El diàleg de sords d’avui el pagarem demà

 El 16 de març del 2023 el Parlament va aprovar els darrers pressupostos de la Generalitat fins ara.

L’any a sobre, el 13 de març, els pressupostos per al 2024 van ser rebutjats per la cambra catalana i Pere Aragonès va convocar eleccions.

Salvador Illa no ha aconseguit els suports necessaris per a uns nous comptes. L’autogovern funciona amb successives pròrrogues dels que van aprovar-se fa gairebé tres anys.

Al seu torn, l’Estat acumula pròrrogues dels pressupostos del 2023, aprovats pel Congrés a finals del 2022. La bel·ligerància de Junts i el trencament de Podemos amb Sumar han deixat Sánchez en la indigència legislativa, però ell aguanta i demana als ministres mesures socials que no requereixin l’aprovació del Congrés.

Estat i Generalitat funcionen amb comptes que en el primer cas ja han complert els tres anys i en el segon ho faran d’aquí a dos mesos i mig.

L’escàndol en l’univers de la política hiperbòlica és majúscul, sobretot a Madrid, on es qüestiona la legitimitat d’un executiu en aquesta situació.

No es pot governar sense pressupostos!, diuen els analistes i l’oposició. És un desastre per al país!, insisteixen. Però resulta que el 2024 el creixement del PIB espanyol va superar els d’Alemanya (negatiu), França, Itàlia o Regne Unit, i va multiplicar per quatre el de la zona euro; per a aquest 2025 les perspectives no són gaire diferents.

Pel que fa a Catalunya, les magnituds són semblants. No sembla que la manca d’uns nous pressupostos impliqui la ruïna del conjunt de l’economia. Fa la impressió que la vida real va a la seva, dia a dia i setmana a setmana, al marge de les votacions que perdin els governants a l’histèric i reiteratiu teatre dels escons.

Llavors, no passa res pel fet que no hi hagi nous pressuposts?

Doncs sí que passa.

El fracàs és el símptoma d’un problema més profund: l’esclerosi que impedeix als polítics posar-se d’acord per abordar els grans reptes del present i del futur.

Parlem de desigualtat en el repartiment de la prosperitat, parlem d’accés a l’habitatge i utilitat de l’ensenyament, parlem de serveis accessibles i de bones infraestructures, parlem d’equilibri territorial, parlem de dibuixar plegats un proposta de futur que generi il·lusió.

Parlem de separar l’anècdota, el previsible espectacle de la picabaralla, del fonamental, que és el treball conjunt per oferir certeses mirant a llarg termini.

No en són capaços, i aquesta impotència genera una factura que tard o d’hora acabarem pagant molt cara.

Xavier Domènech