carrostia

  En estos días en que vivimos pendientes del cierre o apertura del estrecho de Ormuz, por lo que afecta a nuestro bolsillo y al futuro y presente de miles de vidas humanas, el que más y el que menos habrá buscado en la red dónde está ese dichoso estrecho. Entonces, quizá se haya percatado de que mientras en español se escribe “Ormuz”, en inglés lleva hache. Este mínimo detalle no es una cuestión exclusivamente ortográfica, y está relacionado con cientos de años de historia, estudios toponímicos y lingüísticos, por lo que vale la pena bucear un poco en la historia y en la lingüística para comprender el porqué. Origen farsi o persa Su nombre original es persa o farsi, هرمز (Hormoz), y se empleaba sobre todo para denominar a una isla y a un reino entero situado en el golfo Pérsico. El reino de Ormuz fue creado por los príncipes árabes sobre el siglo X, más tarde pasó a poder de Persia, y a principio del siglo XVI los portugueses tomaron la plaza y la mantuvieron hasta 1622. Ese...

  Quan el món es redueix a un tuit en majúscules i un dit apuntant cap a “ l’enemic ”, ja no estem en política: estem en una comèdia de pa sucat amb oli (i de mala qualitat). En aquest sainet, la indignació de sofà i la gesticulació buida ja no serveixen per a res. Cal una arma més quotidiana, més incòmoda: el pensament crític com a pràctica col·lectiva. Pensem. Qüestionem. Exigim proves. En un mercat inundat de fake news -aquest fast food que t’arriba per WhatsApp i et confirma el que ja volies creure-, el pensament crític és el control de qualitat que ens salva de la intoxicació. La capacitat de dubtar no pot ser un luxe de quatre intel·lectuals, és la vacuna social contra la submissió (i sí, la vacuna que els antivacunes haurien de prendre per prescripció facultativa). Una societat que calla per por, per cansament o perquè “ ja res importa ” deixa de ser democràtica, es converteix en mobiliari d’escenari, en decorat, que entrega el seu futur a qui parli més fort o prometi ...

  En reflexionar sobre llegendes i rondalles amb les seves capacitats metafòriques, impossible no recordar la lectura proposada per Bruno Bettelheim en el seu famós llibre “ Psicoanàlisi dels contes de fades ” (1976). Cert que la interpretació psicoanalítica té poc prestigi en certs ambients, però penso que és interessant reflexionar sobre les capacitats metafòriques o simbòliques de les narracions populars: hi ha alguna cosa de valuós en aquestes manifestacions que tenen a veure amb l’inconscient col·lectiu. Coneixem les revisions feministes de la llegenda de Sant Jordi, amb una dona que no necessita un cavaller per salvar-la, i la seva reescriptura en forma de la Georgina a cavall. Obvi que són relectures crítiques necessàries. Però si se’n permet, faré una altra lectura, no amb voluntat de confrontació, sinó d’aportar un altre angle de vista. Sant Jordi salva a la princesa de la mort en les urpes de la bèstia, ja que el drac demanava el sacrifici d’una donzella, cada dia, ...

  La mitad de una bolsa de patatas fritas es aire. Esa sensación de decepción al abrir una bolsa de patatas fritas y encontrarla a medias es una experiencia que une a consumidores de todo el mundo. Sin embargo, ese espacio vacío no es una estafa comercial, sino una precisa solución de ingeniería que garantiza que el producto llegue crujiente a su boca. No es aire, es el “ guardaespaldas ” de su aperitivo. Aunque lo llamamos aire, las bolsas se inflan con nitrógeno. El aire común tiene mucho oxígeno y eso daña la comida, pues oxida las grasas de las patatas en pocos días. El resultado de esa oxidación es un sabor rancio. Además, las patatas pierden su textura crujiente y se ablandan. Por eso, el nitrógeno, un gas inerte y que no reacciona con el alimento, es la solución perfecta. Su función principal no solo reside en desplazar al oxígeno, manteniendo el sabor original fresco durante meses, sino que también impide que crezcan microbios que necesitan aire para vivir. El esc...

  L’empatia és una qualitat que gent com Franco, Stalin, Hitler o Donald Trump no han tingut mai. Només per això, ja val la pena apreciar-la i fer l’esforç de practicar-la, fins i tot quan tot indica que no paga la pena, com passa amb el novel·lista català Eduardo Mendoza, quan brama “ Fuera Sant Jordi; es el día del libro, siempre se había llamado el día del libro... Sant Jordi se metió allí... pero no pinta nada... era un maltratador de animales y seguramente no sabía leer; no tiene nada que ver con los libros... ” S’ha d’entendre. Mendoza va nàixer el gener de 1943, a l’Espanya de Franco, la que ordenava “ eres español, habla en español ”, la que va investir la catalanofòbia, la que va enterrar els símbols i la història de Catalunya, la que va esborrar la diada de Sant Jordi del calendari. I allà es va quedar. A Mendoza, no li falla la memòria; en tot cas, la intel·ligència, la saviesa, l’honestedat. El seu “ siempre ” és ignorància o engany; sense terceres vies. Sant Jo...

  Aparentemente, el mercado del libro en España vive un momento dulce: nunca ha habido tantos lectores por ocio –más de dos tercios de la población–, con especial intensidad entre los jóvenes. Al mismo tiempo, la facturación del sector supera los 1 200 millones de euros anuales, mientras que el libro en papel sigue concentrando más del 90 % de las ventas. No obstante, estas cifras no reflejan toda la realidad. Bajo esta aparente estabilidad se está produciendo una transformación profunda que afecta a toda la cadena de valor. Más que una crisis, el sector atraviesa un cambio de modelo. La solidez económica convive con alteraciones estructurales que obligan a replantear el negocio. El verdadero desafío ya no es solo crecer, sino adaptarse a un entorno en el que la tecnología, la sobreoferta y los nuevos hábitos de consumo están redefiniendo qué significa leer, comprar y publicar libros. Más libros, menos visibilidad Uno de los rasgos más característicos del momento actual e...

  Fa uns dies, un bon amic —professional qualificat, amb responsabilitats en un banc català— em feia una confessió que em va deixar més preocupat del que voldria: “ fa mesos que no faig cap reunió en català ”. No era una queixa. Era una constatació. Una d’aquelles frases dites amb una certa resignació, com qui descriu una realitat que s’ha anat imposant sense que ningú la qüestioni. Reunió rere reunió, conversa rere conversa, el català havia anat desapareixent d’un banc català, amb seu a Catalunya i amb la majoria dels treballadors catalans. Sense conflicte, sense debat, probablement sense decisió formal. Simplement, en aquell banc el català està deixant de ser necessari. I aquest és el veritable problema. No pas la prohibició o marginació, sinó la irrellevància progressiva en els espais on es genera valor. A Catalunya sovint ens aferrem a la idea que el català està garantit perquè és oficial, perquè és present a l’escola o perquè compta amb institucions que en vetllen la qua...