior al de la mitjana europea. En aquest sentit, la profecia que conté l’himne nacional d’Els Segadors s’ha acomplert: aquest 2026, Catalunya ja torna a ser « rica i plena ». Però el nostre himne és, en essència, un clam de revolta i confrontació. Va ser escrit l’any 1899 per Emili Guanyavents, a partir d’un vell romanço del segle XVII que feia referència a la Guerra dels Segadors contra el rei Felip IV, que va acabar amb la lamentable pèrdua de les comarques catalanes de l’altre cantó del Pirineu (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir, l’Alta Cerdanya i la Fenolleda). L’any 1993, el Parlament de Catalunya, dominat per Jordi Pujol, va fer proclamar aquesta cançó com a himne nacional. Les referències bèl·liques que conté són nombroses: « Endarrere aquesta gent tan...

De su inoportuna visita en plena orgia de escándalos del Régimen, aún sin poder observar lo que haya en lo más profundo de su conciencia, se deduce que Prebost probablemente sea más un vendedor de telas invisibles que un bienintencionado Plácido. Porque no se entiende esa ignorancia sobre la historia ni menos sobre las consecuencias de las acciones que pide en un personaje de su posición política y religiosa. Esa cerrazón contra toda evidencia recuerda el caso Galileo en el que los prejuicios pudieron más que el conocimiento científico. Salvo que, aún peor, no se le escape la letalidad del Plan Kalergi de sustitución de la raza blanca en Europa y sea un colaboracionista. Además de otras cuestiones relativas a seguridad y convivencia conviene recordar que gracias a los desvelos de tan complacientes autoridades el reino de España ha pasado a ser el tercer país de Europa con mayor población en riesgo de pobreza solo por detrás de Bulgaria y Rumanía. No, no es broma, son logros de la singu...

  « A l’Estat, s’està consolidant la crisi del bipartidisme instaurat el 1978; el PP i el PSOE fa temps que perden pes en conjunt, davant l’emergència de forces alternatives ». Un breu diccionari polític, en aquests moments, podria ser aquest, al menys per a mi. Classe. Treballadora i mitjana. L’actual diversitat de situacions laborals i salarials i la disminució del pes del segment industrial a favor dels serveis, han fet desaparèixer la consciència de classe treballadora homogènia. Oimés, amb l’ús dels moviments migratoris com a exèrcit laboral de reserva, del que parlava Karl Marx, per mantenir salaris baixos o en economia informal en sectors de baixa productivitat. Així que, sector a sector, totes les reivindicacions laborals són legítimes, però vistes transversalment, creen una sensació de privilegis corporatius que fan difícil cap solidaritat de classe com les d’abans. Paradoxalment, on hi ha més punts en comú pel conjunt de classes populars és en els hàbits del con...