Caparrudesa

Hem de reconèixer que resulta esgotador i profundament reiteratiu haver d’explicar, una vegada i una altra, que les pensions públiques són sostenibles.

És una evidència avalada per dades, informes i projeccions rigoroses, però que, malgrat tot, es veu constantment qüestionada.

Tanmateix, davant la insistència persistent -la gota malaia- d’aquells que, amb interessos sovint poc dissimulats, en defensen la privatització, no podem abaixar la guàrdia ni caure en la fatiga argumentativa.

Cada vegada que es posa en dubte la viabilitat del sistema públic de pensions, s’erosiona la confiança col·lectiva i es prepara el terreny per a models que afavoreixen l’individualisme i la mercantilització dels drets socials.

Per això, cal continuar defensant amb fermesa i claredat que les pensions públiques no només són possibles, sinó que són imprescindibles per garantir una societat més justa, cohesionada i solidària.

Aquests discursos, tot i estar basats en falsedats flagrants, troben ressò en sectors de la població, i el més preocupant és que molts acaben creient-los.

Per això, cal continuar explicant, amb dades i arguments sòlids, que el sistema públic de pensions no només és viable, sinó que compta amb la garantia de l’Estat.

Aquesta garantia implica que, malgrat les fluctuacions econòmiques, les pensions públiques es mantindran com un dret adquirit, fruit de dècades de cotització i d’un pacte social que protegeix els ciutadans en la seva etapa de jubilació.

En canvi, les pensions privades no ofereixen cap seguretat real. Estan subjectes als vaivens dels mercats financers, a les decisions de gestors privats i a les condicions contractuals que sovint no garanteixen cap retorn mínim. Això vol dir que una persona que hagi confiat en un pla privat pot trobar-se, en el moment de la jubilació, amb la desagradable sorpresa que els seus estalvis no cobreixen ni de bon tros les seves necessitats bàsiques.

En aquest escenari, l’alternativa és dramàtica: continuar treballant indefinidament o viure amb ingressos insuficients.

A més, cal recordar que el sistema públic de pensions no és només una qüestió econòmica, sinó també de justícia social. Les pensions públiques redistribueixen la riquesa, protegeixen els més vulnerables i garanteixen una cohesió social que els sistemes privats no poden ni volen oferir. Privatitzar les pensions és, en definitiva, convertir un dret en un producte financer, sotmès a lògiques de benefici i especulació.

Per tot això, és imprescindible continuar defensant el sistema públic de pensions amb fermesa, claredat i convicció. No només perquè és sostenible, sinó perquè és just, solidari i essencial per a una societat que vol cuidar els seus ciutadans en totes les etapes de la vida.

Les hipoteques inverses també són una trampa disfressada de solució, ja que, en un context de precarietat creixent entre la població gran, les entitats financeres han trobat una nova fórmula per seguir extraient beneficis.

Presentades com una solució amable per complementar la jubilació, aquestes operacions amaguen una arquitectura financera que es pot considerar una estafa encoberta.

La hipoteca inversa permet a una persona gran, propietària d’un habitatge, rebre una renda mensual o un pagament únic a canvi de posar la seva casa com a garantia.

A diferència d’una hipoteca tradicional, no cal retornar el préstec mentre el propietari viu a l’habitatge. Però quan aquest mor, els hereus han de saldar el deute si volen conservar la propietat, un deute que pot superar el valor de l’habitatge.

Si bé les entitats bancàries presenten la hipoteca inversa com una solució segura, ometen detalls crucials: comissions elevades, assegurances obligatòries, i condicions contractuals difícils d’entendre.

També hem de tenir en compte quer les quantitats rebudes no s’actualitzen amb l’IPC, fet que provoca una pèrdua de poder adquisitiu amb el temps. El que semblava una ajuda esdevé una font de frustració.

En definitiva, les hipoteques inverses exemplifiquen com el sistema pot aprofitar-se de la fragilitat emocional, la desinformació i la necessitat econòmica, convertint una aparent solució en una font de risc.

És fonamental fomentar la transparència, la regulació estricta i l’educació financera per evitar que aquest tipus de pràctiques perpetuïn la desigualtat i la inseguretat entre els col·lectius més vulnerables.

Pedro Jesus Fernàndez