El diàleg de sords d’avui el pagarem demà
El 16 de març del 2023 el Parlament va aprovar els darrers pressupostos de la Generalitat fins ara.
L’any a sobre, el 13 de març, els
pressupostos per al 2024 van ser rebutjats per la cambra catalana i Pere
Aragonès va convocar eleccions.
Salvador Illa no ha aconseguit els suports
necessaris per a uns nous comptes. L’autogovern funciona amb successives
pròrrogues dels que van aprovar-se fa gairebé tres anys.
Al
seu torn, l’Estat acumula pròrrogues dels pressupostos del 2023, aprovats pel
Congrés a finals del 2022. La bel·ligerància de Junts i el trencament de
Podemos amb Sumar han deixat Sánchez en la indigència legislativa, però ell
aguanta i demana als ministres mesures socials que no requereixin l’aprovació
del Congrés.
Estat i Generalitat funcionen amb comptes
que en el primer cas ja han complert els tres anys i en el segon ho faran
d’aquí a dos mesos i mig.
L’escàndol en l’univers de la política
hiperbòlica és majúscul, sobretot a Madrid, on es qüestiona la legitimitat d’un
executiu en aquesta situació.
No es pot governar sense pressupostos!,
diuen els analistes i l’oposició. És un desastre per al país!, insisteixen.
Però resulta que el 2024 el creixement del PIB espanyol va superar els
d’Alemanya (negatiu), França, Itàlia o Regne Unit, i va multiplicar per quatre
el de la zona euro; per a aquest 2025 les perspectives no són gaire diferents.
Pel
que fa a Catalunya, les magnituds són semblants. No sembla que la manca d’uns
nous pressupostos impliqui la ruïna del conjunt de l’economia. Fa la impressió
que la vida real va a la seva, dia a dia i setmana a setmana, al marge de les
votacions que perdin els governants a l’histèric i reiteratiu teatre dels
escons.
Llavors, no passa res pel fet que no hi
hagi nous pressuposts?
Doncs sí que passa.
El
fracàs és el símptoma d’un problema més profund: l’esclerosi que impedeix als
polítics posar-se d’acord per abordar els grans reptes del present i del futur.
Parlem
de desigualtat en el repartiment de la prosperitat, parlem d’accés a
l’habitatge i utilitat de l’ensenyament, parlem de serveis accessibles i de
bones infraestructures, parlem d’equilibri territorial, parlem de dibuixar
plegats un proposta de futur que generi il·lusió.
Parlem de separar l’anècdota, el
previsible espectacle de la picabaralla, del fonamental, que és el treball
conjunt per oferir certeses mirant a llarg termini.
No en són capaços, i aquesta impotència
genera una factura que tard o d’hora acabarem pagant molt cara.
Xavier Domènech

Comentarios
Publicar un comentario