Quan una tragèdia de ferro —i no de política— passa a ser debat de país

 La nit del 18 de gener de 2026 quedarà gravada a la memòria col•lectiva com una de les més negres per al ferrocarril espanyol. A Adamuz, un tram de la línia d’alta velocitat entre Madrid i Andalusia va ser testimoni d’un accident que ha deixat almenys 41 morts i centenars de ferits, el primer xoc entre dues unitats d’alta velocitat amb víctimes mortals a Espanya.

És important assenyalar-ho: no es tracta d’un descarrilament convencional ni d’un problema de velocitat desmesurada en una corba (com a Santiago de Compostela el 2013, quan un Alvia superà àmpliament els límits i va provocar 79 morts).

Aquest cop, els trens circulaven dins dels paràmetres de seguretat i en un tramo de via rectilini que havia estat renovat amb 700 milions d’euros recentment, segons ha confirmat el Ministeri de Transports.

Per això els primers experts en seguretat ferroviària parlen d’un fet “tremendament estrany” i subratllen que no hi ha encara una causa clara i definitiva. Va ser precisament l’última inspecció de seguretat, feta pocs dies abans, la que va considerar els trens i la infraestructura aptes per a la circulació.

En termes tècnics, la investigació preliminar apunta a possibles fallides en la infraestructura o components de la via —com podria ser una soldadura defectuosa— però tots els indicis estan sota estudi i requereixen temps per ser verificats de manera independent i sistemàtica. Això és imprescindible: un accident d’aquesta magnitud no pot ser explicat només per intuïcions o conjectures immediates, sinó per reunions d’experts, anàlisis de caixa negra, inspecció de materials i comprovacions del manteniment de vies i trens —procés que trigarà setmanes o mesos.

Seguretat ferroviària: risc zero no existeix, però l’evidència científica importa

És una obvietat parlar de “seguretat” quan es tracta de la vida humana, però cal fer-ho amb rigor. La xarxa d’alta velocitat espanyola és una de les més extenses del món i ha estat considerada, fins ara, exemplar en termes de protocols de seguretat —amb paràmetres similars, en molts casos, als de l’aviació civil.

Però això no significa que el sistema sigui imperible. En sectors molt utilitzats, especialment on hi ha un trànsit intens de diferents operadors, els problemes d’interacció mecànica, vibracions, desgast i fins i tot alertes tècniques no resoltes poden acumular-se fins a generar situacions de risc, tal com apuntaven sindicats i professionals abans de l’accident.

Qualsevol conclusió, però, ha de basar-se en dades, informes d’investigació oficials i criteris tècnics independents, no en percepcions ni en retòrica política.

La reacció política: del front comú al debat partidista

L’impacte d’una tragèdia d’aquesta magnitud no es limita a l’àmbit tècnic: tota la societat s’hi veu afectada, i també l’escena política.

La majoria de partits espanyols —PSOE, PP, Unides Podem, ERC i altres— han mostrat un front comú de dol i solidaritat amb les víctimes i famílies, incloent la cancel•lació pràcticament total de les agendes polítiques per atendre la crisi i els treballs de rescat.

El president del Govern, Pedro Sánchez, va declarar tres dies de dol oficial i va suspendre la seva participació en esdeveniments internacionals per traslladar-se a la zona de l’accident.

A nivell institucional, les cambres legislatives han mantingut minuts de silenci i declaracions de respecte, reforçant el missatge que, en moments com aquest, la prioritat nacional ha de ser l’ajuda, la investigació veraç i la recerca de veritats tècniques, no l’atac polític immediat.

Malauradament, no tots els actors han mantingut aquesta línia. El partit polític VOX —representat pel seu portaveu José Antonio Fúster i el seu líder Santiago Abascal— ha optat per mantenir l’activitat política habitual i per exigir responsabilitats al Govern central sense esperar a l'aclariment tècnic del perque d'aquesta desgracia ferroviària, també el partit politic VOX ha inclòs un pla d’auditoria de la xarxa ferroviària i una revisió integral de la política d’inversions i manteniment.

Aquest posicionament ha estat interpretat per molts analistes com un intent d’obtenir rèdit polític enmig d’una tragèdia nacional, en el sentit que es qüestiona la gestió i prioritats del Govern sense esperar a les conclusions de la investigació.

Alguns comentaris periodístics han alertat al respecte: en moments de dol, propagar afirmacions no verificades o suggerir responsabilitats polítiques sense proves tècniques pot alimentar desinformació i polarització.

Conclusió: des de la responsabilitat i l’evidència

La tragèdia d’Adamuz no és només una xifra estadística ni una excusa per alimentar campanyes partidistes. És un cop dur a famílies, amics i comunitats, i també un repte per al conjunt de la societat —per demostrar capacitat de recerca rigorosa, transparència en les causes, i una resposta que posi per davant la seguretat i la veritat tècnica per sobre de l’estratègia política.

La humanitat en general ha de saber combinar el respecte pel dolor humà amb el rigor dels experts, i resistir la temptació de convertir immediatament una tragèdia en un camp de batalla ideològic abans que les causes científiques siguin conegudes.

Alfons Pérez